A propòsit de la polèmica sobre Destino i Serra d’Or

Fa uns dies, Jordi Amat va crear polèmica afirmant, en una entrevista a El País, que Destino havia fet més pel catalanisme que Serra d’or. Després, va escriure des de Núvol un article per aclarir el motiu de la seva resposta. Recuperem aquest article de Rafael Tasis, que parla sobre la qüestió. S’antologa a El revulsiu del catalanisme, que està a punt de publicar Cossetània Edicions, a cura de Montserrat Bacardí i Francesc Foguet, professors de la UAB.

Aquest número extraordinari de 88 pàgines, que els lectors benèvols hagueren de pagar dues vegades i mitja més que els números corrents, duia sota el títol en lletres blanques sobre fons vermell, en la seva portada d’un tecnicolor esblaimat, el “Número 1.000” orgullós d’una publicació que ha esdevingut, a través de prop de vint anys, un bon negoci editorial i una mena de vici menor d’una bona part de catalans distrets. Per als propietaris i el director (si no vaig errat, els primers són, avui, el comte de Godó, Josep Vergés i Joan Teixidor i, el segon, si més no nominalment, el dipsòman exnovel·lista Ignacio Agustí, per bé que la direcció efectiva està regularment a càrrec de Vergés, gerent de l’empresa) i, en una part molt modesteta, perquè els articles no estan pas massa ben pagats, per als redactors i col·laboradors, aquest Destino ha esdevingut allò que el mot vol dir en un sentit burocràtic i madrileny, d’impossible traducció: una situació que permet de viure a l’esquena del contribuent, aprofitant-se del pressupost i de la situació regnant. És, val a dir-ho, un destino que dura. I em fa l’efecte que els primers sorpresos d’aquesta durada són els fundadors i mantenidors de la revista, tot i que la corba ideològica i oportunista que li han sabut imprimir testimonia una clara visió dels interessos materials que els corresponia de defensar.

Diguem-ho de seguida. Si a dotze pessetes i amb 39 pàgines d’anuncis aquest número resulta car, el seu contingut, d’una notable indigència, no fa pas gaire honor al cos de redacció i als col·laboradors habituals, augmentats amb algun nom extraordinari, com els acadèmics de “la Lengua” José María Pemán i Vicente Aleixandre, els correponsals nacionales Carles Sentís i J. Cortés Cavanilles, al costat de noms prou nostrats com Jorge Marín, Josep Pla, Agustí Duran i Sampere, Josep M. de Sagarra, Carles Soldevila i Joaquim M. de Nadal (el “Nadal dels rics”, com l’anomenava El Be Negre). I un cop heu repassat les quaranta-nou pàgines de text efectiu, us sembla que, del número, només se’n pot salvar, per diferents raons, i llevat del valor literari que puguin tenir les col·laboracions de Camilo José Cela, Antoni Vilanova o uns Nèstors i Sempronios qualssevol, l’editorial, que diu gairebé tot el que ha de dir, les “Reminiscencias ante el número 1000” de Josep Pla i l’article de Joan Torrent sobre les revistes barcelonines que han aconseguit el número mil (i les que l’han ultrapassat, és clar). Fixem-nos-hi: de 21 publicacions que arribaven a aquesta xifra de publicació regular, en cent anys de vida ciutadana, set estan escrites en la nostra llengua i, d’aquestes, dos (La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa) ultrapassaren els tres mil números, mentre una altra, En Patufet, s’apropava als dos mil. I mentre la gran majoria de les altres publicacions mil·lenàries són, o bé òrgans professionals, o bé confraries devotes, sense cap influència social autèntica, les publicacions catalanes esmentades i les altres que passaven dels mil números representaven realment una tendència, un sentiment, una opinió.

Podem atribuir també aquest valor representatiu a Destino? Fóra absurd de no reconèixer que, en determinats moments, ha representat l’única tribuna pública des d’on, a Catalunya, hom defensava, amb tota la timidesa que calgués, els valors nacionals, i on la literatura i l’art catalans tenien encara uns advocats. Per altra banda, d’Artur Llopis a Jonàs [Joan Oliver] passant per poetes il·lustres, historiadors, crítics i novel·listes, són molts els escriptors catalans que s’han inscrit, un dia o altre, a les pàgines de la revista dels senyors Agustí, Vergés i Teixidor. Davant de la profusió de signatures procedents de Mirador, hi ha hagut gent que, de bona fe, ha arribat a oblidar la llengua en què era escrit el setmanari i l’ha pres per una reencarnació, en rotogravat i amb accent una mica estrany, de l’inoblidable revista creada per don Amadeu Hurtado i dirigida per Just Cabot. Aquesta púdica actitud catalanista, més implícita que declarada, ha valgut a Destino, ultra una venda molt nombrosa i una publicitat molt remuneradora, les atencions repetides de la censura i especialment la de don Juan Aparicio, el gran amic de Catalunya, i del senyor Claudio Colomer Marqués, l’abnegat director d’El Correo Catalán, de la Escuela de Periodismo i de Radio Nacional de España, ultra diputat provincial i alguna altra feina no tan fatigosa. En una de les substancioses cartes trameses per Dionisio Ridruejo als ministres amics seus, quan la suspensió d’Ínsula, ja feia al·lusió, amb certa crueltat, a les humiliacions que havia hagut de suportar Destino i que, al seu entendre, deshonoraven la seva redacció. Sembla, per exemple, que una secció fixa del setmanari és redactada pels propis censors o, per dir-ho amb la imatge de Ridruejo, que Destino ha de sucar la ploma en el propi tinter de don Juan Aparicio, “que es de calidad”.

Però també hi ha gent —i precisament abunda entre els joves— que pensa, tot a l’inrevés, que el paper de Destino a Catalunya ha estat nefast i que és un òrgan de corrupció del sentiment nacional i de l’esperit crític del nostre poble. Quan Destino fa campanyes contra l’Ajuntament de Barcelona, per exemple –diuen aquests joves–, ho fa per desviar les censures que normalment recaurien damunt de més altes esferes de govern i perquè, en realitat, la corporació municipal, a despit i per damunt dels homes que la governen, representa encara un sentiment i un instint de conservació de tot el que nosaltres defensem. Destino és responsable que molts escriptors catalans, cansats de no poder escriure en diaris i periòdics –un cert pudor els impediria, per exemple, de fer-ho a la Soli o a La Vanguardia dels senyors Santamaria i Galinsoga–, ho facin a una revista que surt en castellà a Catalunya i que ve a demostrar que és innecessari que en surtin en català. És responsable, igualment, de les vocacions de novel·lista català que es frustren, enlluernades per la gloriola i els avantatges metàl·lics del Premio Eugenio Nadal. Aquests xicots que es posen a escriure novel·les en castellà, perquè això els representa una possibilitat més gran de notorietat i de beneficis que si ho fessin en la llengua pròpia, són víctimes d’aquesta activitat purament comercial de Destino, setmanari i alhora editorial, que es fa la propaganda dels llibres que ha de publicar. Per què —diuen encara aquests joves— el Premio Eugenio Nadal no és obert, fa anys, a les novel·les en llengua catalana? Bé ho estan els premis literaris Ciudad de Barcelona, tot i ésser donats per una corporació oficial. Per què la casa editorial annexa a Destino, tan poderosa i que tan bons negocis fa, no edita més llibres en català? (La mitja dotzena escassa que n’ha fet són, o bé obres de gent de la casa, o compromisos d’amistat, i no revelen cap intent deliberat de protegir la nostra literatura.) I assenyalen, posats a subratllar el desinterès hostil del setmanari castellà publicat a Barcelona i fundat a Burgos l’any 1937 a tota mena d’espiritualitat catalana, que aquest número 1000 només té mitja pàgina dedicada als llibres (excloent, és clar, les d’anuncis) i que l’única al·lusió que s’hi fa a les lletres catalanes és un article de l’acadèmic Vicente Aleixandre sobre els seus amics Riba i Sagarra.

Aquestes són les dues posicions dels catalans enfront de Destino. El recent mil·lenari de la publicació ha vingut a posar-les més en relleu. I em ve a recordar una polèmica, ja vella de deu anys, que a les pàgines dels benemèrits Quaderns de Perpinyà volia escatir la sinceritat i la utilitat d’una pretesa evolució de l’equip de Destino. Els termes segueixen plantejats exactament igual. I sembla que, en deu anys, si no es tractés d’un simple oportunisme interessat, sinó d’una sincera voluntat d’apropar-se al sentiment i a la voluntat del poble, ja haurien tingut temps, els Agustí, Vergés, Teixidor i altres responsables de Destino, d’haver completat llur evolució i de dir, de la manera que fos, que es desentenien de la famosa política de unidad que iniciaren, a Burgos i a l’ombra del quarter general de Franco, l’any 1937.

Blanquerna [Rafael Tasis], “Número mil de Destino”, Pont Blau [Mèxic], núm. 52 (febrer de 1957), p. 49-51.