A la recerca de la quadratura del cercle

La poeta, acadèmica i traductora Noèlia Díaz Vicedo confronta la sincronia del cos i la diacronia de la naturalesa del llenguatge al llibre Cercles (ex)cèntrics (Edicions Tremendes). L’alacantina desgrana aquesta dialèctica en el prefaci de l’obra en què apunta alguns dels punts sobre els quals l’ha bastida. D’una banda, concep el poeta com a científic en tant que observador d’un món que qüestiona alhora que cerca una veritat (la pròpia) intentant desxifrar, també, la realitat que l’envolta. De l’altra, aquesta tendència empírica va més enllà de la percepció a fi d’arribar al moll de l’os. Per tant, el poemari gira (mai millor dit) en uns cercles que coneix (la tradició o el codi lingüístic: cèntrics) i que, al mateix temps, sent com s’allunyen (excèntrics). “Mentre escrivia”―assenyala―, “més distància hi havia entre la llengua i jo mateixa”. 

La geometria determina l’estructura del segon poemari de Díaz a partir de quatre cercles: el de “La llei” (onze poemes en què imposa l’ordre al caos, tot estipulant referents); el d’”Els espills” (tretze poemes en què es denota la tensió entre les lleis heretades i la pròpia experiència de la realitat amb la finalitat d’assolir la bellesa/perfecció literària); el de “La paor” (deu poemes encunyats a l’empara d’Ausiàs March, tot endinsant-se al costat fosc de la “des-coneixença”) i el d’“El món” (dotze poemes a través dels quals la llei exerceix com a punt de partida per tal de poder establir un nou ordre). En definitiva, Díaz es capbussa en “l’estructura geomètrica del simbolisme poètic” per tal de “fer-lo intervenir en el temps, sempre sacsejada per una ‘antiga tra(d)ició’”. 

Així mateix, quatre versos configuren el pòrtic en què el jo, en la cerca de “l’ombra de l’amor”, afirma que ha trobat “l’antiga veu del trobador, / de cara a la finestra cucurulla / càntics farcits d’amargor”. En aquesta obertura hi ha diferents claus per afrontar la lectura posterior. L’ombra, la tenebra, la foscor, el dolor, “l’hora bruna” i, sobretot, la sang es repeteixen amb insistència al llarg del poemari, de manera que no tan sols el cercle de la “paor” s’endinsa en l’obscur (“Com netejar l’escala de dol i sang?”, “Per obrir la porta i fer entrar la tenebra / he torcat la pols del caliu daurat”). D’aquesta manera, sembla que Díaz s’impregni de les paraules de Prudenci Bertrana: “Vaig entrar de ple en el fons tenebrós de mi mateix”. No en va, el primer llibre de l’alacantina es va titular Bloody Roots / Arrels sagnants (Francis Boutle Publishers, 2017) i, tampoc en va, ella mateixa subratlla la influència de Yang Lian, autor xinès representant dels “poetes ombrívols” (erigits de la reacció contra la Revolució cultural de Mao Tse-tung, el qual imposava a la poesia una funció política per educar les masses). En aquest cas, es tracta, doncs, d’un realisme objectiu que, alhora, es projecta en la subjectivitat i que, a més, beu del moviment Cercant les arrels, que emfasitza les cultures locals i minoritàries. 

La condició de dona s’entreveu no tan sols a l’hora d’esmentar Adrienne Rich, Renée Vivien o les trobairitz, sinó també en la identificació del jo.

No tan sols allò tèrbol esdevé leitmotiv al llarg del poemari, sinó que, si hi ha una “tra(d)ició” predominant, és la d’arrel trobadoresca juntament amb tot de ressons medievals. En aquest sentit, s’hi adverteix L’Espill, de Jaume Roig, el trobar clus i el trobar lleu [leu], el castell, els fets cavallerescs, l’Amor, la dicotomia Amic/Amat, diversos ecos d’Ausiàs March (entre d’altres, a més de la “paor”, es repeteix la fórmula “Una entre tants” que reülla el senhal “Llir entre cards”), la donzella, la mitologia emmarcada en el drac, la lluna, la fada o l’infern, a més de la natura concentrada en els quatre elements. Altrament, apareixen referents de la literatura occidental ben diversos, des de Joan Vinyoli (“Vindrà la remor del vent / i fugiràs de tot l’amor que t’és ofert”, de fet, el verb venir com a començament de vers pren formes diferents en més d’un poema), fins a Llorenç Vilallonga (“mort / de dama”), passant per Jacint Verdaguer (“Tot ho he perdut”). A banda d’això, també es redreça a Petrarca i Aristòtil. 

En un altre ordre de coses, la condició de dona s’entreveu no tan sols a l’hora d’esmentar Adrienne Rich, Anna Akhmàtova, Maria Beneyto, Renée Vivien o les trobairitz, sinó que també en la identificació del jo. D’una banda, es presenta “arraulida”, “copsada”, però de l’altra, i de manera prominent, es referma en múltiples poemes amb el “soc”: “Soc l’arbre que xucla la terra, / i el pa que desfà la pluja , / soc ànima que bull en la fura.”; “ Dona soc, de sal dolça, d’arrels desfeta. / Dona especial ―diuen― d’estirp mal feta / Una dona soc, d’hores mortes, mar oberta.”; “Soc només un fil de plata i de setí”; “soc jo la serp de mitjanit que escup / verí amb regust de paor”; “d’aquest miratge que soc jo”. Malgrat que l’autora es referencia com a “dona que escriu i qüestiona amb una llengua que estima i alhora sent forana”, el poemari evidencia un arrelament i una presa de consciència identitaris sense clarobscurs. 

Mentre escrivia el poemari, Díaz Vicedo va descobrir un procés inherent tant en l’artista com en l’obra d’art. Perquè les lleis neixen corrompudes en tant que subjectes a qui les emet i qui les aplica.

Per contra, Díaz reconeix que en aquest llibre ha fet un camí invers: “Si jo esperava respostes de l’escriptura, el que anava trobant-me cada vegada amb més força eren preguntes”. És per això que l’assertivitat del “jo” i la multiplicitat del “soc” contrasten amb qualsevol tipus d’indagació. I és que l’autora acaba assimilant l’escriptura en la mesura que s’allunya de resolucions definitives. Mentre escrivia el poemari (2011-2016), Díaz va descobrir un procés que no és sinó inherent tant en l’artista com en l’obra d’art. Perquè les lleis neixen corrompudes en tant que subjectes a qui les emet i qui les aplica. Llavors, sorgeix el canvi constant. L’art és pregunta.

Malgrat que la “tra(d)ició” es fa evident en tot el llibre, no és així amb les formes poètiques clàssiques. Hi ha comparacions, al·literacions, imatges i símbols reconeixibles; però no un patró mètric ni un estrofisme convencionals. Això sí,  hi ha referències al sonet i un “romanç experimental”. Hi ha títols que es repeteixen als primers versos i poemes sense títol. I tot enquadrat en uns cercles que es concentren i es divergeixen.