A l’espill de Vicent Garcia, poeta barroc

Llegeixo Para entender a Góngora de José María Micó (llibre savi i necessari, com tots els de Micó) i veig el jove Vicent Garcia (té 27 anys) llegint la Primera parte de las flores de poetas ilustres de España, la meravellosa antologia de Pedro Espinosa, publicada el 1606, que descobreix Góngora i Quevedo. Góngora parla a la Natura, i Ella també li parla (alada) i el guia (és llum clara) en la seva fosca soledat. El jove poeta tortosí el llegeix, meravellat, i escriu romanços, cançons i sonets en català. Son padrastre i sa mare venen Las flores de poetas ilustres de España a la seva llibreria de Tortosa. Son germanastre també és llibreter i els porta, de Saragossa, totes les altres novetats editorials.

Com Góngora, Vicent Garcia és també un capellà i coneix bé (i de lluny) els enganys de la cort espanyola, i se’n riu i no es queixa de la seva pobresa, ans li besa les mans (com diu al seu poema epistolar: Desengany del món. Tirsi a Filisard). També sap imaginar (i envejar) les nits nupcials (divines) dels seus veïns, però ell no és l’agre cordovès, i li agrada xalar i ballar i li agraden massa les dones; les coneix bé, les mosses i les dones casades, les monges i les putes. En una carta rimada, Com ha temps que ab vós no vaig, convida un amic a un bordell, «on va lo gust a raig», perquè allí les putes «desterren la gravetat / i estimen tot cor contrit», «no es parla allí sublimat, / metafòric ni discret», «ha-hi bona cara i bon llit», diu. Aquesta carta ens ensenya la gràcia i el to de veu natural i proper del nostre poeta. Després de llegir-la, llegiu el sonet Los raigs de l’Orient desembeinava, on «les nimfes transparents» i els «faunes, sos amics», i tota l’escenografia i la retòrica barroca és sublimada i capgirada.

Garcia és un poeta únic i inimitable (com ensenyen els seus seculars imitadors). Un bon poeta que té els seus pocs bons lectors i pinta per a ells els fets i les cares: la cavalcada oficial (i absurda) dels prohoms, la tempesta (ridícula) enmig de la mar dels prohoms i les donzelles, la cara picada de verola, el cony sifilític, sa tia, el paleta, el barret i la butxaca del cavaller més cretí i més mesquí, la mossa dels llençols bruts i la sarna, les puces i els polls, el Joan de la Muntanya que baixa a la ciutat i carda amb la fadrina més espavilada, els rectors enamorats de monges i de malmonges i de Joanes que fan la bugada al Segre i a l’Ebre o passegen per les platges de Barcelona les nits de lluna plena. Fets d’amor i rialles, mules i bordells, places i platges, horts i rius. Sí: Garcia és el mestre del retrat humil (satíric o tendre).

Llegiu els sonets Una amorosa junta, un desposori; Si dec als oficials i a ningú pag; En les faldes del Somni descansava; Al punt de les tres hores cavalcam, i el romanç i la cançó dedicats a Venus (als braços de Mart) i a Cecília de Florejats. I també el sonet alegre Petita és, jo ho confés, la tacanyona (que acaba dient: «Com és tan gran aquest dolor que em mata? / D’una causeta efectes grans nasqueren!») i Per aigua anava lo meu bé un cert dia i els tristos sonets D’unes hores romanes, sor Maria i el que comença dient: «Les víctimes d’Amor dins mi tenia / i de ma pròpia sang les sustentava». Després de llegir-los seguits, els lectors ens demanem si els sospirs del poeta són sospirs o rialles. És de debò que ha patit i l’ha ferit, l’amor? O aquests sonets són només una pràctica lírica? A les dècimes A una senyora que donà un anell de vidre a un galant veiem la passió i la fermesa (i la mort) del poeta. El seu cor és més ferm que els dels que duen anells d’or.

Vicent Garcia és un mestre en la simulatio, un destre constructor d’aparences i paradoxes. Ell és alhora paròdic i tràgic, i sempre es mira al mirall de les figures de l’objectivitat i ens fa creure que és dolor fals, el dolor que sent, i que és fals amor, l’amor que sent. I riu i ens diu: «Sempre pio lector seràs un ase». Tu, lector, veus com somriu Garcia mentre escriu? El llegeixes amb el mateix somriure? Albert Rossich, que acaba de publicar a Barcino el primer volum de la poesia completa del Rector, diu que els homes i les dones de finals de segle xx érem molt semblants als homes i les dones del xvii. Érem. No ho són els i les poetes i els i les lectores de principis del xxi, sentimentals i més dogmàtics que un pobre rector de poble de principis del xvii.

El dia 2 de setembre se celebra un Homenatge popular a Vicent Garcia a Vallfogona de Riucorb. Pots trobar la informació aquí.

Aquí us oferim un document molt especial. La llibreria Ona ha acollit aquest estiu una conferència-recital del professor Albert Rossich i l’actriu Berta Giraut, que han llegit i comentat poemes de Francesc Vicent Garcia. Vam tenir la sort de ser-hi i enregistrar-ho. Els savis comentaris de l’editor de la poesia completa del rector de Vallfogona, publicada per Editorial Barcino, s’alternen aquí amb la veu d’una rapsode excepcional: