Quin futur per als Estudis Catalans?

Entre el 29 de juny i l’1 de juliol de 2015 tenia lloc a Barcelona el 15^è Col·loqui Internacional de la North American Catalan Society. Un dels eixos temàtics que proposava la NACS era “Els Estudis Catalans i la nova sobirania”, títol de la darrera sessió plenària del congrés. Josep-Anton Fernàndez, fins fa poc director del màster d’Estudis Catalans de la UOC i actualment director de l’Àrea de Llengua i Universitats de l’Institut Ramon Llull, va participar en aquesta sessió plenària, en la qual va plantejar un seguit d’interrogants sobre el futur dels estudis catalans. Us oferim el text de la seva intervenció.

Els organitzadors del col·loqui de la NACS ens han demanat, als participants en aquesta taula rodona, que reflexionem sobre “els estudis catalans i la nova sobirania”. Confesso, però, que no acabo d’entendre el títol de la sessió: a què es refereix el sintagma “la nova sobirania”? Què vol dir? Tant si es refereix a una possible evolució del concepte i les formes actuals de la sobirania, com si al·ludeix al procés polític que actualment viu la comunitat autònoma de Catalunya, ens situem en un terreny plagat d’incerteses: per exemple, quin és el grau real de sobirania dels estats actuals davant de les entitats supraestatals, les grans corporacions multinacionals i les institucions financeres internacionals? Quin paper pot jugar una nació petita o mitjana en aquest context? Pot existir una autèntica sobirania popular amb l’estructura actual dels mitjans de comunicació? Els projectes de regeneració de la política, més enllà de la seva retòrica, són alguna cosa més que màrqueting polític? Si concretem i baixem al nivell de la situació catalana i del futur de la nostra disciplina, se’ns plantejaran encara més preguntes i dubtes, moltes més preguntes que no pas afirmacions. Aquestes preguntes, però, crec que val la pena formular-les.

Així doncs, més que no pas oferir-vos un position paper, com els organitzadors del col·loqui ens havien demanat, m’inclino més aviat per proposar-vos un dislocation paper que explori i plantegi alguns dels interrogants que tenim al davant. Perquè la funció d’una pregunta, penso, no és altra cosa que dislocar el que coneixem per tal de produir nou saber. Voldria organitzar aquest exercici especulatiu de dislocació al voltant de tres àmbits d’interrogació: els estudis catalans i l’estat; la ubicació dels estudis catalans; i la geopolítica dels estudis catalans.

Una estructura d’estat?

Comencem, doncs, per la relació entre els estudis catalans i l’Estat. Suposem —i de moment això és molt suposar— que el procés català té èxit i que per tant neix a Europa un nou estat independent, la República Catalana. Implicaria això, d’entrada, un replantejament de la relació entre els estudis catalans i el nacionalisme? L’estat actua com un mirall que construeix la realitat: allò que entra en el seu camp òptic obté el reconeixement de la seva existència i legitimitat. Com deia temps enrere en una entrevista a Núvol, en presència d’un estat propi els estudis catalans “quedarien alliberats de bona part de la seva funció legitimadora com a institució que garanteix tant el reconeixement extern de la cultura catalana com la continuïtat dels signes d’identitat del país; desapareixerien definitivament, per tant, els tints resistencialistes que potser encara hi queden”. Però un cop assolit un ple reconeixement de la cultura catalana com a legítima cultura del país, és possible anar més enllà d’aquest aspecte, que se situa en un nivell purament imaginari? Quines formes de visibilitat i presència podem concebre per a la cultura catalana que no vinguin determinades per l’anhel d’un reconeixement històricament escatimat, sinó més aviat per una voluntat de poder associada a una visió estratègica?

Hauríem de concebre, d’altra banda, els estudis catalans com una “estructura d’estat”? Això seria certament desitjable, perquè significaria l’articulació estratègica de l’estudi de la cultura catalana amb unes estructures de poder que controlen diferents tipus de recursos (econòmics, polítics, simbòlics). Fins a quin punt, però, hauria de ser el nostre rol la participació en aquesta estructura d’estat, i fins a quin punt hauríem d’exercir la nostra resistència? Per a mi personalment, aquesta és una pregunta que ha adquirit una rellevància especial, ja que tot just he passat de ser un investigador universitari a exercir responsabilitats en un organisme públic. Però la pregunta té també una rellevància general. D’una banda, el nou estat obriria a Catalunya la possibilitat de definir, ara ja sense interferències externes, els marcs institucionals de la docència i la recerca. Quines estratègies ens convindrien per assegurar que aquests nous marcs institucionals proporcionen un lloc digne a l’estudi de la llengua, la literatura i la cultura catalanes? D’altra banda, com deia a l’entrevista a què em referia més amunt, probablement el naixement d’un nou estat comportaria la necessitat d’una rearticulació de la nostra funció crítica, “perquè de cop i volta se’ns presentaria al davant tota la complexitat cultural del país, mentre que ara l’accés a aquesta complexitat està mediat per la interferència constant de l’estat espanyol i el seu nacionalisme”; i a més, “perquè el nostre estat, com qualsevol altre, també tindria els seus aparells ideològics i repressors, i es produiria una complexa renegociació de les afiliacions emotives a la cultura del catalanisme que seria indispensable per poder exercir la nostra funció crítica”. És a dir, en una Catalunya independent seguiria havent-hi desacords, contenciosos i fins i tot conflictes en el camp de la cultura, i l’estat contra el qual de vegades caldria resistir seria el nostre, el que tant haurem treballat per fer advenir. Quines serien, doncs, les fractures traumàtiques, a nivell emocional, afectiu i sentimental, que provocaria aquesta rearticulació? Quins efectes tindrien aquestes fractures? Quins reajustaments en les posicions ideològiques respecte a la cultura del catalanisme es produirien en la disciplina?

Finalment, cal preveure que els debats i les decisions que prengui l’hipotètic nou estat pel que fa a la relació entre llengua, cultura, identitat i ciutadania afectaran d’una manera o altra a la disciplina. Em refereixo òbviament als debats sobre la llengua o llengües oficials al nou estat, i al paper i al lloc de la cultura expressada en castellà. Com s’adaptaran els estudis catalans a les redefinicions que inevitablement es produiran pel que fa a la cultura catalana? De quina manera es podrà legitimar una posició destacada i preeminent per a l’estudi de la producció cultural en català sense caure en l’essencialisme, i sense que es percebi com a privilegi o feblesa? Com fer compatible això amb una idea de pluralitat, sense que es reprodueixin unes relacions de subordinació com les actuals? Per últim, si la comunitat autònoma de Catalunya assoleix la seva plena sobirania, la major part del territori de parla catalana i una part molt important de la població seguirà sota dominació espanyola. Quines serien les conseqüències polítiques, epistemològiques, institucionals, ètiques d’aquest fet per a la disciplina? Com abordarem aquesta nova partició del territori, que també ho serà del saber de la disciplina?

Quin lloc per als estudis catalans?

El segon àmbit d’interrogació que vull abordar és el de la ubicació dels estudis catalans. Quan parlo d’ubicació, em refereixo al seu lloc institucional. Em sembla prou clar que l’accés a la plena sobirania comportaria un reposicionament general dels agents, des dels departaments universitaris fins a les associacions acadèmiques, passant pels organismes finançadors de la recerca, les institucions reguladores de l’ensenyament superior i els instituts de promoció exterior de la cultura; d’altra banda, a les universitats de l’exterior es produirien importants efectes en la micropolítica dels departaments universitaris, tant a nivell de relació entre col·legues com de repartiment de recursos. És a dir, l’accés a la sobirania comportaria per a la disciplina una dislocació des del punt de vista polític, social, cultural i institucional. Aquesta dislocació ens portaria a prendre en consideració el lloc, la ubicació dels estudis catalans — un lloc que, tots ho sabem, mai no ha estat precisament còmode.

Podem aspirar a trobar un lloc còmode per als estudis catalans a l’exterior? És possible la convivència en peu d’igualtat en un departament d’estudis hispànics? En quina posició quedarien els nostres aliats en l’àmbit dels estudis espanyols? És possible establir aliances amb llatinoamericanistes i portuguesistes? Quin ha de ser el marc institucional a considerar de cara al futur: el dels estudis hispànics o ibèrics, o un marc més ampli, el de les llengües modernes? En un context internacional en què l’estudi de les llengües està en crisi, com podem construir, assegurar, justificar i legitimar un lloc per al català i altres llengües mitjanes i petites en el marc de les llengües modernes? Podem bastir aliances amb altres llengües mitjanes? Quines? Quins discursos (per exemple, sobre pluralitat i respecte a la diversitat) podem elaborar per resistir als discursos sobre eficiència i rendibilitat? Quin ha de ser el paper de les institucions catalanes en aquesta qüestió?

També cal plantejar, d’altra banda, el lloc de la literatura i la cultura catalanes al sistema educatiu (secundària i universitat) a Catalunya. Per què els estudis universitaris de llengua, literatura i cultura catalanes no són atractius actualment, malgrat la importància de la llengua en la cultura popular? És una qüestió de sortides professionals limitades, de percepcions negatives, de la manera com s’ensenya la llengua i la literatura a les escoles? En aquest últim cas, quins elements hauria de contemplar una estratègia que abordi el contínuum secundària-universitat? De quines maneres hem de fer evolucionar els nostres programes per tal que responguin a la situació demolingüística actual? Estem parlant d’una situació en què, segons l’Enquesta d’usos lingüístics de la població (2013), el 57,6% de les persones que saben parlar català i el 27,6% dels parlants habituals de català no el tenen com a llengua inicial. Quins discursos, quines pràctiques i quines representacions hem d’incloure en els programes a fi d’interpel·lar aquest públic de nous parlants de català? Quins passos hem de fer perquè l’estudi de la llengua, la literatura i la cultura catalanes recuperi la seva rellevància social al nostre país?

Un ecosistema global?

Finalment, el tercer àmbit d’interrogació que voldria tractar té a veure amb el que podríem anomenar la geopolítica dels estudis catalans. Les dimensions relatives de l’ensenyament dels estudis catalans als Països Catalans i al món són una dada rellevant des del punt de vista geopolític: el 2012-13 hi havia uns 1200 estudiants matriculats a llicenciatures i graus de Filologia Catalana o Llengua i Literatura Catalanes a Catalunya i Illes Balears (les universitats valencianes no facilitaven dades a les seves memòries), i el curs 2013-14 es van matricular 382 estudiants de primer any a 9 universitats; pel que fa a la resta del món, s’ensenya català a 150 universitats de 32 països, el 2014 hi havia gairebé 6000 estudiants, i 17 universitats tenen especialitzacions en estudis catalans (tipus minor) en els seus plans d’estudis. Si tenim en compte aquestes dades així com el fet que el català no és una llengua internacional com l’anglès o el castellà, potser convindrem que és interessant concebre la catalanística com un sol fenomen mundial. Podem imaginar els estudis catalans com un ecosistema global, com un espai de diàleg i dissensió que transcendeixi les fronteres dels Estats, posi en contacte les pràctiques acadèmiques de cada país i enriqueixi des de la complexitat l’estudi de la cultura catalana? L’existència d’aquest ecosistema depèn de la capacitat d’establir una conversa al seu interior; tanmateix, és possible aquesta interlocució tenint en compte l’enorme diversitat de cultures acadèmiques nacionals? Quin ha de ser el paper de la catalanística de Catalunya, que sovint viu d’esquenes als moviments que tenen lloc en els contextos acadèmics internacionals, i que troba dificultats a l’hora d’analitzar i comprendre la seva posició marginal en el seu propi territori? (En un cert sentit, la Filologia Catalana és una disciplina desubicada a Catalunya i que no sap com desterritorialitzar-se.)

Com evitar, d’altra banda, que una cultura acadèmica, la més potent, la que representem els que ens hem format o treballem en universitats anglosaxones, colonitzi les altres cultures acadèmiques nacionals? Com preservar aquesta diversitat i pluralitat i malgrat tot establir una conversa productiva? La teoria hauria de jugar un paper com a metallenguatge en aquesta conversa, més enllà del fetitxisme de la teoria; però quin pot ser aquest paper, quan la teoria ocupa un lloc ben diferent en les diverses cultures acadèmiques i els respectius habitus? En el context anglosaxó, els estudis catalans han evolucionat cap a una interdisciplinarietat creixent, plenament establerta en altres camps de les llengües modernes. Quines condicions s’han de donar perquè les “constel·lacions singulars” que globalitzarien la cultura catalana, segons proposava Edgar Illas, es puguin produir i institucionalitzar a nivell de l’ecosistema global? En quins termes s’ha de plantejar aquesta conversa global, de manera que els efectes de la interdisciplinarietat siguin compatibles amb la cohesió disciplinària? La geopolítica dels estudis catalans també ha de tenir en compte la posició subordinada de la cultura catalana al seu propi mercat. És sostenible l’operació de promoció dels estudis catalans a l’exterior en el context d’un nou estat, mentre la cultura catalana segueixi sent de consum minoritari al seu propi territori?

Deixo aquí aquest intent de dislocació i qüestionament. Potser el que esperàveu eren respostes, però confesso que no les tinc: en tot cas, em sembla important identificar els dilemes i els reptes que tenim al davant per tal d’engegar una conversa. Abans d’acabar aquesta interrogació sobre els estudis catalans i la sobirania, però, voldria recordar que l’emancipació d’una minoria subordinada ha d’anar acompanyat d’una reflexió ètica. Com escrivia jo mateix el 2008, “El repte ètic que tenim al davant, el problema que ens planteja l’assoliment d’aquest nou nivell d’existència legítima, no és pas petit: ¿com universalitzar el nostre punt de vista sense que es converteixi en un punt de vista dominant?” I d’altra banda, si el procés de transició nacional fracassa, quines tàctiques de resistència adoptarem que, adients a les condicions socials, culturals i tecnològiques actuals, ens permetin sobreviure, transmetre la nostra cultura i la nostra identitat, i reproduir la nostra disciplina?

Josep-Anton Fernàndez és director de l’Àrea de Llengua i Universitats de l’Institut Ramon Llull.