Alguna cosa més que erudició

6.02.2014

Els estudis catalans han de poder respondre a les mateixes pressions de legitimació que actuen, ara, sobre qualsevol sector de les ciències socials. Si cinquanta anys enrere la legitimació dels estudis catalans havia de venir de l’historicisme seixantista, ara aquesta legitimació no ha de ser aliena al consens sobre l’acceptabilitat dels coneixements i les estratègies de comprensió generats per això que entenem per “gir cultural”: si la construcció d’un discurs historicista i materialista, el del “realisme històric”, havia de sostreure els estudis catalans del seu clos particular i havia de fer-los inteŀligibles, ara allò de què cal esperar-ne l’homologació, la visibilitat i la competitivitat en termes acadèmics, a qualsevol escala, són l’obertura epistemològica i els usos i el ventall temàtic que, en relació de circularitat, identifiquen els anomenats “estudis culturals”. Com sabem, uns usos (heurístics, hermenèutics) atents a les formes històriques de percepció i de creació de sentit, a la historicitat dels valors i dels principis d’autoritat científica. I un ventall temàtic que explora relacions i vincles en la multiplicitat de les formes culturals, que no pateix pels límits ni les tradicions disciplinars, en què tot (segons sigui plantejat) pot ser-hi pres en consideració ―fins  l’aparentment negligible, a canvi del seu valor revelador. Es tracta, en suma, recordem-ho, de configurar un espai on pugui ser atès tot el complex de pràctiques socials i de pràctiques de producció i de construcció de significat. Un espai definit (1) per la hibridació i la promiscuïtat de sabers; (2) per la dimensió autoconscient del seu exercici: per la projecció actual i cívica de les recerques i reflexions que allotja (per la convicció, deia Collingwood, que “tota història és contemporània” i “autoconeixement de la ment viva”); (3) per la voluntat de comprensió: de disponibilitat a un procés que implica la vasta complexitat de l’experiència: mots, textos, símbols, accions, ritus, artefactes; en la certesa, dit a la manera de Benjamin, que “No res d’allò que alguna vegada hagi esdevingut ha de ser rebutjat per la història”.

No oblidéssim que no només patim una academització feble (Martínez-Gil s’hi referia fa uns anys) sinó que ens cal suportar refluxos periòdics d’antiacademicisme matusser: contra la idea que pensar els estudis catalans sota aquesta perspectiva forci al trencament necessari amb el fil de la seva història recent caldrà adduir que, precisament, cal convenir en uns usos que no poden sinó bastir-se (i reconèixer-se) en l’esforç agònic per la construcció dels sabers i dels patrimonis catalans i en les condicions humiliants amb què s’han de produir. Vull dir, posem per cas, que la filologia (com a art que procura de llegir bé, com a art interpretativa global) no m’hi fa cap nosa. En canvi, segur que ens n’hi ha de fer el descriptivisme i el documentalisme arranats que tot sovint són tinguts, d’ofici, com a suspecte metadiscurs de la catalanística: es tractaria, en fi, de mostrar que s’és capaç d’aguna cosa més que d’erudició.

Josep M. Domingo. Professor d’Estudis Catalans de la Universitat de Lleida