No hi ha cap llengua necessària

L’última taula rodona del cicle Març per la Llengua organitzat per Òmnium Cultural ha reunit Josep Anton Fernàndez, director del màster d’Estudis Catalans a la UOC; Agustí Alcoberro, doctor en Història i escriptor, i Mercè Lorente, directora de l’IULATERM. Tots tres han debatut i reflexionat, d’una banda, sobre els models lingüístics que hi ha hagut durant els últims cent cinquanta anys o més i, de l’altra, han posat sobre la taula les possibilitats i els reptes futurs.

Agustí Alcoberro centra la seva primera intervenció en el procés de pèrdua d’ús legal o de possibilitats de presència d’estatus legal del català molt vinculat als Borbons, tant en el cas de la Catalunya del Nord, com en el cas de la resta de territori catalanoparlant. Segons Alcoberro, el primer que constata un historiador és que si una cosa es prohibeix és perquè existeix. Si no, no es prohibiria. “Per tant, quan diem que el català és una llengua que ha estat prohibida per un gran nombre de lleis, és com dir que el català ha existit i s’ha utilitzat durant tant de temps com lleis s’han fet en sentit contrari.”

La primera llei que va prohibir l’ús públic del català la va publicar Lluís XIV el 2 d’abril de 1700 als comtats del Rosselló i la Cerdanya, quan feia quaranta anys i escaig que havien estat annexionats al Regne de França. I ho va fer amb una llei que demostrava que en aquells moments a la Catalunya del Nord les reunions dels consells municipals, les actes dels notaris i els processos judicials es feien encara en català. “Fins i tot els estudiants anaven a estudiar al Principat per aprendre català”, assenyala.

Al Principat això es va produir de manera molt clara amb el Decret de Nova Planta de 1716, que, d’una banda, va obligar que les causes de la Reial Audiència de Catalunya es fessin en llengua castellana, i, de l’altra, “que han de cesar las prohibiciones de extranjería porque es mi real intención que en mi reino las dignidades y honores se confieran recíprocamente a mis vasallos por el mérito y no por el nacimiento en una u otra provincia”. L’objectiu, doncs, era la plena castellanització lingüística, cosa que requeria un procés d’adaptació per aconseguir “el efecto sin que se note el cuidado”. Tot i així, les “mateixes autoritats botifleres del moment van presentar un text, El memorial de greuges, al monarca, Carles III de Borbó, per demanar-li el retorn de les constitucions, però també que introduís de nou la llengua catalana”, explica Alcoberro.

Abans d’acabar la seva intervenció, Alcoberro ha reflexionat entorn dels termes llengua, identitat i nació. Segons ell, si abans la nació catalana era l’Estat i les constitucions catalanes, a mitjan del segle XIX, amb la Renaixença, la nació catalana s’identifica amb la llengua. Així es pot llegir en el text fundacional d’aquest nou corrent, escrit per Rubió i Balaguer: “Si el llegim en clau negativa ens adonem que ens diu que una nació lingüística i literària és possible”. I assegura que el catalanisme polític i l’actual debat van en aquesta mateixa direcció.

Mercè Lorente, al seu torn, ha encaminat la seva intervenció en el fet que, si bé durant el segle XX el català va continuar sent perseguit, la nova migració —tant interna com del sud d’Espanya— van veure en el coneixement del català un element de cohesió i ascensió social. Per això no és estrany que una persona que fos immigrant pogués aprendre el català, perquè la vida era en català: els nens jugaven en català, i la gent treballava en català.

A partir dels anys seixanta, encara que la creació de guetos influís de manera negativa sobre la percepció que es tenia de la llengua, el català va continuar sent vist com un ascensor social. Aquesta visió es potenciarà sobretot “en la transició i el final del franquisme”, moment en què la llengua era vista de manera positiva gràcies a la recuperació de la noció de llibertat, atès que en aquells anys de transició es va associar el català a la idea de recuperació de les llibertats democràtiques i polítiques.

Tanmateix, actualment la visió del català com a element de cohesió social s’ha anat perdent i ha guanyat terreny el concepte de bilingüisme social que, segons Lorente, “per als lingüistes és absolutament inconcebible, ja que el bilingüisme social, com a bilingüisme, no existeix”. “En aquesta pèrdua, d’alguna manera tots hi tenim responsabilitats”: no podem fer una lectura actual de les percepcions de la llengua sense deslligar-la de les classes socials i les situacions als barris, llocs on es demostra que el coneixement de la llengua no en comporta l’ús, i on la guetització fa que encara s’allunyi més el fet que la llengua és la llengua de país” perquè és més complicat que el català es vegi com una eina de cohesió social.

“Ja ho deia Carme Junyent fa uns dies: les llengües serveixen per al que serveixen, però no n’hi ha cap que sigui necessària”, perquè la necessitat la creem nosaltres quan la volem visualitzar, continua Lorente. Per això és necessari obrir debat sobre les llengües d’un futur estat independent, en el qual es plantegi sense prejudicis el que volem: “Volem seguir els mateixos models que hem seguit fins ara o fer replantejaments absolutament canviants? Aquest és el repte”, sentencia Lorente. Cal parlar-ne sense demonitzar-ho i no veure-ho com un problema, perquè “cal entendre per què hi ha un gruix molt gran de catalanoparlants que no poden accedir o no accedeixen a l’ús del català amb normalitat” ni són capaços de fer-lo servir en les situacions més quotidianes.

La qüestió de l’evolució negativa del codi lingüístic i el futur negre del català, segons Josep Anton Fernàndez, “està lligat a un tipus de discurs molt antic, que és el de la necrofília lingüística”, el famós tema de la mort del català. Fernàndez, en lloc d’abordar aquest tema des de la perspectiva de la degeneració de la llengua, prefereix mirar-se’l a través d’un altre paradigma: el del “discurs dels nous parlants o dels catalanoparlants d’adopció”, que representen el 40% de la població de catalanoparlants. “D’entrada, les persones que tenen el català central com a segona llengua són el grup més nombrós de parlants de català”, explica.

Una de les qüestions crucials que determina la vitalitat d’una llengua és la transmissió intergeneracional. Segons Fernàndez, el català no només guanya parlants, sinó que aquesta llengua continua servint com a element d’ascensor social: “Més d’un 10% de les parelles que tenen com a primera llengua el castellà crien els seus fills en català”, xifra que se suma a la dels catalanoparlants que també ho fan, assegura Fernàndez.

Ara bé, Fernàndez aposta per canviar els discursos sobre el codi, sobre els usos, sobre la relació entre llengua i identitat. “Que jo tingui el català com a segona llengua i l’adopti com a llengua d’ús habitual, no vol dir que m’hagi de condemnar a l’estigma de tenir un accent considerat no legítim: jo he de poder passar desapercebut”. Per tot això, Fernàndez creu que el concepte de català com a llengua comuna ajuda a resoldre tots aquests aspectes,perquè no és només una llengua de cohesió social, sinó que també té un paper polític, social, cultural i de pertinença. A més a més, la llengua comuna articula la diversitat lingüística del seu territori i fa compatibles les identitats d’origen amb una identitat compartida.

Com a membre de Plataforma per la Llengua, Fernàndez és del parer que el català té legitimitat per ocupar aquest lloc, “perquè és la llengua que històricament s’ha parlat en aquest territori, i perquè, fent aquesta funció de llengua comuna, contribueix a mantenir la diversitat lingüística en el món”. A més a més, en una Catalunya independent, l’Estat no només ha de ser viable socialment, sinó que ha de definir clarament el paper del català en la societat (i, per tant, també el del castellà). A partir d’aquí, l’entitat proposa essencialment, a banda d’evitar el terme oficialitat, un “model alliberat d’imposicions del ciutadà, on desapareguin les obligatorietats de conèixer les llengües i amb el català com a llengua preferent”. És un model, segons Fernàndez, en què el català suma i és llengua comuna, i que té una visió d’una societat d’individus plurilingües.

En aquest punt, Alcoberro troba molt interessant aquest concepte de llengua comuna perquè “insisteix en la idea de viure en comú” i està més a prop de la interculturalitat —un tret, segons ell, molt nostre— que de la multiculturalitat. Ara bé, si bé es mostra d’acord amb el discurs integrador de la llengua en la societat civil, també és conscient que si es vol fer un estat cal que “hi hagi drets i deures”. L’historiador també ha volgut apuntar un nou tema que no ha sorgit a la taula, el de les noves immigracions vinculades a l’ús de noves tecnologies: “Sempre hem considerat que la llengua es vincula a un territori, però actualment és evident que es pot viure en català als Estats Units i es pot viure en àrab a Barcelona”, ha subratllat. Així, doncs, si durant la dècada dels seixanta la immigració es veia obligada a integrar-se i a assumir que si volia treballar a La Caixa ho hauria de fer en català, avui “no és tan evident que això s’hagi de produir”.

Segons Mercè Lorente, el català continua sent una llengua amenaçada. “El que jo plantejava és que actualment els guetos en què el català no pot entrar tan fàcilment, han caigut per la crisi, els hem deixat caure i recuperar-los serà molt difícil”. Aquest és, per a ella, el problema: hi ha grups socials molt nombrosos per als quals el català és una cosa llunyana. Per això li ha semblat interessant el projecte que des de la UOC duu a terme Joan Pujolà, IdentiCat, perquè aborda tres fites fonamentals de la vida de les persones que estan canviant actualment: l’ús de la llengua en la secundària, la universitat i el món laboral, on el català pateix un retrocés i apareixen en primer pla altres llengües com el castellà i l’anglès. “Durant els anys seixanta, el català tenia un pes important en la socialització d’aquests tres àmbits, pes que ha anat disminuint amb el temps”. Per això, Lorente aspira, com Alcoberro, que l’Estat que ha de venir sigui més just: “Cal respectar els drets lingüístics dels ciutadans, vigilar-los. Però també cal intervenir, perquè cal veure com el català incideix en aquests llocs de més difícil.”

Josep Anton Fernàndez, finalment, creu que en aquest país “s’està fent una revolució democràtica per guanyar més drets, no deures”. Per això, aposta per crear un país “nou i millor, que tracti bé els seus ciutadans i sigui amable” des del punt de vista democràtic. Actualment el català “és una llengua mitjana que va amb una sabata i una espardenya”. Si bé la percepció general és considerar el català una llengua minoritària, és una llengua mitjana: “el català té els mateixos problemes que el danès, el txec o l’holandès”, sentencia Fernàndez.