Entre tots i totes la mataren

Acabo de llegir l’assenyat i estimulant article de Bel Olid a Núvol, en què l’autora  no fa altra cosa que defensar el sentit comú i el sentit de la llengua més elementals contra els atemptats imparables d’aquest maligne despropòsit anomenat correcció política. Uns atemptats que es perpetren majoritàriament en els quatre grans temples actuals de l’estultícia gramatical: la política, la societat civil, els mitjans de comunicació i uns sectors determinats del món universitari.

A la Universitat Autònoma de Barcelona, sense anar més lluny, ja fa uns quants anys que algú va posar en marxa un invent de ressons meteorològics anomenat Observatori per la Igualtat de la UAB. Entro al web de l’observatori en qüestió i ensopego amb perles lingüístiques com ara aquesta:

«…… tots i totes les estudiants de titulacions de grau de l’Autònoma es poden preinscriure al Mínor d’Estudis de Gènere, que té com a objectiu proporcionar una formació bàsica, transversal i polivalent, en la perspectiva del gènere i fent una èmfasi especial en l’anàlisi i l’impacte de les jerarquies de gènere i les construccions socials i culturals en les quals es fomenten.» [Les cursives són meves.]

La paraula mínor no sé què vol dir (per no saber, no sé ni a quina llengua pertany), però em fa mandra preguntar-ho. L’esguerro sintàctic “tots i totes les estudiants” no crec que requereixi comentaris, perquè, desgraciadament, ja fa temps que és un assidu de l’argot universitari; però, en detectar la presència de la forma femenina del substantiu èmfasi, normativament correcta però d’un ús molt residual, no vaig poder evitar —digueu-me malpensat— que m’envaís una sospita inquietant: «Calla», vaig dir-me, «ves que això no sigui el principi d’una nova fase en la campanya de feminització del llenguatge que ja aniria més enllà de la frontera estricta dels referents humans (¿o potser hauria de dir “les referents humanes”?)…»

Un dia vaig sentir una diputada socialista que, sortint al pas de no sé quines declaracions de no sé quin rival polític, va deixar anar: “Això és sembrar la discòrdia entre els catalans i les catalanes…” Per un moment em vaig imaginar el país com un immens camp de batalla amb tots els catalans en una banda i les catalanes en un altre, en peu de guerra (com en un d’aquells dibuixos genials de James Thurber que il·lustren la guerra dels sexes) i a punt per començar-se a esbatussar, però no: parlava de comunitats de parlants, i es veu que “els catalans i les catalanes” volia designar la població de Catalunya en general com a possible víctima d’un enèsim intent de marejar el personal amb algun nou fantasma de conflicte lingüístic. La frase, traduïda al llenguatge políticament incorrecte, seria: “Això és sembrar la discòrdia entre els catalans”, o “entre els ciutadans de Catalunya”, o “entre el conjunt des habitants d’aquest país”, etc… però és clar: l’ambigüitat de sentit, per a aquella senyora, era peccata minuta en comparació amb el risc de veure’s equiparada amb aquests fatxes que encara fan servir el masculí genèric…

Un altre dia, en un telenotícies, no sé quin polític (em sembla que era basc) encetava un discurs en nom del seu partit dient: “Nosotros y nosotras…”, i això, ves quines coses, va fer que la memòria em viatgés moltes dècades enrere i em va provocar unes reflexions que exposo tot seguit.

Quan era jovenet, la cantant Eydie Gormé, acompanyada de Los Panchos, cantava un popular bolero sobre el desamor (com gairebé tots els boleros) titulat “Nosotros”, que comença dient: “Nosotros, que fuimos tan sinceros…”. Quedava fora de tot dubte que aquest “nosotros” (i, sobretot, tenint en compte que ho cantava una dona) es referia inequívocament a una dona i un home. Si aquest bolero el canta un home la cosa ja és ambigua, perquè pot ser que l’home en qüestió es refereixi al desamor amb un altre home. D’acord. Però si un dia (i no voldria donar idees) els deliris de la correcció política adquireixen tal poder que feminitzen el genèric per decret i el títol del bolero es converteix en “Nosotras”, llavors què passa? Doncs que només hi ha una interpretació possible: que la cançó ens parla de la història entre dues dones i prou. I, si algú pretengués aplicar-hi la correcció per una altra via que no fos la del genèric, podria perpetrar una cosa per l’estil de: “Tu y yo, que fuimos tan sincera y sincero…” Proveu de cantar això amb la frase musical corresponent, i veureu que el nyap en qüestió no es pot encabir a la partitura ni amb el calçador més obstinat.

En català, nosaltres no té flexió de gènere; per tant, si sento una senyora que diu: “A nosaltres ens va casar l’alcalde”, em quedaré amb el dubte de si aquesta senyora es va casar amb un senyor o amb una altra senyora. Ara bé: si la frase continua i es resol amb un “… i en vam quedar molt contents”, llavors el dubte s’haurà esvaït completament: sabré que la senyora es va casar amb un senyor, sense ni l’ombra més tènue de cap altra possible interpretació. Si l’enllaç matrimonial s’hagués produït amb una altra senyora, naturalment, hauria dit: “… en vam quedar molt contentes”. Jo gosaria dir que amb un modest exemple com aquest ja n’hi hauria d’haver prou per demostrar la utilitat objectiva del genèric masculí com a recurs per fer-nos entendre amb claredat, però no se sap mai… confesso que he tingut la morbosa temptació de consultar l’Observatori per la Igualtat de la UAB (no fos cas que tinguessin alguna alternativa menys descaradament sexista), però em guardaré prou de fer-ho: encara prendríem mal…

Francament, sembla que tots/totes plegats/plegades tinguem més aviat poca feina i, en lloc de pentinar el/la gat/gata, ens dediquem a torturar la gramàtica sense contemplacions.

Jo diria que no anem bé.