El català, única llengua oficial en una futura Catalunya independent?

La revista Lletres publica en el seu nou número un monogràfic dedicat a l’estatus del català en una futura Catalunya independent. Diana Coromines, Cap de redacció de la revista, ha convidat lingüistes i periodistes a dir-hi la seva. Avui a Núvol en recollim tres, Albert Pla Nualart, Carles Ribera i Gabriel Bibiloni. Diana Coromines exposa aquí els arguments esgrimits a favor de l’oficialitat única del català al monogràfic de Lletres.

Ja fa mesos que, amb una certa regularitat, es parla de l’estatus que ha de tenir el català en la futura Catalunya independent. És lògic, atès que el mateix procés de transició nacional ens porta a posar sobre la taula totes les qüestions que caldrà tenir en compte quan arribi l’hora de construir el nou estat. Resulta preocupant, però, que la majoria de veus que fins ara s’han fet sentir amb contundència en el marc del debat sobre la llengua —potser perquè procedeixen de l’esfera política i disposen, doncs, de potents altaveus— donen per fet que l’espanyol també serà oficial. Sorprèn l’aplom amb què presenten com a tancat un debat que tot just comença (i que, en tot cas, caldrà cloure amb una decisió presa democràticament). I sorprèn, també, la frivolitat i lleugeresa amb què fan aquesta mena d’afirmacions; com si apostar perquè el català sigui la llengua per excel·lència del nou estat fos un greuge envers l’espanyol, i com si la nostra fos una llengua plenament normalitzada. Que la situació del català dista molt de ser la d’una llengua normal ho palesen una gran quantitat d’estudis; des de les enquestes de l’Idescat sobre la llengua inicial de la població catalana (que mostren una pèrdua considerable de parlants nadius entre el 2003 i el 2008), fins a les del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura (a tall d’exemple, el 2012 només un 27,8% del total de lectors declarava que llegeix en català). De fet, ni tan sols les dades referides a Internet i les xarxes socials (on fins ara es creia que la llengua catalana tenia una salut de ferro) ens donen bones notícies, com posa de manifest l’article Twitter com a mesura de l’ús social del català de Marc Belzunces.

En aquest context, des de Lletres (la Revista de Llibres i Cultura dels Països Catalans) volem cridar l’atenció sobre la necessitat de fer del català l’única llengua oficial de la Catalunya independent si volem redreçar la precària situació en què es troba. Per això hem demanat a diversos experts en la matèria, intel·lectuals, comunicòlegs i periodistes —entre ells, el cap de llengua i el vicedirector dels dos diaris més importants en català; el Diari Ara i El Punt Avui— que ens expliquin de manera resumida perquè aquesta és l’opció que ens ha de permetre salvar i normalitzar la llengua del tot. Amb els textos que ens han lliurat, volem palesar que tan perillosa és la cooficialitat com la indefinició que s’amaga rere formulacions del tipus «cap llengua oficial», «llengua nacional» o «llengua pròpia» (recordem que el català, segons l’Estatut, ja és la llengua pròpia de Catalunya, cosa que no n’ha impedit la minorització). Els defensors d’aquesta mena de formulacions sovint esgrimeixen l’argument fal·laç que existeix la possibilitat —a priori absurda, perquè cal partir del pressupòsit que prendrem decisions amb vista a assolir objectius i no pas per lliurar-nos a un mer exercici retòric— que l’oficialitat única no serveixi de res, ergo el millor és que no hi hagi cap llengua oficial. Una cosa sí que és segura: si fugim d’estudi amb formulacions eufemístiques que ningú no sap ben bé en què s’han de traduir a la pràctica, serà francament difícil posar-nos d’acord per fer front a les envestides dels sectors espanyolistes recalcitrants. Vegem, doncs, més en concret, quines són les raons de pes de diverses personalitats a favor de l’oficialitat única, encaminada a fer del català la llengua comuna de tots els catalans.

Josep Gifreu, comunicòleg i periodista, catedràtic emèrit de la UPF, ens recorda que a la UE la gran majoria de països tenen una llengua oficial (i, en el cas que en tinguin més, cadascuna és oficial només en el territori que li és propi dins l’estat en qüestió): «A Europa, els Estats parlen i actuen amb la respectiva llengua oficial. Observeu la Unió Europea: 28 Estats i 24 llengües oficials. Del letó (2,2 milions de parlants) a l’alemany (120 milions). Quin atribut iguala el letó i l’alemany? Ser llengües d’Estat.» Sobta, doncs, que polítics destacats del nostre país com Bernat Joan (que també és lingüista) digui que les llengües oficials són una anomalia al món. I encara sobta més que un lingüista de reconegut prestigi com Albert Branchadell faci servir (en un article a L’Avenç d’aquest mes de setembre) el ridícul argument que, si adoptem una única llengua oficial, correm el risc de quedar fora de la UE. En primer lloc, aquest espantall tan tronat (i tan gastat pel Govern espanyol) ja no fa por a gairebé ningú. En segon lloc, per justificar la seva posició Branchadell recorre al cas letó (país que, d’altra banda, forma part de la UE des de l’any 2004) i, en concret, al reguitzell d’advertiments que Letònia ha rebut del Consell d’Europa i de l’OSCE pel fet de no protegir prou la minoria russòfona. El que no explica Branchadell és que aquests advertiments són fruit de la pressió constant que Rússia exerceix a la comunitat internacional perquè es preservin els drets dels russos a Letònia. Són veritablement legítims, doncs, aquests advertiments? Responen a una voluntat sincera de vetllar pels drets de les minories nacionals? Com és que l’OSCE no es mostra ni de lluny tan escrupolosa a l’hora de vetllar pels drets, posem per cas, dels occitans a França o dels catalans a Espanya? Cal tenir present que, just després de l’ocupació soviètica (durant la qual hi va haver un augment massiu de població russa), només un 21% dels no letons (gairebé la meitat de la població) tenia coneixements de la llengua letona; l’any 2008, en canvi, aquesta xifra havia augmentat fins a un 93%. Si no s’hagués optat per una oficialitat única real i efectiva, les possibilitats que la llengua pròpia del territori hagués sobreviscut haurien estat ben minses.

Perquè, com diu Víctor Alexandre (periodista i escriptor), recollint una de les lleis bàsiques de la sociolingüística segons la qual dues llengües no poden conviure en igualtat de condicions en el mateix territori sense que una s’acabi menjant l’altra, «Cap poble té dues llengües. El bilingüisme només és una transició entre dos monolingüismes, el de la llengua originària i el de la llengua de substitució.» Carles Ribera (vicedirector d’El Punt Avui) parla de «fantasia bilingüe» i expressa la mateixa idea en aquests termes: «sota la cantarella anacrònica del bilingüisme, s’oculta la intenció real: implantar el castellà, en comptes del català, com la parla on confluir des de la diversitat.» Pau Vidal, traductor i lingüista, il·lustra la precària situació en què es troba el català descrivint el fenomen lingüístic, cada vegada més estès entre els catalanoparlants, de barrejar en un mateix discurs el català i l’espanyol, i es pregunta: «Quant de temps es poden aguantar en un estat dues llengües diferents amb igualtat de drets abans de convertir-se en una de nova (o que la grossa es mengi la petita)?». El filòleg Josep Ferrer adverteix del perill definitiu que suposaria l’oficialitat de l’espanyol recordant que no hi ha cap àmbit on el català gaudeixi d’una plena normalitat: «la immensa majoria de la població (inclosos la majoria dels nostres “independentistes”) canvia de llengua automàticament, sempre, invariablement, per una mena de reflex condicionat involuntari, i es posa a parlar castellà així que sent que algú no parla català. Aquesta és la “normalitat” del català a què es refereixen els nostres “castellanistes”?».

Això no vol dir que el règim de llengües del nou estat, amb l’oficialitat única del català com a centre de gravetat, hagi de menystenir els drets de les minories lingüístiques. Ben al contrari: és obvi que s’ha de vetllar perquè aquests drets siguin respectats. En paraules del lingüista i professor de la UIB Gabriel Bibiloni, «La planificació s’ha de fer tenint en compte les necessitats dels actuals hispanoparlants adults i, sobretot, les noves generacions nascudes a la Catalunya independent. Per als primers es pot arbitrar un sistema temporal de protecció, garantint que puguin continuar els seus usos actuals. Les noves generacions aprendran el català per immersió i l’usaran com a llengua bàsica d’interacció social. I transmetran la llengua familiar fins que vulguin; com ho fan a qualsevol país que rep immigració. Sembla, però, que per a això el català ha de ser la llengua nacional i oficial de l’Estat.»

El debat sobre l’estatus que ha de tenir el català no és nou. A mitjan anys setanta, quan Catalunya encarava la reforma política i, per primer cop després de quaranta anys de dictadura, tenia un cert marge de llibertat per refer i definir el país en el marc de l’Estat espanyol, la qüestió de la llengua va ser objecte d’una forta controvèrsia. Tot va començar quan Xavier Folch va escriure un article a l’Avui en el qual es pronunciava a favor de la cooficialitat. La polèmica estava servida: un grup d’escriptors i intel·lectuals (entre ells Quim Monzó i Biel Mesquida) van publicar una carta a Destino on alertaven dels perills que suposava la cooficialitat, i a partir d’aquí es van succeir una sèrie de cartes i articles creuats entre uns i altres. Salvador Espriu es va mostrar, per cert, favorable a l’oficialitat de l’espanyol. Finalment van guanyar els cooficialistes, i la majoria de partits polítics del flamant Parlament català van acabar votant a favor que l’espanyol fos, també, llengua oficial de la Catalunya autonòmica.

Les circumstàncies, però, eren molt diferents de les actuals. Catalunya tot just començava a aixecar cap després de la llarga dictadura franquista; la incertesa i la por eren a flor de pell i la llibertat que s’intuïa a l’horitzó no era —com hem pogut constatar en mil i una ocasions en el decurs de les tres darreres dècades— del tot genuïna. La llibertat que ara albirem, en canvi, en el context de la UE i després de 35 anys de democràcia, és de debò; la construcció del nou país depèn, ara sí, exclusivament de nosaltres, i per això hem de ser més curosos i més lúcids que mai a l’hora de prendre decisions. La que afecta l’estatus del català és cabdal, en la mesura que la llengua és el pal de paller de la nostra identitat: no ens podem permetre el luxe de tornar a ensopegar amb la mateixa pedra, perquè aquesta vegada les conseqüències podrien ser irreversibles (amb l’agreujant que nosaltres en seríem els únics responsables).

Us convido, doncs, a fer una lectura atenta dels textos que hem aplegat a la revista Lletres, signats per persones avalades no només per la seva experiència i vàlua intel·lectual sinó també per la seva honestedat, atès que són lliures d’interessos ocults i de tacticismes. En els propers númerosde la revista seguirem donant veu a estudiosos i personalitats destacades que aporten arguments a favor de l’oficialitat única, perquè, com conclou Albert Pla Nualart, «Renunciar a desbancar el castellà com a llengua comuna suposa condemnar el català a un futur residual. Si el vot majoritari dels catalans, sabent que això és així, opta per aquesta via per afavorir la convivència caldrà acceptar-ho democràticament, però aquest vot no serà lliure i responsable si els que l’exerceixen no són plenament conscients de les seves conseqüències.»