David contra Veritas

Tots coneixem la història de David contra Goliat. I sempre ens l’han explicada amb la mateixa moralina: el dèbil pot guanyar el fort. El fet que narri la pugna entre filisteus i israelites ens fa pensar massa sovint en un símil entre Catalunya i Espanya. Naltros, som el pobre pastor David, i l’estat imperialista que ens oprimeix és clarament el gegant Goliat. L’analogia ens empoderaria i m’ompliria d’optimisme si nos fos que no ens hem atrevit mai ni a agafar la fona, ni a projectar la pedra; en canvi, el suposat Goliat ens ha posat mil i un paranys i fins i tot ens ha estomacat.

L’any 2013, el periodista canadenc Malcolm Gladwell a David y Goliat (Taurus) reinterpretava aquesta història. De fet, el seu assaig és una mena d’oda a la premissa amb què s’omplen la boca els gurús del segle XXI: “aprèn a convertir els obstacles en oportunitats”; la idea no és nova, la tenim en aquell refrany tan nostrat que diu que “quan es tanca una porta se n’obre una altra” i que tanta ràbia ens fa quan ens la diuen. Galdwell en el seu assaig analitza les característiques del gegant Goliat i intueix que potser aquell talòs patia acromegàlia, és a dir, un trastorn hormonal que  s’esdevé quan la glàndula pituïtària segrega un excés d’hormones del creixement, i que en expandir-se comprimeixen el nervi òptic i provoquen problemes de visió. Val a dir que Goliat no hi veia bé, queda clar si llegim en deteniment la història.

Així doncs, potser David no era un pastor tan neulit com ens han pintat i el monstruós Goliat tenia més punts febles dels que crèiem. Sala Martín fa anys analitzava aquesta historieta en una de les seves classes magistrals d’Economia en colors i concloïa que la veritable moralina és que “qui acaba guanyant és qui entén quines són les regles del joc”.

I ara, qui som, David o Goliat? M’ho demano perquè jo avui ens veig més que mai com La vaca cega, qui ha rebut el cop de roc som nosaltres i per poder beure… si n’hem de topar de vegades amb les soques! Que lluny que veig La vaca de la mala llet, aquella amb conviccions fermes que no es deixava convèncer per la llepolia d’un manat d’alfals.

Fa uns dies, Plataforma per la llengua denunciava que en el primer trimestre del 2023 el govern espanyol ha aprovat 62 normes legals que discriminen el català, en el darrer trimestre de l’any passat se n’aprovaren 55. Quan ens donen les dades ens sorprenem però ens calen exemples reals i de primera mà per entendre realment la discriminació que patim simplement per raó de llengua. Tenim menys drets com a consumidors, com a pacients o com a emprenedors, cosa que es tradueix en menys oportunitats de feina, menys accés a serveis o a subvencions.

La discriminació és tan gran que ens ho fan a casa. Som cornuts i paguem el beure! Veritas l’any passat va rebre el premi “Empresa del Futur Present”, un guardó que s’atorga a empreses que fomenten “iniciatives empresarials amb valors, que posen les persones al centre, promovent un equilibri entre la competitivitat empresarial i la consciència social”. I bé, tots hem escoltat l’àudio on l’encarregat acomiadava una treballadora perquè havia rebut queixes per haver-se adreçat en català a clients castellanoparlants. Aquesta història l’hem sentida manta vegades, encara que no hi hagi un àudio com a prova fefaent al darrere. A la meva cosina, per exemple, li van cridar l’atenció a Intimissimi (cadena de llenceria) per encetar les converses amb els clients en català, davant del dubte, s’ha de fer en sempre castellà!

Hi torno amb la frase de Sala Martín: “qui acaba guanyant és qui entén quines són les regles del joc”. Veritas primer va pensar que se’n sortiria culpant l’encarregat, després en veure el ressò mediàtic va haver de fer un comunicat. Fins ara, tenien clar que sense etiquetar en català ni fer els tiquets de compra en català la Generalitat igualment els premiava; però ara han vist que igual que dos “castellanoparlants d’oficines” s’enfaden perquès se’ls ha atès en la llengua oficial de Catalunya, la societat en massa també es pot queixar per motius de discriminació lingüística. De fet, els castellanoparlants fa anys que tenen clares les regles del joc, som naltros els que pesem figues.

Què més ens cal per començar a agafar la fona?