Còmplices del genocidi lingüístic

Som un poble abatut. I sí, és cert que literalment ens van apallissar, però sembla que encara no hem aixecat cap. Ens lamentem de la situació des del sofà i creiem que si ens queixem a Can Twitter ja fem prou. I així, amb aquesta actitud de subordinat miserable, anem veient com la llengua catalana se’ns escola i es va difuminant al mateix ritme que deixem que s’esvaeixi la nostra identitat. Jean-Paul Sartre assegurava que no fer res també és una tria; i bé, què hi podem fer si el que escull la majoria és que la llengua es vagi apagant?

A més, al costat dels que no fan res, hi tenim els que es lamenten de la situació i diuen que els sap molt greu, però que aposten clarament pel castellà. En aquest grup hi ha el 45% dels catalans que no fan cerques en català ni a Google ni a Youtube, malgrat els esforços que s’han fet per recuperar el posicionament del català als cercadors. És el grup dels que demanen perdó per no ser prou inclusius per haver parlat català al Pride Barcelona. Són els treballadors d’empreses catalanes que toleren que es vulnerin els drets lingüístics dels catalanoparlants a l’hora de redactar els contractes. I són tots aquells que canvien de llengua sense que l’interlocutor els ho demani, simplement perquè se senten acomplexats i perquè inconscientment els va bé ser còmplices dels que volen aniquilar la llengua.

A tots els que amagueu el cap sota l’ala, recordeu els existencialistes: no fer res, també és una tria; i evidentment, com qualsevol altra opció, també comporta unes conseqüències.

Aquestes actituds conviuen amb situacions de deixadesa perpetrades per les institucions. Durant la campanya de les eleccions municipals hem vist pancartes en castellà de partits que suposadament defensen el català i hem vist polítics canviant de llengua per arreplegar 4 vots. Tots som referents lingüístics, però hi ha persones que s’haurien de considerar models pel càrrec que ocupen o que voldrien ocupar. Hem sabut també que la conselleria de Cultura destina el gruix més important de les subvencions en els festivals musicals que releguen el català a un segon pla. És la CCMA que permet que Cites es rodi en castellà i és la televisió que un dia va ser la nostra, que ha deixat de ser-ho.

Però què passa quan gran part de les cançons de la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell es canten en castellà? Res. Perquè tampoc fem res quan sentim que a les festes escolars de final de curs sonen gairebé totes les cançons en castellà. No fem res perquè és esgotador, perquè ens fa perdre el temps i la paciència i perquè socialment està ben vist reivindicar els drets de qualsevol cosa tret dels drets lingüístics dels catalanoparlants.

Som un país ocupat. Anem a l’Hospital Clínic i sortim amb el justificant per a la feina en castellà i acceptem que les classes dirigides dels gimnasos siguin sempre en una única llengua. L’altre dia, un empresari m’explicava que ha rebut currículums de Pols, Jordis, Aines i Joanes en castellà tot i que postulaven per una feina en un mitjà de comunicació en català. A tots els que amagueu el cap sota l’ala, recordeu els existencialistes: no fer res, també és una tria; i evidentment, com qualsevol altra opció, també comporta unes conseqüències.