Ricard Gili: “A la paraula ‘jazz’ hi han abocat tantes coses!”

La Locomotora Negra plega. La big band degana del nostre jazz es dissol i deixa enrere mig segle de dedicació al jazz en la seva accepció més canònica, un recorregut en el qual ha esdevingut la institució més emblemàtica del jazz clàssic a casa nostra.

2021 serà l’any de les noces d’or de La Locomotora, i també el d’un llarg comiat que arrencarà el pròxim divendres 29, al Palau de la Música, en el marc del Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona. Serà un concert especial per repassar la trajectòria de la big band amb la col·laboració de quatre il·lustres exmembres de la banda: el trompetista Ferran Cailà, el clarinetista Oriol Romaní, el vibrafonista Fèlix de Blas —en representació d’Oriol Bordas— i el guitarrista Pep Rius. Amb Ricard Gili, cofundador i alma mater de la Locomotora Negra parlem de la trajectòria i la idiosincràsia d’aquesta formació històrica.

Per què heu decidit plegat?

Hem decidit plegar perquè La Locomotora Negra complirà cinquanta anys, un número prou rodó i prou maco, al qual ens sembla que poques orquestres de jazz hi han arribat, i perquè encara oferim una imatge prou, diguéssim, acceptable. El que no voldríem és exactament oferir una imatge decadent en els anys que vindran, i molts de nosaltres ja passem dels 70.

De fet, t’anava a preguntar si celebrar el cinquantenari havia influït en la decisió

Sí, algun dia o altre havíem de plegar. El que no podia ser és que la Locomotora s’anés esllanguint, que ens anéssim quedant ja tots vellets i bufant poc, que fos un final una mica tristot. La xifra de cinquanta és maca —són les bodes d’or— com per tallar en un moment en què encara som presentables.

Hem decidit plegar perquè La Locomotora Negra perquè encara oferim una imatge prou, diguéssim, acceptable.

Però a mi em fa l’afecte que encara esteu en plena forma.

A nivell individual cadascú pot fer el que vulgui, però portar endavant una orquestra de 17 músics és complex. A més, no som professionals. Cada un té les seves obligacions, les seves feines, les seves dèries i tirar tot això costa. Alguns ja senten una certa fatiga i no es tracta de voler estirar massa ni de forçar les coses, sinó de fer-les com sempre les hem volgut fer: per consens, amb bon rotllo. Això ja ho vàrem parlar fa dos anys en una de les nostres assemblees anuals. Es va decidir i així ho tenim tots assumit.

I com vàreu decidir que seria aquest comiat que celebrareu al Palau?

El vam començar a pensar abans de la pandèmia. Havia de ser un concert molt gran, de dues parts, amb molts convidats, amb tot de gent que ens ha anat seguint durant aquests anys. Però en produir-se el tema de la pandèmia, hem hagut de simplificar la programació. Així i tot, el programa està pensat per anar explicant una mica com ha anat aquest creixement de La Locomotora, des que era un quintet l’any 71 fins a la big band actual de 17 músics. Hem convidat només els músics que han passat en algun moment per La Locomotora, més o menys temps, per anar explicant tot aquest procés.

Teniu previst repetir aquest concert o seguir celebrant d’alguna manera el comiat?

Aquest concert del Palau del dia 29 és només el tret de sortida d’un any de comiat. Voldríem que fos ple de concerts per anar-nos acomiadant dels diversos públics, almenys a Catalunya. Tot això està en perspectiva, però també està molt condicionat per l’evolució de la pandèmia. De totes maneres, ja et puc anunciar que, com tradicionalment hem fet en els nostres aniversaris, oferirem dues sessions de ball —ara només de concert i amb aforament limitat—, els dies 6 i 7 de març al Casino l’Aliança del Poblenou.

Per arribar a celebrar aniversaris hi ha d’haver un inici, com va sorgir La Locomotora Negra?

La Locomotora Negra té una prehistòria: les sessions d’audicions de discos comentades que organitzava el meu pare, l’arquitecte Joaquim Gili, un diumenge al matí al mes. Estic parlant dels anys 63, 64, 65, 66… o sigui uns anys abans de l’aparició de La Locomotora. El meu pare va voler donar un nom [a les sessions], perquè, a més, editava un programa, i el nom era “Audicions de La Locomotora Negra”. A banda del jazz, al meu pare li agradava el ferrocarril i va voler ajuntar en un nom les dues aficions. Quan els meus germans i amics vam voler formar un grupet, vam adoptar el nom de La Locomotora Negra.

Vam començar tres: el meu germà Carles, a la bateria, en Tòfol Trepat, al piano, i jo, assajant a casa meva o a la d’en Tòfol. Després s’hi va afegir en Tomàs González, al saxo, va venir un contrabaixista de Terrassa, en Miquel Soler i, quan ens va semblar, vàrem dir al meu pare si, en lloc de fer una audició de discos, podíem fer una sessió en directe. Aquestes audicions que s’havien començat a fer al menjador de casa, es van traslladar dos o tres anys després a La Cova del Drac del carrer Tuset. Va ser en una sessió matinal de diumenge, el 31 de gener del 1971, quan es va presentar el quintet de La Locomotora Negra. La Cova del Drac estava plena a rebentar, amb gent inclús per les escales. Això va ser l’arrencada, i el diumenge següent ja tocàvem a Vilafranca del Penedès, en un d’aquells festivals que organitzava en Ramon Farré. Després va venir Terrassa, amb el Valentí Grau i els Amics de les Arts i Joventuts Musicals, i així ho vam anar encadenant.

De quintet vau passar a ser una big band, com va ser el procés?

El creixement va ser absolutament no planificat, biològic, podríem dir, com el de les persones, que creixem sense programar-nos. Al primer grup hi havia en Tòfol Trepat, el meu germà Carles i jo. Llavors, el germà que seguia en en Tòfol, en Carles Trepat, junt amb el meu germà petit, en Toni Trepat, que toca el saxo, s’hi van afegir. Després va venir un xicot que era aficionat al jazz i que ens trobàvem en unes audicions, en Ferran Cailà. Després, s’hi va incorporar el germà petit d’en Trepat, en Ferran Trepat, que tocava el trombó… i així anàvem creixent. Al final, s’hi va apuntar el germà d’en Tomàs González, en Víctor, i després el fill d’en Tòfol, en Xavier Trepat, un científic eminent, fins que al final vam arribar a ser 17, que és el màxim que pot tenir una big band.

Teníeu algun model de com havia de ser la big band?

El que teníem eren unes big bands que ens havien fascinat. Les escoltàvem en disc i també en directe, perquè, per sort, a Barcelona en aquella època venien aquests grans grups que hi havia, com l’orquestra de Count Basie, Duke Ellington, Lionel Hampton… Això eren els nostres models. Era el que ens fascinava i intentàvem acostar-nos a ells. Vam intentar fer una big band a l’estil clàssic, amb la secció de metalls i trompetes —tres o quatre, segons vam anar creixent—, quatre trombons, els saxos i la secció rítmica.

A la paraula “jazz” hi han anat ficant tantes coses, tan diferents del que originalment se’n deia “jazz,” que quan dius “jazz” [i prou] ja no té gaire sentit.

Com era l’ambient jazzístic en aquells moments a Barcelona?

Hi havia un públic minoritari, d’aficionats amb molt d’interès, amb molta passió, molt informats i inclús amb polèmiques interiors. Era gent que es movia molt, que anava a comprar discos a Andorra, a tots els concerts, al Jamboree… Era un ambient minoritari, però de gent molt motivada, potser més que ara.

I com és ara?

Ara hi ha molts més músics joves, molt bons, que han sortit del Taller de Músics, de l’ESMUC, etc., però tinc la impressió que no hi ha públic suficient. Hi ha el Jamboree, que fan el que poden, algun altre localet que fa coses i el Festival de Jazz de Barcelona. Jo recordo que en aquella època, als anys 60 i 70, a part del festival, durant l’any hi havia concerts de gent important i el Palau s’omplia. Fora del festival, havíem vist gent tan bona com el Lionel Hampton, o l’Earl Hines, o la cantant de gospel Rosetta Tharpe, o l’American Blues Festival. En fi, hi havia una vida més continuada. Ho feia molt bé el Hot Club de Barcelona.

Tornem una mica a la vostra trajectòria. M’ha sorprès observar que van passar deu anys entre els inicis i el primer disc de La Locomotora Negra.

No teníem gens de pressa. Érem conscients de les nostres limitacions i, fins que no ens va semblar que podíem tocar alguna cosa presentable, no ens vam decidir a gravar. Cal tenir en compte que no estàvem en una dinàmica professional, ni comercial determinada. Podíem fer les coses al nostre ritme i quan ens venia de gust.

Ja que parlem de discos, un dels que es recorda més de la vostra carrera és Hey Mr Landlord! (PDI, 1983), enregistrat amb la col·laboració especial d’un mestre del jazz: el cantant i trombonista Gene Connors. Com vau arribar fins a una figura tan eminent i com el vau convèncer per gravar el disc?

Va ser una cosa relativament fàcil. El Gene Connors va venir a Barcelona per actuar a La Cova del Drac i ens vàrem conèixer. Ens el devia presentar, suposo, el Jordi Suñol, i vam fer un primer concert, amb un mínim assaig, al Casino Prado de Sitges, gràcies a l’organització d’en Josep Vadell. Gene Connors era un home molt senzill, molt directe, molt afectuós, i a més va entendre que nosaltres fèiem aquest jazz més tradicional, més clàssic. Les tendències avantguardistes considerava que havien allunyat a molta gent del jazz. Amb això era molt militant, coincidia amb nosaltres i es va establir un corrent de simpatia. En un moment donat, vam veure que teníem prou repertori per fer amb ell. Vam preparar alguns arranjaments, relativament senzills, i en un parell de tardes, em sembla, ho vàrem enllestir. El 2008 li vam demanar si volia venir des de Los Angeles a Barcelona, perquè ens feien un documental. Tenia 80 anys i estava malalt, però encara bufava molt bé.

De la vostra trajectòria també destaca l’admiració que teniu per Duke Ellington, a qui heu homenatjat diversos cops.

Per nosaltres, i per mi en particular, és el gran del jazz. L’any 84 ja vàrem fer un espectacle al Teatre Romea, durant deu dies, en el qual hi havia música de jazz, ballarins de claqué, poemes que es recitaven, actors, una coral i la cirereta, que era el grup dels Ellingtonians, entre els quals hi havia dos músics que havien tocat força temps a l’orquestra de Duke Ellington: el saxo tenor Harold Ashby i l’organista Will Bill Davis. Tocar amb ells va ser un gran plaer i un gran honor. Aquest va ser el primer homenatge, un espectacle que dirigia en Pep Montanyés. Després hem anat fent els recordatoris, els aniversaris del famós concert sacre que va fer Duke Ellington amb la Coral Sant Jordi el 1969 a Santa Maria del Mar. L’any 99 el vam “repetir” i també el vam fer el 2019.

A banda d’Ellington, heu fet espectacles dedicats a Louis Arsmtrong, Lionel Hampton, Gershwin, les dives del jazz,…

Com que des del 2001 cada any ens han programat al Festival de Jazz de Barcelona, un dels motius per organitzar els concerts ha sigut homenatjar a aquests grans del jazz. El 2001 vam fer l’homenatge a Louis Armstrong, el 2003 al Lionel Hampton, amb el vibrafonista francès Dany Doriz, i el 2004 va ser l’homenatge al Count Basie. Hem recordat a alguns d’aquests personatges que han estat importants a la història del jazz i que a nosaltres ens han motivat moltíssim.

Es pot dir que La Locomotora Negra també té una vocació pedagògica?

Els primers anys, quan érem menys, havíem fet sessions a les escoles, i en els concerts sempre procurem, dins de la música, diluir en les nostres presentacions un cert vessant que no sigui pesat d’informació didàctica. Som conscients que no hi ha la informació que hi hauria d’haver del jazz, sobretot d’aquesta època, i sempre és bo que la gent es vagi situant i es vagi informant mínimament. A més, per poder potenciar al màxim aquest vessant didàctic, de la Locomotora va sorgir una altra entitat, la Fundació Catalana Privada de Jazz Clàssic, de la qual som patrons. L’objectiu de la fundació és donar a conèixer tot el jazz clàssic, des del principi fins a l’actualitat. Ho fem a través de jam sessions, cursets, seminaris, i ara tenim en projecte una pàgina web amb base a la nostra discoteca, perquè la gent pugui conèixer orientadament el que és aquest jazz tradicional, clàssic.

La nostàlgia en un moment o altre apareix, però, quan has fet els deures, pots viure de la nostàlgia sense que et caiguin les llàgrimes

Parles de “jazz clàssic” però em fa l’afecte que és una forma d’anomenar el jazz, diguem-ne, més canònic.

A la paraula “jazz” hi han abocat tantes coses, tan diferents del que originalment se’n deia “jazz,” que quan dius “jazz” [i prou] ja no té gaire sentit. És més, hi ha gent que el primer contacte que han tingut amb alguna cosa que portava l’etiqueta “jazz” ha sigut tan horrorós, s’han avorrit tan fenomenalment, que defugen ràpidament de qualsevol cosa que porti l’etiqueta “jazz”. Nosaltres posem aquesta etiqueta de “jazz clàssic,” que no és que sigui volguda, perquè la gent sàpiga cap a on anem. Mirant les programacions dels festivals i del que diuen els diaris i les revistes, dir “jazz” i prou avui en dia no vol dir res. Hauria de dir alguna cosa, però desgraciadament a la gent no li diu res. Dius “jazz clàssic” i sembla que una mica ja saps cap a on van les teves intencions.

Un dels trets més característics és que sou un grup de músics amateurs, mai heu pensat a fer-vos professionals?

Quan portàvem quatre o cinc anys d’itinerari es va plantejar la qüestió. El que passa és que ens vam conèixer i vam formar el grup quan érem estudiants i estàvem a punt d’acabar la carrera. En aquells quatre o cinc anys ja estàvem tots col·locats en un ofici o altre, algun ja s’havia casat i ja tenia fills, i tot això va fer que la idea, la possibilitat de professionalitzar-nos quedés avortada. Vàrem decidir seguir una pauta en què es pogués conciliar el jazz amb les vides laborals i familiars de cadascú.

De totes maneres, La Locomotora Negra ha sigut també una mica pedrera de músics professionals, oi? Penso en els germans Romaní o en l’Oriol Bordas, per exemple.

Sí, si més no ha inspirat a grups com La Vella Dixieland, i hi ha hagut músics que han passat per La Locomotora i després han fet carrera professional. No vull posar-me el mèrit de ser nosaltres els que els haguéssim format, però potser una mica d’empenteta sí que els vam fer.

I ara que plegueu, no trobareu a faltar, per exemple, les sessions a l’estil de les que fèieu per Nadal a La Cova del Drac?

És possible, però quan tens la sensació que és un plaer fer 50 anys, a vegades amb cert esforç, d’haver fet tot un programa que ni t’havies imaginat al començament, crec que ens quedarem bastant tranquils. La nostàlgia en un moment o altre apareix, però, quan has fet els deures, pots viure de la nostàlgia sense que et caiguin les llàgrimes.