Quan tot relliga

Venint d’on venen —o d’on se’ls acostuma a encasellar—, es podria considerar que l’encontre de Mariola Membrives amb Chano Domínguez és una proposta de flamenc-jazz, o de “flamenc fusió”, i prou. I no és ben bé així: Mariola Membrives i Chano Domínguez conformen en tot cas un duet de veu i piano, i prou. Guadianesc, segons sembla; arrelat al jazz i a la tradició flamenca, sense cap mena de dubte, però amb un seguit de cançons disperses, de tota la vida, d’ahir d’avui i, sobretot, de sempre.

El repertori d’aquesta reeixida parella artística abasta diverses geografies —d’aquí i d’allà, del nord i, sobretot, del sud—, cançons de diferents punts cardinals, però que comparteixen un reguitzell de sentiments universals i atemporals, com ara l’amor, el desig, la melangia, la nostàlgia, el pas del temps o la incertesa. Parlem d’aquelles quatre o cinc coses que en realitat haurien de ser les úniques importants en aquest món en el qual se suposa que hem vingut a patir. Mariola Membrives i Chano Domínguez ho tenen molt clar, o almenys així ho sembla, d’ençà que van actuar plegats per primer cop l’agost del 2017, al teatre Grec, dins el Sant Miguel Mas i Mas Festival d’aquell any. Al Barnsants repetien després d’un llarg temps sense trepitjar, junts i per separat, cap escenari.

Segurament, no hi ha res més lluny dels suposats designis de la divina providència que l’enigmàtic i arxiconegut bolero “Como fue”. Fou precisament amb aquesta peça del mestre Eduardo Duarte Brito, popularitzada per la “Señora sentimiento” —Elena Burke—, i el gran Benny Moré, què va arrencar el recital del Barradas. De la cubania es va passar llavors a l’estandarisme nord-americà, amb dues composicions de diferents èpoques, però també de tota la vida: “Beautiful Love” i “Round Midnight”. Des d’allà, vam viatjar cap a Mèxic amb “Que te vaya bonito”, un bolero que va fer famós una altra mestra del sentiment, Chavela Vargas, i en acabat, un tango de Cardícamo cantat per Gardel: “Nostalgias”. I, òbviament, un passeig per la copla més immortal, la de triumvirat, en aquest cas, Quiroga, León i Valverde. “Ojos verdes” va ser la primera de les coples escollides, amb un art atribuït al gran Chano, que consisteix en adaptar la copla —i també la del bolero i el filin cubà— a l’estètica del piano jazz.

Però també va sonar una versió d’un clàssic del pop més exquisit, planer i, a la vegada, incisiu: “Oh My Love”, de John Lenon. Amb tot plegat, podria semblar que ens trobéssim davant d’un exercici d’eclecticisme sense miraments, d’un continu gir de guió, i no va ser ben bé així. Domínguez i Membrives no només conflueixen en la seva arrel andalusa i en una trajectòria en paral·lel com a creadors, malgrat pertànyer a diferents generacions, sinó també en una manera de fer, de trobar-se i retrobar-se a l’escenari, presidida per l’equilibri entre una interpretació embellida de les melodies escollides i un no menys sublim tractament heterodox de les formes. Un doll de veu impecable, el de Mariola Membrives, penetrant i emotiu, es troba amb el toc també impecable, juganer i envoltant alhora, de Chano Domínguez, creador sens dubte d’un estil que ha fet escola. 

A l’inici del concert, la cantant andalusa va parlar d’un “món que s’enfonsa” metre a dins, en aquest cas la bombolla del Barradas, es “canta a l’amor,” va afegir. Un cant a la vida amb aires de tango, “Vengo del sur”, de Piazzolla, de copla, “La bien pagá”, de Miguel de Molina, i amb un final, un cop més, a ritme de bolero, “Bésame mucho”, de Consuelo Velázquez, i “Hacia dónde”, de Marta Valdés. Música balsàmica, en temps de pandèmia, relligada amb mestria pel duet Membrives-Domínguez.