Joan Mar Sauqué, premi La ruta del jazz 2021

La Sant Andreu Jazz Band és un dels grans planters del nostre jazz. En els seus quinze anys d’història ha vist créixer a noms que avui ja són artistes consolidats. Per exemple, el trompetista Joan Mar Sauqué, un músic nascut a Garrigoles, al Baix Empordà, el 1996, que va debutar en solitari l’any 2016 amb un introducing de la cèlebre sèrie Joan Chamorro presenta… Va continuar amb Vou Onde O Vento (2019) i enguany ha publicat Gone With The Wind (The Changes) amb el guitarrista Josep Traver i el contrabaixista Giuseppe Campisi. Sense bateria ni temes propis i amb un repertori que entronca amb el jazz dels anys 40 i 50, Joan Mar Sauqué ha guanyat amb aquest disc el Premi La Ruta del Jazz de Núvol 2021.

Joan Mar Sauqué ha bastit un trio extraordinari, més avesat a la melodia que a la filigrana tècnica o al solo de lluïment. «Volia fer solos curts on es pugui apreciar la línia melòdica», diu. Algunes peces són, de fet, d’una llargària extraordinàriament curta: un minut a «Bitty Ditty», el tema que obre el disc. D’altres, ni tan sols tenen solo: «Kitchenette Across the Hall», una peça pràcticament desconeguda de Tadd Dameron. El mèrit de Gone With The Wind rau també en la selecció del repertori. Sauqué exerceix de músic i, segons com, de musicòleg, rescantant joies amagades —«My Dream», amb prou feines mai enregistrada, com revela el crític Fernando Ortiz de Urbina a les notes del disc—, però també interpretant temes més coneguts —«Ray’s Idea», «Stompin’ at the Savoy», «Strictly Romantic»— o d’altres com «Shabozz», de Gigi Gryce, que va popularitzar Art Farmer. 

El músic empordanès apel·la a l’obra, a l’estil, de Dizzy Gillespie, Chet Baker —amb qui més se’l compara—, o Clifford Brown i, en el format de trio sense bateria, a Lucky Thompson i Nicholas Payton, entre d’altres. «Crec que és una formació molt nítida, molt transpararent —explica sobre el trio sense bateria— on és molt fàcil escoltar certs instruments per separat encara que estiguin tocant tots junts». 

Gillespie, Baker, Brown, Gryce… i Tadd Dameron, una de les figures que més admira. «Igual que hi ha l’escola d’Ellington o de Count Basie, crec que als anys 40 hi havia Gillespie i Tadd Dameron, dos compositors investigadors que buscaven sonoritats, projectes nous» apunta, i sentencia: «Sense Dameron no tindrien sentit figures com Benny Golson, Quincy Jones o Clifford Brown». 

Marc Myers, reconegut periodista nord-americà, ha definit Sauqué com un músic de «fraseig romàntic i passió per l’harmonia». Ortiz de Urbina ha qualificat el seu estil d’«East-coast Black-Cool-Jazz», una «conya», segons Joan Mar Sauqué, per jugar amb l’«etiqueta dins l’etiqueta» i evidenciar el conjunt de gustos musicals que l’han dut a fer el repertori de Gone With The Wind. En realitat, el treball de Joan Mar Sauqué és tant «cool» com «black», tant d’«ara i aquí» com dels estils i escoles que reivindica i interpreta. «Atemporal», en diuen alguns. En qualsevol cas, excels i als antípodes de la imitació, de la recreació mil·limètrica, malgrat no renunciar en cap moment a l’esperit ni a les notes ni als acords de les composicions que toca. «Crec que el més important és no tenir límits ni restriccions, sinó llibertats, dir ‘jo vinc d’aquí i a partir d’aquí creo el que a mi em sembli’», conclou.