Oriol Vallès Quartet

Barcelona 29 de juliol, matí.

He sortit per anar a buscar el cotxe, l’aparco i el desaparco tan sovint que cada cop que surto per la porta ja ni recordo el darrer lloc on el vaig aparcar. Tinc temps, avui sí; avui tinc temps per mirar de trobar dins la memòria quin va ser el darrer carrer. Un xamfrà entre Consell de Cent i Bruc: tinc temps, tinc temps.

Ahir a la tarda em trucaven. T’esperem a les dotze, a Terrassa, a l’estudi. Envia un WhatsApp quan siguis fora, que amb tot el soroll i les mesures de la COVID anem de corcoll.

Tinc temps. Entro al cotxe i només vull silenci. Porto la càmera i els objectius. He agafat la bossa de pell marró, la que m’agrada. Tinc temps, mentre condueixo per l’autopista vaig pensant en com s’ho devien fer als anys seixanta, quan Miles Davis es tancava a l’estudi a enregistrar un nou treball. Don Hunstein era un fotògraf dels habituals per al segell Columbia. Com s’ho devien fer? També rebia una trucada i li deien: Miles es tancarà demà a l’estudi, t’esperem!?

Arribo a Terrassa. Tinc temps, però no tinc molt clar on aparcar. Falten cinc minuts per l’hora i haig d’aparcar i no m’agrada arribar tard. Gir a la dreta, gir a l’esquerra, dos carrers contra direcció, un de baixada i allà, allà, a mig pujar, una zona blava just per posar-hi el cotxe.

Salto, tinc temps, però no gaire, envio un WhatsApp i en res, ja tinc la porta oberta. Una baixada, una primera porta que dóna a una cuina i una segona porta que m’endinsa a l’estudi de gravació. Soc dins. El quartet està a ple funcionament i m’incorporo a la meitat d’una peça, que ràpidament és interrompuda per l’Oriol. La podríem tornar a fer, no? He entrat a destemps, estem a la A o a la B?

M’endinso dins l’estudi, a la meva esquerra hi tinc la taula amb el Marc Ribera, que és el tècnic de so. Davant meu el Fender d’en Xavi Torres, més a l’esquerra un tamboret i l’Oriol Vallès, cap a la dreta. Just davant de la taula d’enregistrament està col·locada la bateria de l’Andreu Pitarch, i escorat a la dreta del tot, quasi sepultat, està el contrabaix de Giuseppe Campisi.

Trec la càmera de fotografiar. Camises posades que posteriorment es trauran. El neguit típic de qui envaeix un espai fins ara sempre solitari dels músics, una reserva jazzística per a mi sol: els codis, les paraules, el vocabulari… El moment de nervis va desapareixent i el quartet s’ha oblidat que soc un infiltrat. He fet una primera mirada, l’Oriol porta uns pantalons de pinça i unes sabates ben enllustrades amb una camisa blanca. En Xavi Torres i l’Andreu Pitarch ja s’han tornat a treure la samarreta, en Campisi aguanta la compostura impol·luta de dalt a baix com si fos una aranya teixint una tela amb el seu baix.

Toquem-la de nou. És la tercera vegada que torna a sonar, però a cada cop hi troben matisos, apareixen els llapis que fan noves marques i un nou itinerari a les partitures de tot el quartet. Aquí, al final, aguanta, que no sigui un tall en sec, enregistra aquest solo que l’enllaçarem al final, m’ha agradat aquest swing, el podem fer durar més.

L’Oriol Vallès porta una trompeta Bach 72, acostuma a ser una persona prou reservada, respira aquella àuria que tenen alguns músics joves, aquells talentosos que despunten i han viscut més d’una batalla musical dalt de l’escenari. Les sabates segueixen impol·lutes de negre, el seu cos és quasi una extensió d’aquesta Bach 72. Fa broma amb els auriculars, se’ls col·loca en vertical, té una orella d’auricular al mateix front, com una diadema però en vertical. Sembla més aviat un casc d’extraterrestre. Es deixa aconsellar i deixa que les paraules del seu quartet, del quartet format per l’ocasió d’aquest enregistrament, s’expliqui, mostri el que sent, com flueix. Necessitem més swing, m’agrada molt com camina, jo l’allargaria. Comentaris que van sortint a mesura que la peça es repeteix.

L’estudi és alt, modest però de sostre alt. L’equip tècnic que s’està fent servir és extens. Al bombo, un micro Meyer M88TG que acostuma a ser utilitzat en bombos baixos i veus. En Phil Collins el feia servir sempre i en un color daurat. A la caixa hi han posat un micro Shure Beta 57, que vindria a ser un micro dinàmic estàndard, micros de pinça diferents, sobretot per al baix de Campisi, amb un Electrovoice RE20, un micròfon típic de radiodifusió que acostuma a oferir un molt bon resultat per baixos, amb sons greus.

La trompeta de l’Oriol Vallès porta un micro Telefunken AK47 RFT, un senyor micròfon que en diríem; serveix per tot: veus, guitarres, acústiques.

Els músics graven tots amb auriculars per sentir la mescla, sobretot les tecles del Fender i el contrabaix, que no sonen gens fort per si sols. El teclat no sona res de res sense connectar a un ampli o passar-ho pels auriculars. És molt curiós i extravagant sentir el bellugueig i el martelleig constant dels dits a les tecles sense sonar, només fent aquella mena de so igual al del picatge a l’ordinador, un so més aviat opac.

Dues pauses, unes cigarretes i ventilació de l’estudi. El silenci és més gran fora de l’estudi que a dins. Al pati ningú parla, petits grupets de dos per fer una beguda, una respiració fonda del qui sap que la cosa funciona. Les cigarretes acompanyen el temps de desconnexió, de treva, per tornar-hi, com aquell qui fa un darrer esforç per saber que està a punt de culminar.

Han passat més de dues hores, la càmera em marca unes sis-centes fotografies i encara dubto si fer-ne alguna més. Cada moment, cada instant és semblant, però alhora diferent. He entrat en el seu món, en la seva cadència, puc repetir la mateixa fotografia, el mateix enquadre tres, cinc vegades i sempre hi trobo resultats diferents. He decidit allargar una mica més, ningú està incomodat per la meva presència. Ara ja em bellugo per l’estudi com vull, al costat de la bateria de l’Andreu Pitarch, cara a cara amb la trompeta de l’Oriol Vallès, de costat i quasi a sobre dels dits de Xavi Torres… faig anar cap, peus i mans per tot l’estudi, lliurement. L’únic que tinc clavat són els ulls.

Els meus ulls miren jazz, els daurats dels plats i la trompeta, els dits de Campisi al contrabaix, les cordes gruixudes, les baquetes, les tecles blanques i negres, els dits, les mans, els dits, les mans, tinc temps, tinc temps, els braços, els ulls, miro i remiro amb els meus ulls els seus ulls i els veig allà, aïllats de mi i entregirats en el seu món, un món individual format per quatre músics que acaba per tramar un so col·lectiu. El que sona és deliciós, amb força, segur, àgil, amb la seguretat insegura del moment creatiu, únic i inimaginable.

I aquí estic jo. Tinc temps, tinc temps, tinc temps, em vaig repetint mentre l’enregistrament es va acabant i els referents m’envolten el cap. Tinc temps. William Claxton, Art Kane, Reid Miles, Charles Stewart, Impulse, Columbia, Motown, Verve, Blue Note, Savoy, ECM Records, Prestige. Tinc temps, tinc temps i l’assaig s’ha acabat, sonen les darreres notes a la trompeta de l’Oriol Vallès, la càmera em diu que tinc la targeta a full, plena, però tinc temps de sobres.