En record de la gran Marianne Brull

Marianne Brull fou —és— un referent indiscutible pels músics de lliure improvisació a Barcelona, una dona lliure, llibertària, amb una biografia apassionant, vinculada, entre altres mèrits, a l’editorial Ruedo Ibérico. I una melòmana empedreïda, seguidora acèrrima de la improvisació lliure, estil que va descobrir per casualitat el 1996 quan va anar a un homenatge musical a Durruti, promogut per Agustí Fernández. Quan va acabar aquell concert, sense conèixer-lo de res, li va etzibar el següent: «Per què no m’havien dit mai que existia aquesta música?» Ho explicava al programa Club de Jazz, «i m’ho va dir a peu d’escenari», recordava el passat dissabte el mateix Fernández en un col·loqui previ a l’actuació. I no només va descobrir aquesta música, sinó que Marianne Brull també va assolir un criteri propi, exquisit, que va posar al servei de la música en locals de trinxera, de cultura veritablement de base. Va exercir de programadora en sales com Sinestesia, Ex-Designer i, en els darrers temps, a la llibreria La Social i a l’Ateneu Cooperatiu La Base, d’on era sòcia. Com a activista cultural va propiciar un seguit d’encontres inèdits d’altíssima volada.

Marianne, la gran Marianne Brull, ens va deixar el passat 8 de març, a 87 anys i en plena forma. No en va, pocs dies abans del seu decés encara estava organitzant concerts a La Base. Al mateix indret del Poble-sec, es va celebrar una festassa al gener, per donar la benvinguda a l’any nou amb un minifestival —o macrojam— per on va passar el bo i millor del free comtal. Fou, de fet, la repetició d’una altra sorpresa: la celebració del seu 87è aniversari, ara fa un any i també a La Base, amb un piano de cua finançat mitjançant un micromecenatge informal i, és clar, amb un petit festival de traca i mocador. Per a un humil servidor, va representar un dels grans esdeveniments culturals de l’any —vegeu el Farcell Cultural 2022 de Núvol—, amb un nivell extraordinari i sense pompa ni faramalla, com tot el que feia o, en aquest cas, propiciava Marianne Brull.

En la biografia de Marianne Brull hi ha aspectes com ara la seva incursió en l’univers de les músiques lliures als noranta, amb els concerts del Trio Local al Jazz Sí, quan era sovint l’única espectadora, o el redescobriment d’aquesta escena gràcies a Agustí Fernández i al duet Duot, amb la seva «beca Robadors», a començaments de la passada dècada, a on no faltava cap dia; o la franquesa amb què exposava les seves opinions sense embuts. La seva era una personalitat inequívoca, insubornable, a cavall de la fermesa i la tendresa, el compromís i la murrieria, l’inconformisme i la sensibilitat. Es feia estimar, i el seu record serà sens dubte inesborrable, tan entranyable com colpidora ha sigut la seva desaparició.

Marianne Brull sens dubte va deixar empremta a Barcelona, com resta palès amb el seguit d’homenatges que han tingut lloc les darreres setmanes a La Base, promoguts pels seus amics i, en el cas de l’Albareda —Marianne, la dona lliure—, pel mateix centre i el programa de ràdio Club de Jazz —avui, en format pòdcast, a la plataforma Patreon—, que dirigeix des de fa vint-i-tres anys l’amic i company Carlos Pérez-Cruz. El periodista navarrès, veí de la mateixa Marianne Brull al barri del Poble-sec, és qui millor l’ha retratat: la va entrevistar en una emissió molt recomanable l’any 2016, quan el Liquid Trio —Agustí Fernández (piano), Albert Cirera (saxo) i Ramon Prats (bateria)— va publicar el disc Marianne (Vector Sounds, 2016), i ha parlat de i amb ella un munt de vegades al seu programa. També ha fet recentment una sèrie de dedicada a la seva memòria a Club de Jazz.

El Líquid Trio va ser una de les dues formacions que van actuar a l’Albareda, ple de gom a gom. Abans del Liquid Trio va ser el torn del Trio Mars —Jordina Millà (piano), Núria Andorrà (percussió) i Sònia Sánchez (ball flamenc)—, un grup que Brull no va arribar a sentir en viu, però amb tres integrants amb les quals va mantenir una relació força estreta. Va arrencar la sessió marsiana amb un tête-à-tête entre la pianista Millà i la percussionista Andorrà de caràcter, diguem-ne, explorador: Millà traçant diferents línies a la deriva i Andorrà jugant amb fregaments de plats sobre el cuir d’un bombo d’orquestra. A poc a poc, s’hi va anar incorporant la bailaora Sánchez, primer amb fregaments i, posteriorment, amb cops de taló. Amb tot plegat es va anar bastint una teranyina sonora, amb registres no convencionals (Millà i Andorrà) i el contrapunt percussiu, i de moviment amb el cos, de Sònia Sánchez.

Un dels mèrits de la improvisació del Trio Mars va ser el joc d’intensitats, del quasi xiuxiueig al bram, i també la diversitat de recursos, de detalls paisatgístics, per fer avançar la peça. Entre altres moments, cal esmentar, no només els fregaments de Núria Andorrà amb diversos plats, i els tocs amb diversos objectes, sinó també l’enginy de fer sonar, com si fos una trencadissa, un joc de bales sobre el cuir del bombo.

Pel que fa al Liquid Trio, Fernández, Cirera i Prats es van esplaiar de valent amb una improvisació que, com la del Trio Mars, va combinar fragments d’intensitat desbocada amb d’altres de calma quasi sobrevinguda, com ara el final colpidor de la sessió, gairebé minimalista, protagonitzat pel pianista Fernández. Entremig, detalls d’exploració tímbrica, sonora, udols, xiscles, combinats amb sons “naturals” i amb un rerefons rítmic, en moments puntuals, com qui no vol la cosa. Sobretot, el Liquid Trio va posar de manifest un dels trets significatius d’aquesta música: la importància d’ajuntar, entre els músics participants, complicitat i, sobretot, intuïció, com va revelar Sònia Sánchez en el col·loqui amb Pérez Cruz. La mateixa ballarina Sánchez va parlar d’una proposta per mantenir viva la flama i l’esperit de la gran Marianne Brull: un festival de música i arts improvisades que dugui el seu nom. Seria una iniciativa fantàstica. L’acte, per cert, va acabar amb una improvisació conjunta entre els dos trios, un encontre tant inèdit com excels, com si l’hagués previst la mateixa Marianne.