Disco[lic]s

La caixa de discos s’obre amb novetats de blues, com homenatge al XXX edició del Festival Internacional Blues de Cerdanyola, que se celebra a aquests dies. A més, conté lluminoses primícies de jazz i pop nostrat.  

VV. AA.
Alligator Records – 50 Years of Genuine Houserockin’ Music 
Alligator Records/Discmedi

BLUES. El productor Bruce Iglauer sempre ha tingut un somni, que es diu Alligator, segell que va crear el 1971 per gravar Hound Dog Taylor, quan Delmark Records on treballava, ho va rebutjar. Alligator és un segell de Chicago que sempre ha anat amb les llargues enceses. Mavis Staples és una cantant de soul i R&B; Clarence ‘Gatemouth’ Brown, una figura prominent del blues de Texas; Kenny Neal, de la capital de Louisiana, Baton Rouge. No gaire lluny, CJ Chenier, figura del zydeco va heretar la banda del seu pare, Clifton Chenier.

A més, músics destacats com a Johnny Winter, Marcia Ball, Steady Rollin, ‘Bob Margolin, Billy Boy Arnold, Elvin Bishop, James Cotton, Roomful of Blues, Joe Louis Walker o Shemekia Copeland, filla del desaparegut Johnny Copeland, que amb Robert Cray i Albert Collins van gravar “Showdown!”, el primer Grammy de la casa. També han publicat a Alligator clàssics com l’harmonicista Charlie Musselwhite i la gran cantant Koko Taylor, que en va enregistrar nou àlbums. 

En els darrers anys, la bateria de músics s’ha renovat amb Selwyn Birchwood, Nick Moss Band, Christone ‘Kingfish’ Ingram i Toronzo Cannon, entre d’altres. Tots els citats apareixen en aquesta compilació en triple CD i doble vinil.   

Tommy Castro.
Tommy Castro Presents A Bluesman Came to Town
Alligator Records/Discmedi

BLUES. Tommy Castro és un guitarrista consumat, cantant correcte i compositor fiable, nascut a Califòrnia (1955), que porta mitja vida a la carretera tocant tots els ponts que uneixen el rock and roll amb el blues i viceversa. Aquesta placa, que és el setè àlbum per Alligator, no és una excepció. Amb la seva banda, The Painkillers –els analgèsics– explica durant tretze cançons, amb força, ritme i convicció “la història d’un jove que treballa a la granja familiar, que rep la picadura de l’insecte del blues”. En aquesta “A Odissey Blues”, el subtítol de l’àlbum, el cantant afirma que no parla de la seva vida, però sí d’experiències properes. Per fer-se més entenedor, Castro s’acosta al soul, via Wilson Pickett, en “Hustle”, a Chuck Berry en “I Caught a Break” i al bluesman del s. XXI, mor al segle passat, Jimi Hendrix, en “Women, Drugs and Alcohol”. El productor Tom Hambridge fa  filigranes en midtempos com “Somewhere”, You To Hold On To“ i “Blues Prisoner”; amb Castro se superen a “I Got Burned”, escorada cap al boogie- woogie, i una balada sexy com “I Want to Go Back Home”. Una festa del ritme!

Jordi Mestres
Volatile Trio #1
Underpool

JAZZ. Només sentir les primeres notes de l’àlbum, l’audiòfil entra en comunió amb el trio. Les composicions tenen una intenció, no cal esbrinar quina és a la primera de canvi, ja que es va desvelant de mica en mica amb la interrelació entre els actuants. En el jazz com en altres músiques establir diàlegs és fàcil de dir però difícil fer-ho possible.  

Hi ha moltes textures. Els diàlegs ens regalen unes harmonies fresques, tranquil·les i delicades. Contradictòriament, no sembla jazz per ser escoltat enmig del brogit d’un club, sinó en la soledat d’un espai tranquil. És com si hom passeja en solitud pel bosc i els arbres li estiguessin parlant, cas de “Watch Your Back”, “Fargo” o la peça que obre “R2307072020”.

És una sort de comunió de cristall finíssim que sabem que només es trencarà, metafòricament, quan l’agulla del plat s’aixequi. Una virtut és que el contrabaix de Jordi Mestres, el saxo tenor de Miguel ‘Pinxto’ Villa i la bateria de Pep Mula no se superen. És un quart element: la música resultant, que camina entre un so molt antic, podria venir tant de Charlie de Haden –potser “For Charlie” és ell–  com de la sonoritat continguda del saxo a “Jellyfish”, i un punt de gracilitat contemporània.

Les vuit composicions són autoria de Mestres. Tot esperant desxifrar què ens volen dir podem regalar-nos la vista amb l’esplèndida coberta que, en la curosa edició en vinil, reprodueix l’obra de Sira Mestres, “Les Idees”. 

Jazzmeia Horn and Her Noble Force
Dear Love
Empress Legacy Records

NU JAZZ. Havia de passar. Després d’A Social Call (Prestige, 2017) i Love and Liberation (Concord, 2019) la cantant i compositora Jazzmaia Horn ha decidit volar pel seu compte, tot creant un segell nou i gravant amb una big band. Tot això amb només trenta-un anys i amb un tercer àlbum, Dear Love, una petita joia.

Per aquest treball, Jazzmeia Horn forma una agrupació de quinze músics, sota el nom de Noble Force. La banda gira al voltant del seu trio rítmic habitual: Keith Brown, piano; Eric Wheeler, contrabaix, i Anwar Marshall, bateria, més el saxo alt de Bruce Williams.

La qualitat vocal és tal, la seva mirada tan ampla, que abasta les seves arrels a l’Àfrica, li permet donar la volta a una coneguda cançó pop “Money Can’t Buy Me Love” a partir d’introduir una coma, “Money Can’t Buy Me, Love.” Però ja abans canta com les més grans un clàssic de Broadway, de 1928, “Lover, Come Back to Me”.

Les seves aptituds no semblen tenir límit, ja que Horn assegura que “és la primera vegada que una dona organitza, produeix, escriu, canta i grava un disc de big band en la història del jazz”. Si hi ha algun dubte, la prova del seu talent sense fronteres la trobem a “Where Is Freedom!?”, on el soul, el r&b i el funky-jazz van de la mà. I els músics, amb els ulls tancats, la segueixen fins al punt més sublim: la bellesa.

El Petit de Cal Eril
N.S.C.A.L.H.
Bankrobber

POP. Joan Pons Villaró ja té set àlbums al mercat; per tant, ja es pot valorar una trajectòria que algú, ves a saber, en quines intencions, va qualificar de pop metafísic. Més elàstic, difícil, i més concret, quasi impossible. Si no és elàstic ni concret serà una altra cosa, tan evident com fan els cantants que es cuinen les seves cançons: explicar històries. Les nou peces que integren la ràpida escolta compleixen amb la premissa, ja que cap supera els tres minuts. Cosa que indica que el personatge de Pons, aka El Petit de Cal Eril, s’està prenent un respir a l’hora del patí.

Un músic que fa força temps de gira difícilment té temps per estructurar un nou catàleg de cançons, però, si és hàbil, pot vestir unes idees amb unes quantes melodies agraïdes i unes historietes entretingudes, com si fossin un còmic. Pons tira de bagatge i dels seus ‘sospitosos habituals’ i se n’ha sortit d’una manera escarida en el temps i en el contingut per manufacturar el vuitè àlbum. Una novetat: el català ja no està sol.   

L’acrònim, encara que no estigués resol, que ho està, ja dona pistes. La portada de David de las Heras, també. Una d’elles és saber si amb el pas del temps aquest quadern de viatge, amb les tapes envellides, serà considerat un dels seus millors treballs. Deixem els exegetes que facin la seva feina i col·loquin els adjectius en ordre.

Laura Guarch
Krëodylia
Segell Microscopi

POP DE LES TERRES DE L’EBRE. Un nou foraster ha arribat a la ciutat de l’experimentació. Això sembla quan es llegeix que Laura Guarch “va estudiar piano clàssic i clarinet al Conservatori de Tortosa, es va graduar a l’ESMUC i ha obtingut un màster en Creació de Performance Contemporània per la Universitat de Londres”. A les Terres de l’Ebre hi ha molta inquietud cultural i Guarch, Ulldecona, 1988, en dona fe. 

L’àlbum, tot obra pròpia, sembla dividir-se en dues parts: una primera, feminista, i una segona, que connecta l’intèrpret amb el seu hàbitat a partir de l’ecologisme i la biodiversitat, tot vestit d’una crida social, que apel·la a la transformació del territori. Una proposta densa com aquesta demana més que una expressió musical, en clau pop interestel·lar o de contemporània. Necessita expressar-se des d’un marc més ampli, com són les arts escèniques.

Guarch té un mèrit innegable com a compositora i vocalista, “Post-Truth”, “Fleeting Light” o “Sediments” resulten peces notables. No obstant això, les cançons s’acosten més a una banda sonora més que un àlbum per se. És un disc valent. Les programacions i la diversitat electrònica emprades donen com a resultat un cosmos d’elegants sonoritats. També suma la multiplicitat de col·laboracions.  Laura Guarch es defineix com una “creadora interdisciplinària que explora la composició focalitzada en la interacció de la seva veu amb hàbitats vulnerables del medi natural”. La portada i les imatges són de Sílvia Poch.