Ballem junts amb mitges brillants

La Barcelona de 1965 no era precisament la ciutat cosmopolita i multicultural que els qui es poden permetre viure-hi diuen que és ara. El tòpic d’una ciutat “en blanc i negre” és la millor manera de descriure un moment en què la vida pública era més aviat pobra i en l’àmbit cultural això es notava especialment. Però ja feia vint-i-cinc anys que s’havia acabat la guerra i, per tant, la generació que no havia conegut res més que aquella dictadura ja tenia prou edat per a intentar construir una societat que els satisfés i en això, és clar, la música també hi havia de jugar un paper important.

És aleshores que sorgeixen cantautors com Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet, que reivindiquen l’ús del català en les seves cançons que, alhora, tenen un creixent contingut polític; però cal no oblidar que una de les funcions de la música és també oferir espais d’oci i relació social: música per fer-nos sentir bé, per a compartir ballant en grup o en parella… Són les cançons “que havíem après d’antics comediants” i que necessita tota societat per a dotar-se de referències col·lectives. En aquest context algú va pensar que seria interessant treure un disc amb estàndards nord-americans sorgits del món del jazz o dels musicals; però cantats en català per tal que el públic pogués fer-se seves les lletres. I aquest algú va trobar una jove actriu aficionada, amb molt bons dots pel cant, que es deia Núria Feliu.

Que el 1967 una dona jove i soltera viatgés a Nova York per cantar en català al Waldorf Astoria era un acte poc menys que revolucionari.

La Feliu va morir el setembre de 2022 i deixava en el record la imatge generalitzada de “la tieta de Catalunya” que si bé encaixa amb el personatge que va construir en les darreres dècades, deixa una mica de banda la seva tasca innovadora, de la qual no sé si era del tot conscient, portada a terme durant aquells anys seixanta en què compartia escenaris amb gent com Tete Montoliu o Lou Bennet. I això ho feia a casa seva i també a l’altra punta del món: que el 1967 una dona jove i soltera viatgés a Nova York per cantar en català al Waldorf Astoria era un acte poc menys que revolucionari.

Aquesta Núria Feliu és la que ha tingut l’encert de reivindicar la Big Band de Granollers en el seu darrer espectacle concebut en un moment en què la formació, amb trenta anys de trajectòria i dirigida des dels inicis pel pianista Martí Ventura, experimenta un procés de renovació de part de la seva plantilla, asseient al costat dels músics veterans que en formen part des del primer dia, a joves intèrprets sorgits de les darreres promocions del Taller de Músics o l’ESMUC. Aquesta representació de diverses generacions també es veu reflectida en l’elecció de les veus d’aquest projecte, que uneix a la coneguda Laura Simó, que ja fa molts anys que trepitja escenaris amb la joventut que aporta la Paula Barranco, acompanyades de la Mireia Feliu.

La Big Band de Granollers experimenta una renovació de plantilla, amb la incorporació de joves intèrprets formats al Taller de Músics o l’ESMUC.

Justament aquesta darrera va deixar clar, en l’estrena d’aquesta producció que va tenir lloc el dia 9 de febrer al Teatre Auditori de Granollers, que encara que la Núria Feliu fos la tieta de Catalunya era sobretot la seva, de tieta, ja que és justament aquest el vincle familiar que les uneix. Aquesta familiaritat va ser present en tot el concert com no podia ser d’altra manera. A això s’hi afegien les aportacions escèniques de Carles Pedragosa i Rita Molina, consistents en petits diàlegs de les cantants amb el públic i en la presència constant, en una pantalla, de l’icònic pentinat de la Feliu que entra a formar part de la darrera peça de l’espectacle amb un petit truc sorpresa. De fet, la Feliu era present a l’escenari no només amb aquesta imatge sinó que fins i tot se la va poder sentir cantar en dues ocasions gràcies a breus enregistraments de la seva veu a cappella que van ser acompanyats pels músics en directe.

Tot plegat va configurar una sessió de música amable, enèrgica, amb una banda cohesionada dirigida per Sergi Vergés, responsable també de part dels arranjaments. S’hi van sentir cançons ben conegudes com ara Ballant junts (Cheek to cheek), Mitges brillants (Shiny stockings) o Anirem tots cap al cel (d’autoria catalana). El públic assistent va passar-ho bé, va compartir records i va construir un espai comú que és, com dèiem al principi, el que segurament buscava aquella noia que es va animar a pujar als escenaris i cantar jazz en català l’any 1965.

Aquest concert-homenatge també es podrà sentir a Manresa, Argentona i al Palau Robert de Barcelona.

L’espectacle de la Big Band de Granollers té ara al davant la feina de compartir aquestes bones estones amb el públic d’arreu del país. De moment ja hi ha programats concerts a Manresa, Argentona i al Palau Robert de Barcelona en el marc de l’exposició dedicada a la cantant que s’hi inaugura demà, dia 13 de febrer, a partir de les 18h. A més, el concert de Granollers es podrà veure a la Xarxa de Televisions Locals els dies de Setmana Santa. Però això hauria de ser només el principi, ja que aquest concert ha d’arribar a tot el país perquè la Feliu és patrimoni, és jazz, és cuplet, és bolero i és cançó tradicional. La Feliu és la senyora del barri, la filla de la botiguera i alhora, la cantant atrevida i coqueta. També és la lluitadora per una idea de país, la dona compromesa amb els seus valors. I potser és just aquesta multiplicitat de facetes el que la fa tan vigent avui, ja que en un món on les etiquetes tenen un gran protagonisme és d’agrair recordar a algú que va fer el que li semblava sense preocupar-se del que dirien els altres.