Sophie Auster: “M’hauria agradat escriure ‘Time of the Season’”

Sophie Auster, nascuda fa 27 anys a Brooklyn un 6 de juliol, és una cantautora que lluita per fer-se un lloc al món de la música. Ocasionalment és actriu i model. Té l’airositat d’una parisenca i el parlar d’una autèntica americana. Entre incomptables you know i like, xerro una hora amb ella, meravellada pels seus ulls verds.

La Sophie em cita a la una del migdia al Tiny’s and the Bar Upstairs, un local amb encant (jazz, fusta i espelmes) que li queda a prop de casa. Som a TriBeCa (Triangle Below Canal Street), un barri ple de botigues i residents famosos. Quin barri no està habitat per il·lustres a la ciutat de Nova York? Quan arribo m’està esperant asseguda al sofanet de vellut del Tiny’s consultant el seu Iphone a través de les ulleres de sol.

Aquests dies la podem escoltar a sales de la ciutat com Le Poisson Rouge,Rockwood Music Hall, Bowery Electric o al Pianos del Lower East Side. Canta cançons del seu àlbum Red Weather, com el hit “Run, run, run”, i algunes de noves de l’últim Dogs and Men, EP escrit i produït orgullosament per ella mateixa. Els directes de Sophie Auster són magnètics, tant per la seva elegant estètica, com per la sensualitat de veu i moviments. Combina agitació 100% rock amb moments més íntims. Les seves lletres són ben poètiques, i no és d’estranyar sent la filla de Paul Auster i Siri Hustvedt. A banda de cantar, també és guitarrista, però de moment només al seu bany (podeu veure’n vídeos al perfil musical de Facebook): confessa que li fa respecte agafar la guitarra davant el públic.

Un cop assegudes demanem ice lattes, i ella dina una amanida mentre jo disparo una bateria de preguntes, les qual triga més o menys a contestar. Generalment més. “Aquest és el meu problema”, diu, “no puc fer tests, penso massa les respostes, per això vaig tenir un resultat tant baix al SAT (selectivitat americana).”

A la jove Sophie Auster, novaiorquesa de soca-rel (no té carnet de conduir) i que de petita volia ser escriptora de contes infantils i il·lustradora, li agraden les caipirinhes, una bona pasta a la carbonara, Argentina, Dickens, els escriptors russos del XIX i l’illa de Nantucket, el lloc on és més feliç. Els seus herois en vida són els seus pares, als quals admira molt, i els cantants Fiona Apple i David Byrne.

Entre enforquillada i enforquillada de verd, li pregunto quina és la virtut que considera més sobrevalorada. Rumia una estona i acaba dient la honestedat. “Està molt bé que la gent sigui honesta però de vegades es converteix en una excusa per comportar-se malament i ferir els sentiments d’algú”, aclareix. “Ho he vist moltes vegades: Només estic sent honest”, interpreta amb veu repel·lent, “fuck you with your honesty, guarda-t’ho per tu mateix”, es replica a ella mateixa. “No vull escoltar aquesta merda.” En una contradicció divertida, quan li pregunto pel que més es penedeix, explica que s’enamorà d’algú i no va explicar clarament com es sentia, no fou prou honesta, tenia por que les coses no anessin com ella volia i no s’atreví a expressar-se, i perdé la oportunitat. Assegura que va aprendre la lliçó, i que almenys en aquestes situacions específiques un ha d’explicar el que sent.

Voilà, la vida. Aquest fràgil balanç entre el dir i l’ometre.

I quines coses més has après, Sophie? Del pare, la mare i l’àvia. L’àvia li passà a la mare aquesta frase: no facis res que realment no vulguis fer. “És molt simple”, explica, “però es pot aplicar a moltes situacions”. “Bàsicament és seure i prendre el temps per autoqüestionar-se. De debò vull fer això? Es tracta de creure en el teu instint, el qual, per la meva experiència, segueix, sempre té raó. Escoltar aquella petita veueta.” Conclou convençuda. “El meu pare em va dir que escrigués cada dia, i li faig cas, cada dia treballo en les meves cançons. Crec que el que m’estava intentant dir és: sigues un artista actiu no un de mandrós. I crec que això fou molt important”, finalitza. Pel que fa a la mare, li costa decidir-se perquè assegura entre riures que sempre li està donant molts consells. Intentant pensar en un de bo acaba dient: “crec que el que la meva mare ha instil·lat en mi és l’actuar per mi mateixa, tenir iniciativa i ser polifacètica.”

Fou també la seva mare qui li donà la seva possessió més preuada, un llibre de poesia de l’Emily Dickinson. A la menuda sala on som, un jove amb gorra de NY consulta el seu ordinador mentre nosaltres continuem amb el test. Si pogués triar un talent, li agradaria tenir un cervell de geni científic per tal de descobrir experiments increïbles. La seva idea de felicitat és romàntica: fer allò que t’agrada i trobar algú per estimar, ser en una relació on els dos involucrats es donin suport al mateix nivell. Afirma que és més senzill dit que fet.

D’aquí deu anys li agradaria continuar creant música. Es veu traient un altre àlbum, i la veritat és que no té pla B, i tot i que de vegades la inseguretat s’apodera d’ella i es qüestiona sobre el propi succés i l’audiència que està construint per a la seva música (“funcionarà?, estic fent el correcte?, sóc bona realment?”, pregunta), no es veu fent res més que no sigui cantar dalt l’escenari.

Si li demanes davant de qui vol cantar et dirà, sense massa demora, Obama. Qüestió que em porta a preguntar-li què li sembla la gestió del 44è president dels Estats Units, sabent que fou una aferrissada defensora seva en campanya electoral. “Estic molt trista per ell”, replica, “es troba en una situació impossible, i realment no sé què espera la gent que faci quan té les mans lligades (i ho escenifica posant-se les mans a l’esquena), i el Congrés no li deixa fer res i Boehner l’està intentant denunciar… És increïble”. Continua. “Fa poc era a Nova Orleans i vaig conèixer un grapat de conservadors, els quals no tinc l’oportunitat de conèixer gaire a Nova York perquè no n’hi ha gaires, i fou xocant la manera com desacreditaven Obama.” Opina que s’han situat tant a la dreta que si Reagan es presentés avui, els conservadors no el votarien. Continua. “A Obama no li deixen aprovar cap llei, és realment trist.” Racisme? “Oi tant que n’hi ha”, assegura, “no el poden suportar”. Seguint en línia política, la persona que més menysprea és Rumsfeld, “un home molt dolent”, diu.

Tu ets jueva, oi?, afirma amb el cap i amb un so gutural, mentre acaba de mastegar. “El meu pare ho és.” Després descobreixo que no és religiosa i que, per tant, no és observant. Però que de petita tingué el seu Bat Mitzvah i assistí a escola hebrea. Assegura que fou molt divertit perquè feien retirs i hi havia aquell noi que tant li agradava… Qui ho orquestrà tot fou la seva mare, ja que al seu pare tant li feia. Però Hustvedt, de religió protestant, volia que Sophie creixés coneixent les dues realitats i tradicions.

Entre profusos riures parlem dels homes jueus i les seves qualitats, i la Sophie declara que espera casar-se amb un d’ells. “M’encanten els homes jueus”, diu, “és a dir, m’agraden tots els homes, però m’encanten els homes jueus, també. M’agradaria molt tenir una gran boda jueva.” I continuem rient entre complicitat femenina.

També espera fills. Sophie Auster vol tenir criatures, ja que se sent molt connectada als menuts. I creu que és un amor mutu, “als nens els agrado”. “Crec que des de sempre he estat tenint cura dels altres, és la meva naturalesa. De fet, estudiant al Sarah Lawrence College, em deien «Mama Soph»”, diu amb veu satisfeta, “ja que cuidava dels meus amics.”

La dolça i bella Auster patí ostracisme a l’escola, precisament per ser bonica. I explica que especialment provenia de part d’una noia amb un important sobrepès. A més a més, créixer sense televisió i disfressar-se de caràcters novel·lístics per Halloween tampoc era gaire ben rebut o entès. Avui dia se sent bé amb ella mateixa, se sent guapa, i creu que tot plegat està lligat amb el fet de ser conscient d’un mateix. Apoderar-se de la pròpia persona. “I definitivament”, acaba, “no podem jutjar un llibre per la seva portada.” Si hagués de canviar una cosa d’ella mateixa seria deixar de preocupar-se pel que els altres puguin pensar. “Faig veure que no m’importa”, riu, “però m’importa.” Li pregunto quin és el filòsof que més la ha influenciat, hi pensa molt i molt i no sap què contestar. “Tinc una ment força filosòfica però no he llegit gaire filòsofs. Vull marxar a llegir-me un grapat de filòsofs ara, em sento estúpida!”, riu. Acaba dient-me que la lectura que més la va canviar fou Crim i càstig, “m’alterà, estava completament obsessionada amb aquella obra.” Conclou. I quina és la qualitat que més valores en els homes i en les dones? “Crec que és la mateixa per als dos gèneres”, respon, “diria que l’amabilitat és el que més aprecio en la gent. He conegut força intel·ligents estúpids.” Diu somrient.

Per tot plegat, a Sophie Auster la gent curta de mires no li interessa gens. I si et preguntés quina cançó t’hauria agradat escriure? “Oh, n’hi ha moltes.” Respon. M’hauria agradat escriure Time of the Season, dels The Zombies. “Crec que és una de les cançons més sexies que mai s’han escrit, és una cançó molt cool. I representa el característic riff que fa el baix i aquell «ahhh» de la peça”, expressant que li encanta.

Seguint parlant dels seus pares, m’explica que igual que a tothom, els seus també li han fet sentir vergonya alguna vegada. Costa de creure, quan t’imagines en Paul Auster i la Siri Hustvedt, tant intel·lectuals i mesurats en públic! Però sí. “Segurament tinc els pares menys avergonyidors, però encara.” Recorda que quan anava a l’institut, celebrà una festa d’aniversari a casa, i hi havia el pare. Ell era al pis de dalt però baixava contínuament. I ella li anava dient, “paaareee, siusplaaaau, vés cap dalt…”, recrea amb veu insistent i dissimulada. I el senyor Auster li deia: “No puc mirar una pel·lícula, feu massa soroll, no puc llegir, no puc anar a dormir, què vols que faci, Sophie?” Així que finalment es quedà a baix entre els amics de la filla. A la Sophie no li preocupava tant el fet que el seu pare fos per allà, com que els seus amics fessin alguna cosa inapropiada. “Poc que sabia que els meus pares ja ho havien fet tot”, diu somrient.

La nostra trobada finalitzà amb un cigarret, una passejada i una selfie tot caminant per West Broadway. Abans però, la Sophie va voler entrar a una botiga (Calypso Saint Barth) a emprovar-se un jersei que hi havia a l’aparador. M’agraden els jerseis amples, encara que sigui estiu. Costava 500$. Com tantes vegades totes hem fet, el tornà a penjar resignada, deixant anar: “Bé. Almenys ja sé on és i el puc venir a veure…”