Ramon Térmens: ‘Jordi Dauder era un tipus ultrarevolucionari de debò’

“Jordi Dauder. La revolució pendent” ha estat nominada als Premis Gaudí en les categories de Millor Pel·lícula Documental i Millor Música. Aprofitem l'avinentesa per parlar amb Ramon Térmens, director de l’última pel·lícula rodada per Dauder (Catalunya Über Alles, 2011)

“Jordi Dauder. La revolució pendent” ha estat nominada als Premis Gaudí en les categories de Millor Pel·lícula Documental i Millor Música.Aprofitem l’avinentesa per parlar amb Ramon Térmens, director de l’última pel·lícula rodada per Dauder (Catalunya Über Alles, 2011), per parlar sobre aquest gran actoràs i activista polític i de “Segarra Films”, la modesta productora que encapçala.

Com coneixes en Jordi Dauder? Quines són les primeres sensacions que et va causar?

El conec, aproximadament, des del 2003. De fet, va ser el primer actor de renom amb qui vaig parlar. Li vaig portar el guió de Joves, a Madrid, perquè fes el paper de cap de la borsa. Jo era un gran admirador d’en Jordi Dauder. Pensava que era un dels actors que més imposaven de Catalunya, i clar, anava una miqueta cagat a la primera reunió. En el moment de la veritat, va ser tot molt fàcil. Ell va esborrar immediatament qualsevol distància que hi pogués haver entre un actor consolidat i un jove que acabava de sortir de l’escola de cinema. Vaig passar-li el guió, vam estar xerrant una mica sobre l’història, i al cap d’uns dies em va dir que acceptava. Recordo que em va dir que el guió estava molt ben escrit. Va ser important per a mi. Quan comences a escriure guions, no saps si ho estàs fent de la forma correcte. De fet, és l’únic actor que surt a les meves tres pel·lícules. Sempre vam tenir molt bona sintonia. Era un gran amic per a mi.

Com el recordes en els rodatges?

Era molt senzill treballar amb en Jordi. Et facilitava molt la vida. En primer lloc, perquè sabia llegir molt bé un guió, en el text i en el subtext; i segona, perquè pràcticament sempre ho feia bé. A més, sempre estava de molt bon humor.

I fora dels rodatges?

A mi m’encantava que fos un tipus ultrarevolucionari de debò! Ell a Buenos Aires anava amb la samarreta de la República, parlant-ne amb els argentins. Sempre estava fotent canya: al poder, al sistema, a l’establishment… Sempre tenia al cap la idea de fer un món millor, més just socialment. Les converses que tenies amb ell podien durar hores. En Jordi tenia molta experiència política, i a més, tenia moltes ganes de parlar-ne. El compromís polític no és una cosa que es pugui fer de 5 a 9. Ha d’haver-hi un compromís actiu i quotidià.

Va ser complicat el rodatge de Catalunya Über Alles?

Ell ja portava bastants anys lluitant contra la malaltia. Quan vaig començar-li a parlar sobre Catalunya Über Alles, estava físicament bé. El vaig visitar al rodatge d’El Monje, vam anar a dinar, i va analitzar el guió. Fins i tot, com que en la pel·lícula apareix una campanya electoral, vam fer-li fotos com a polític. Lamentablement, quan va començar el rodatge, va tenir una recaiguda forta.

La seva representant em va trucar, i em va dir que havia de començar un procés de quimioteràpia. Em vaig quedar força acollonit, però en Jordi volia seguir participant en la pel·lícula, perquè ja sabia que havia filmat amb la seva imatge de fons. Llavors vam endarrerir totes les seves escenes el màxim possible, i vam reduir el rodatge que ell havia de fer a només un dia i mig. Vaig canviar la planificació. Tenia bastants més plans. Lògicament, els vaig reduir: vaig haver d’usar més plans—seqüència. El dia del rodatge, en Jordi va venir amb cadira de rodes. Jo li vaig proposar incorporar la cadira al personatge. Ell s’hi va negar. Pensava que un polític feixista no podia mostrar una debilitat. L’espectador no podia sentir pena. I tenia raó. Hauria estat una tonteria. Així que vam haver de fer petits canvis de guió. Quan esperava el cobrador del frac negre, vaig fer que es recolzés en el cotxe. I en els mítings, vam posar un tamboret perquè no estigués de peu. Vam incorporar elements perquè en Jordi pogués estar assegut mentre feia el rodatge.

Els impulsors del document sou el Joan Bosch, la Sandra Forn, l’Antoni Verdaguer—amic personal d’en Jordi Dauder i director del documental—i tu mateix. Com sorgeix aquesta iniciativa?

És una idea d’en Toni Verdaguer. [L’entrevista al Jordi Dauder] formava part d’un projecte seu: el Memorial de l’Audiovisual Català. Desgraciadament, després es va morir en Jordi, i el Toni va voler fer un documental sobre la seva figura. Llavors va contactar amb en Joan Bosch, i junts van tirar el documental endavant. Jo només vaig entrar en un procés d’ajuda, però la iniciativa és d’en Toni Verdaguer.

Miquel Martí i Pol va dedicar un llibre a Jordi Dauder. “Jordi: cada vegada que penso en tu, aixeco el puny. I la Montserrat ve i em diu: Miquel, què fas tanta estona amb el puny aixecat?” Podem considerar-lo un referent per moltes persones en l’àmbit cultural català?

Al meu entendre, és un superreferent. Gairebé et diria que és difícil trobar una persona més complerta. No només va fer cinema, o teatre, o televisió… Va escriure poesia—de fet va guanyar el premi Miquel Martí i Pol—, també una novel·la que està publicada, i sé que estava redactant les seves memòries. A més, feia moltes altres activitats: com a veu en off, organitzant mil iniciatives, era director adjunt del Festival de Cinema Llatinoamerericà de Lleida, etc. Era un home completament abocat a la cultura.

Segarra Films no distribueix el documental.. Tanmateix, quines expectatives teniu? Després dels problemes que vas tenir amb Catalunya Über Alles, no sé si ets gaire optimista… 

Depèn de la feina de la distribuïdora. El senyor Emilio Oliete es va interessar després de veure-la precisament al Festival de Cinema Llatinoamercià de Lleida. Fa poc em va dir que teníem la possibilitat d’estrenar-la al Cinema Girona. Ell mateix m’ha dit vàries vegades que el documental anirà de gira. Veurem…

Jordi Dauder era un personatge molt conegut i estimat a Espanya. Està previst que el documental es distribueixi fora de Catalunya?

Sí, la presentarem a Madrid el dia 14 de març i espero que això només sigui el començament.

Ens podries explicar alguna anècdota que recordis del Jordi Dauder?    

L’última vegada que el vaig veure a Madrid, ja estava molt fotut.  Tot i tenir la mobilitat molt reduïda, va ser increïble la quantitat de projectes que em va explicar que tenia. Volia anar a fer una obra de Beckett a Irlanda! Això que et diré molta poca gent ho sap. També volíem fer un curtmetratge, produït per Segarra Films, basat en un conte seu: “Una cadira italiana”, en el qual ell actuaria i també dirigiria. Va morir al peu del canó. Sense parar. Fent el que volia fer. Perquè al Jordi li apassionava la seva feina. D’ell, em quedo amb això. La seva capacitat de voler fer sempre més coses.

També m’agradaria parlar una miqueta sobre els teus projectes.  Amb quina intenció crees, l’any 2010, Segarra Films?

No volia que em tornés a passar l’experiència de Negro Buenos Aires. Tinc la sensació que la productora no va fer tot allò possible. La pel·lícula es va estrenar i distribuir molt malament. La productora es va desentendre del procés final: aconseguir que, un cop has acabat la pel·lícula, la gent pugui veure-la. En aquell moment, vaig tenir la sensació que la productora estava interessada en altres coses. Em vaig adonar que el meu poder de decisió alhora que la pel·lícula es distribuís—o almenys intentar-ho—era zero. Vaig pensar que això podria passar-me sempre, en qualsevol pel·lícula que fes. Quan tu sacrifiques tantes energies, és molt destructiu veure que la pel·lícula mor en un calaix. La única manera d’assegurar-me que un espectador—o mil o un milió—pugui veure-la és sent el teu propi productor. Almenys intentaràs difondre-la.

L’experiència de Catalunya Über Alles és bona, en aquest sentit?

La idea inicial era distribuir-la nosaltres. Després d’obtenir els premis del Festival de Màlaga, vaig pensar ingènuament que potser una distribuïdora potent voldria presentar la pel·lícula a tot l’Estat. Finalment, això no va passar. Per altra banda, no vaig voler repartir percentatges [del benefici] amb cap distribuïdora menor. Si no inverteixen res—només la trucada al cine per saber si la pel·lícula els interessa—trobava injust que obtinguessin un benefici. Vaig pensar que podria fer-ho jo. És un procés en què he gastat moltíssimes energies. No sé si ho tornaré a fer… Crec que he perdut anys de vida!!!

Al final d’aquest procés, estàs satisfet de la distribució de Catalunya Über Alles?

No sé si Catalunya Über Alles és una pel·lícula més bona que Negro Buenos Aires o Joves, però si que sé que ha arribat més lluny. S’ha estrenat a més sales, ha tingut més presentacions, i ha gaudit de molta més repercussió mediàtica. Més enllà dels propis mèrits de la pel·lícula, cal fer una campanya molt intensa.  Hem fet mil històries…

Sempre t’has mostrat molt crític amb les majors, sobretot amb el tractament que fan de la llengua catalana. Segons dades de Plataforma per la Llengua, l’acord entre les multinacionals americanes i el conseller Mascarell ha obtingut uns resultats molt pobres. Aquesta és una batalla perduda?

Exceptuant el cinema d’animació, per als nens, jo crec que el cinema hauria de ser subtitulat. Doblar al català o al castellà és la mateixa tonteria. El doblatge mata qualsevol credibilitat de la pel·lícula. Potser està bé convertir un absurd en castellà a un absurd en català. Però segueix sent un absurd… Respecte les majors, crec que fan la seva feina. La problemàtica sempre és la mateixa: com ho regules. Si et deixen monopolitzar un negoci, segur que ho faràs. La lògica capitalista és guanyar el màxim possible. El lliure mercat hauria de garantir que el públic tingués accés als productes que l’interessen. Això actualment no passa. Les famoses lleis antimonopoli no s’exerceixen.

Catalunya Über Alles és una prova del què t’explico. Jo, a la desesperada, vaig fer una crida a Facebook perquè la gent organitzés presentacions. Finalment, se’n van organitzar unes quantes, tot i que no eren oficials. Catalunya Über Alles crec que és un cas únic en la història, perquè té molts més espectadors dels que estan reconeguts oficialment.

Això et deu afectar alhora d’iniciar nous projectes, reclamar drets d’autor, fer valer l’interès de les teves obres.

És clar, perquè oficialment has fet menys recaptació. Et posaré l’exemple d’Igualada. Els cinemes Kursaal no volien projectar la pel·lícula, ni tan sols veure-la. No els interessava perquè estava rodada en català. D’acord. Vam organitzar una presentació a l’Ateneu Igualadí, i el vam omplir dues vegades. Estic convençut que vam obtenir molta més recaptació que la que va fer el Kursaal aquell dia. “Perquè no pot anar la meva pel·lícula al Kursaal?” Aquest és el meu motiu de queixa. Si la teva pel·lícula té pocs espectadors, si no té gaire interès per al públic, ho entendria.

Les sales de cinema també perden possibles ingressos, doncs…

Sí. En aquest cas, ja no estem parlant d’una situació de lliure mercat. Existeix el monopoli d’unes persones que tenen el control dels cinemes, i encara que no tingui cap interès per la gent, han de passar les seves pel·lícules. Encara que les sales perdin diners i espectadors.

Ja fa més d’un any que vas presentar Catalunya Über Alles. És una pel·lícula que no ha deixat indiferent a ningú. Creus que a Catalunya cada cop som més tolerants amb el racisme?

De fet, encara estic fent presentacions de la pel·lícula. Aquest mes de gener s’ha estrenat a cinc poblacions de la Catalunya Nord. És una pregunta difícil de respondre. M’agradaria pensar que, veient com han baixat els vots d’extrema dreta i partits antiimigració, he col·laborat a plantejar el debat. Posar els nostres defectes [dels catalans] sobre la taula ja és un primer pas per solucionar-los. En aquest sentit, estic molt content. La reacció de la gent, debatent després de veure la pel·lícula, ha estat molta positiva.

Probablement, la manca de debat afavoria els discursos feixistes.

Jo crec que sí. Quan la problemàtica apareix amb tota la seva cruesa, la gent es pregunta: “Què és això? Què estem votant?” Jo crec que molta d’aquesta gent són falsos catalans. Fan servir la bandera de Catalunya per pur interès. La seva veritable bandera és la del feixisme. Desemmascarar-los és bo, i al final t’adones que no hi ha tanta gent—com ells pensen—que els doni suport.

També era bo normalitzar el debat amb gent gens racista.. La globalització ha fet el món petit. Hi ha més moviments migratoris. Ara també hi ha molts catalans que emigren a altres països. La qüestió fonamental és saber conviure en aquesta nova situació.

El cobrador del frac negre, vestit amb faixa i barretina, intentava provocar l’espectador?

La pel·lícula intentava trencar tabús. Els immigrants seran els primers que voldran mantenir la cultura, a partir de la llengua. No és veritat pensar que els catalans no vulguin parlar català. És una absurditat! Tots aprendran el català, ja sigui els immigrants de primera generació o els seus fills. Sempre que normalitzem el català, i sempre que mantinguem la immersió!

El polític feixista interpretat per en Jordi Dauder no està inspirat, com moltes persones es pensen, en Josep Anglada.

És molt fàcil de comprovar. Comparant un vídeo de l’Anglada amb una altra de la pel·lícula, te n’adones que les maneres són diferents. Volíem fer un líder d’extrema dreta seriós. Des d’una altra punt de vista, era una opció més perillosa. Hitchcock deia que “com més bé es construeixi el dolent, millor serà la pel·lícula”. Volíem fer un dolent ben fet. En un cert sentit, si som rigurosos, “el polític” del film pot ser tant l’Anglada com l’Albiol, que va dir en campanya electoral una frase que fins i tot anava més enllà del discurs de la pel·lícula, afirmant que “els immigrants porten noves malalties”. És una frase duríssima i 100% racista, a part de ser falsa. La pel·lícula va en contra d’una ideologia, no d’un partit concret.

Amb quins projectes personals estàs treballant?

Tinc dos grans projectes. Un, intentar rodar la quarta pel·lícula com a director. Seria una coproducció amb una gent d’Estats Units. Encara no se’n pot dir res. Prefereixo parlar dels projectes quan ja estan tancats. Pensa que, per diferents circumstàncies, les tres pel·lícules que he dirigit gairebé “cauen” molt poc abans de començar a rodar-les. Fins el dia que no estàs rodant no pots estar completament segur que podràs tirar endavant la pel·lícula. És un projecte que em fa molta il·lusió perquè penso que podrem donar una projecció internacional a Segarra Films.

L’altre projecte és intentar canalitzar els treballs que ja hem fet. En aquest sentit, hem comprat els drets de Joves i Negro Buenos Aires. Vull crear un canal de comunicació directe amb el públic sense haver de dependre dels canals tradicionals: televisió, cinemes, o fins i tot les webs tradicionals, on hi és tothom i et sents com un peix en un oceà. És un projecte que encara he d’estudiar: com crear un canal de comunicació directe amb el públic.

Bàsicament, vull assegurar-me que els nostres productes tenen sortida. Amb el documental del Jordi Dauder, sense anar més lluny, sempre estic depenent d’altres. Potser algú vol veure la pel·lícula i no pot, o no sap com fer-ho. El que jo vull és això: que si algú vol veure el documental “Jordi Dauder, la revolució pendent”, o qualsevol altra pel·lícula de Segarra Films, pugui fer-ho, i d’una manera fàcil. Si no obres nous canals, al final acabes produint per al no-res.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació