Pere Jou (Quart Primera): “Vaig esgotar el pou negre des d’on feia cançons”

22.05.2015

Pere Jou ho va petar quan va col·locar el món dins d’un cafè l’any 2010. Cinc anys i tres discos. Ara, publica el tercer: ‘Neurones a la punta d’un iceberg’ (Satélite K). Un disc on espanta la por i deixa fluir la vida sense nusos i temors. Des del cim d’una roca gelada, Jou parla de com s’ha gestat el nou àlbum, quin contingut anímic recorre les lletres, les seves influències i què passa amb això de la música: la indústria, la pirateria i les xarxes. Aquest dissabte 23 de maig es presentarà oficialment el nou disc al MUSIC HALL de Barcelona (21h). A més, recentment la banda ha presentat el seu segon single “Les cinc trenta-cinc” que s’acompanya d’un nou videoclip. 

Quart Primera

Pere Jou, amb els membres de Quart Primera

El darrer 3 de març va sortir el nou disc. Entenc que estàs neguitós per conèixer les reaccions del públic malgrat que aquesta ja és la tercera publicació de Quart Primera. Com vius les setmanes posteriors a l’estrena?

Ho visc amb ansietat pura per saber com la gent se’l fa seu. D’entrada no em vull flipar gaire, perquè quan treus un disc esperes convertir-te en el rei del món. En aquest sentit, ja no peco d’aquesta sensació perquè és el tercer que publico. Però, evidentment, sí que tens ganes de saber quina reacció hi ha.

I quines són aquestes reaccions? Quins missatges estàs rebent?

De moment el feedback és molt positiu. El que em fa més il·lusió són els missatges privats que rebo. Són de persones que em diuen que aquest disc els ha arribat en un moment molt necessari. És possible que un dels motius sigui el component terapèutic que hi ha en el disc. Amb la tria del single -‘Tot va bé’- ja ho notem. La cosa que més em calma quan estic angoixat és que em diguin que tot va bé. Volia cantar des d’aquest missatge i la gent m’escriu agraint-m’ho. No m’havia passat mai i me n’adono que dóna sentit a tot el que faig.

Ja has tingut un primer elogi molt valuós. El de Santi Balmes de Love of Lesbian. Com l’has paït?

Amb el Santi, més enllà de l’amistat que tenim, hi ha una relació en què jo l’admiro. Estic al·lucinant bastant amb el que ha dit. El conec bé i l’he mirat als ulls: sé que el disc li agrada de veritat. He vibrat molt amb les seves cançons i quan algú a qui admires parla bé del que fas és un èxtasi molt gran.

Des de la publicació del disc estàs plenament immers en la seva promoció. T’involucres molt en aquesta etapa o prefereixes que tot flueixi d’una manera més natural?

Avui en dia, amb la quantitat d’oferta que hi ha, si et quedes a casa esperant que piquin a la porta l’has cagat. Per tant, estic actiu al cent per cent. És una part que abans odiava, però ara me n’he adonat que és quan entres en contacte amb els seguidors, amb la gent que li agrada la teva música. Jo aprofito cada dia per publicar missatges a les xarxes, la gent m’escriu i els contesto. M’agrada tenir aquest punt d’interacció. Jo faig música gràcies a la gent que se l’escolta i si aquesta gent perd uns segons de la seva vida per escriure’m, m’hi llenço de cap a contestar-los.

La presentació d’aquest tercer disc, de moment, he vist que l’estàs fent en solitari, sense la resta de la banda. Fins a quin punt Quart Primera és un projecte personal?

El projecte és un projecte de banda. Està clar que el nucli és Pere Jou i que Pere Jou va mutant. I en funció del que necessita, s’envolta d’unes persones o unes altres. Però els concerts oficials són amb la banda. El que és una feina totalment personal és el tema de les lletres i la música. Simplement, la presentació que faig jo sol és la dels quarts primeres perquè són concerts acústics i portar tota la banda és un sarau molt gran. Però la presentació oficial la farem a Mataró i serà amb tota la banda. [Quart Primera presenta oficialment ‘Neurones a la punta d’un iceberg’ el proper 10 d’abril a la sala Clap de Mataró.]

Pot haver-hi certa confusió perquè a la portada de ‘Pel·lícules’ només hi apareixes tu, però, en canvi, en la d’aquest tercer disc hi sortiu tots.

La decisió l’he pres perquè ha estat un procés de gravació familiar. M’agradava aquesta idea de dir “Escolta, això està fet gràcies a tota aquesta gent”. La gent que hi ha darrere dels discos sempre està massa a l’ombra i jo sense aquest equip no sóc res. Sí, tinc quatre cançons que molen, però no són com un tro. I si ho són, és gràcies a aquesta gent, que em donen suport i m’empenyen. En aquest cas, es tracta de la banda Santos.

Pere Jou (Quart Primera)

Pere Jou (Quart Primera)

Parlem, ara sí, de ‘Neurones a la punta d’un iceberg’. En els dos discos anteriors, topàvem amb lletres fruit del desamor, la desorientació i l’abandonament. Eren cançons que donaven poc marge per a l’esperança. En canvi, en aquest tercer, hi ha una actitud més positiva, de passar pàgina i saber tirar endavant. Per exemple, es parla de la por, però des del costat amable. Com expliques aquest canvi? Ha estat premeditat o te n’has adonat quan ja tenies el disc enllestit?

Des que vaig acabar ‘Pel·lícules’ em vaig passar quasi dos anys sense fer una cançó. Vaig esgotar el pou des d’on feia cançons. Aquesta malenconia, aquesta desesperança, aquest pou negre se m’havia esgotat. La veritat no em vaig atabalar gaire perquè feia concerts, feia música per altres projectes. Però cançons amb lletra i música no en treia. Fins que d’alguna manera es va destapar l’ampolla esbravada i va començar a sortir tot el disc de cop. Amb un mes i mig el vaig tenir llest. Crec que he trobat un lloc nou des d’on fer cançons que d’alguna manera intenten transmetre que la vida és una festa. No d’èxtasi, però sí que és una bona barbacoa al sol.

La cançó que tanca el disc, ‘Dret a caure’, parla de la legitimitat d’equivocar-se, de fracassar. Però també de la vulnerabilitat que tots arrosseguem i tendim a silenciar. Durant la teva carrera musical, com a líder de Quart Primera, has hagut d’empassar-te fracassos i relativitzar-los per continuar caminant?

Un ensopega sovint. No només professionalment, també a escala vital. Sembla que construïm una imatge de persones que no podem caure o que si caiem és per tornar-nos a aixecar. La imatge de persones fortes que no han de plorar. Jo reivindico el dret a ser vulnerables. Reconeguem-ho, som tous. Si ens toquen, ens fan mal. I no passa res. Et recuperes. Tal com t’enfonses, et tornes a aixecar. No cal triomfar en tots els aspectes de la vida. Tenir una superparella, una superfeina… Reconeix que ets vulnerable i que necessites estar envoltat de gent. Estimar i ser estimat.

Quines noves sonoritats has volgut incloure en aquest disc? Per exemple, sobta l’inici lleugerament electrònic de ‘Rostres estranys’ que connecta amb els sons de ‘Pel·lícules’.

M’he centrat amb la sonoritat del conjunt de la banda. És el disc més canyero que he fet. Però tampoc és un trencament amb els anteriors. Vull entendre que he agafat el millor del primer i del segon. Hem treballat els temes orgànicament, que sonin com si nosaltres els toquéssim sols. El gruix està gravat en directe, tots junts a l’estudi.

Quin ha estat el mètode de treball entre la banda i tu durant la gravació?

Jo arribava a l’estudi amb la cançó feta, però no amb les estructures pensades. Hem discutit molt aquest tema; també hi hem proposat molt. Hi ha bastant de treball de creació conjunta. Venia un dia amb una idea i ens posàvem a tocar junts fins que sorgien coses noves. Per exemple, el riff del principi de ‘Rostres estranys’ no és meu, però la cançó amb la veu i la lletra si que l’és.

‘El món en un Café’ ja queda lluny. El publicaves l’any 2010 i ara ja surts amb el tercer. Com recordes els dies en què parlaves del teu primer disc? Què creus que va ser el millor i el pitjor de debutar en l’escena musical catalana?

Crec que en el primer disc tenia menys coneixement del que jo era i sabia fer, i tenia més idees preconcebudes del que volia ser. El primer disc té molt bones intencions. Està carregat de bones idees, de moltes esperances; volia demostrar moltes coses, sobretot. El segon també va molt en aquesta línia. Crec que en aquest disc, en canvi, no tinc ganes de demostrar res. He fet cançons simples. Cançons que sonessin per la ràdio i m’agradessin a la primera escolta. Que m’entressin per l’esquadra. Fins ara he fet cançons que no m’ho havien permès. Sempre pendent de si això és massa típic, sempre tenia un ull extern que em controlava. Ara crec que no necessito demostrar res a ningú, però no des de l’arrogància, sinó fent el que em ve de gust i no en funció del que la gent pugui pensar.

La publicació de ‘Pel·lícules’ data del 2012. En general, tres anys es contempla com un interval habitual entre dos discos. Has estat tot aquest temps centrat en el tercer àlbum o tenies altres projectes paral·lels?

He estat de gira amb Elefantes com a músic de la banda. També he disparat una aplicació que no trigarà gaire a sortir –CitySoundtracks–. Un projecte que connecta música i moviment amb GPS. I vaig començar a estudiar el grau superior de cant clàssic. Els tres anys que han passat des de ‘Pel·lícules’ no els he dedicat completament al disc. No tenia ganes de fer cançons. Estava acostumat a cantar-les des d’un lloc concret i en aquest lloc, quan hi anava, no hi havia res. Simplement va haver-hi un dia que em vaig dir “Que passa aquí?” i vaig trobar un lloc nou des d’on van començar a sortir temes nous.

A la pàgina web del grup, hi ha un apartat on indiques què t’influeix. En total, hi apareixen sis conceptes: grups de música, escriptors i directors de cinema. M’han cridat l’atenció les influències de Quentin Tarantino i Raymond Carver. A què són degudes? Tenen un sentit místic o realment les tens en compte durant els processos de creació?

Són coses que m’han influenciat, a mi i a la meva manera de ser i de crear. Tarantino em flipa d’ençà que tinc memòria. El 1995 tenia 9 anys i devia caure per casa el VHS de ‘Pulp Fiction’. Em semblava al·lucinant tot el que veia en aquella pel·lícula. La fascinació per Raymond Carver ve arran d’un llibre seu que em va regalar un professor quan tenia 19 anys i estava en un moment molt concret. A més, m’agraden molt els autors que utilitzen els ambients decadents, les zones intersticials. Tant Tarantino com Carver han canviat la meva manera de veure les coses. Les influències et modelen l’ull i tu descrius el que veus amb aquest ull.

Fa unes setmanes, declaraves a Enderrock que per a la cançó ‘Les cinc trenta-cinc’ t’has inspirat en la peça d’un cantant italià, Cesare Cremonini. I que la teva pròpia cançó et recorda ‘Me llamas’ de José Luis Perales. Quins són els teus referents musicals? Amb quina música vas créixer?

Jo em menjava des de Los 40 Principales a Lagwagon, AC/DC, Travis, Oasis, qualsevol cosa… Britney Spears, etc. Sí que és cert que, d’alguna manera, ‘Les cinc i trenta-cinc’ és una barreja d’aquestes dues cançons.

De quina cultura musical beu més la teva producció?

D’Amèrica. Em sap molt de greu, però ens han fet una invasió cultural salvatge. Ens han massacrat. I precisament d’aquesta invasió, n’ha resultat que adori la seva música. El que crec què passa és que són molt potents. En un moment en què la cultura europea ja feia molts segles que avançava, la cultura occidental es va traslladar a un nou territori, conceptualment parlant, i va començar de zero en un lloc desconegut. És una puta novel·la. Com si ara la civilització d’occident se’n va a un nou planeta i troba un nou món. Allò generarà unes narratives i uns enfrontaments al·lucinants. El segle XIX als Estats units és una ‘olla’ increïble. Per tant, històricament, per a mi el punt de referència ha estat els Estats Units. Aquest interès ha anat disminuint i ara estic encuriosit amb coses molt diverses. La Mediterrània m’interessa molt, la música renaixentista, barroca… Reconeixes que no només hi ha allò, però d’entrada l’entrepà gran que jo m’he menjat és l’americà.

Pere Jou (Quart Primera)

Pere Jou (Quart Primera)

En una entrevista recent al programa ‘Vespre a La 2’, admeties que a l’inici de la teva carrera et feia certa vergonya cantar en català perquè comportava exposar-se públicament amb una llengua que tothom entén. T’has plantejat mai cantar en una altra llengua? Encara notes aquesta estranyesa quan cantes en català?

No, aquesta sensació ja no la tinc. Ja no em sento estrany. Però plantejar-me cantar en altres llengües, sí que ho he pensat. Més que res perquè el mercat català és limitat. Som 7 milions de persones i potencialment, que els hi pugui agradar la meva música, no són gaires. Si cantés en una altra llengua està clar que això augmentaria bastant radicalment. Però Quart Primera no cantarà amb una altra llengua, aquest projecte és en català. És possible que jo sí que pugui acabar cantant en altres llengües, però ara mateix no tinc temps per fer-ho.

Què opines de la proliferació de grups que canten en català que hi ha hagut els últims anys? Ha estat un esclat que ara tothom troba natural, però analitzat amb certa distància encara xoca.

Trobo que som massa per tan poc pastís. El millor, però, és que cada vegada sona tot més bé. Una maqueta d’un xaval d’avui sona com un disc de fa 15 anys. La gent ara té més mitjans i això és positiu perquè ha pujat el llistó. Però aquesta proliferació fluctuarà. Ara em diuen que la gent està deixant de cantar en català. Els grups que comencen canten en anglès o en castellà, sobretot en anglès. És una carrera de fons, ja veurem qui aguanta. Igual no aguanto jo, igual Quart Primera d’aquí a deu anys ja no existeix, o igual sí. Són plantejaments a anys vista.

Cuides molt la projecció virtual? A Instagram ets bastant actiu i tens força interacció amb els seguidors que comenten les fotografies.

És el 50% avui en dia. 50% música i 50% interacció a les xarxes socials.

No t’enrabia que hagi de ser el 50% del teu projecte musical?

És com és. No canviarà. Sóc partidari d’abraçar les situacions amb què et trobes. Intenta buscar-hi el cantó positiu. Traguem-ne el millor partit. En el meu cas, cada dia estic en contacte amb la gent que li agrada la meva música.

Tornant a la vostra pàgina web hi ha un apartat on escriviu “Les nostres cançons. Les vostres cançons”. Just a sota col·loqueu els enllaços per comprar el disc. Entenc que vulgueu que el públic es faci seva la vostra música, però també esperes que la comprin, lògicament. En aquest sentit, com afrontes el debat de la pirateria?

És amb el que convivim. Està clar que el que no és sostenible és que s’accedeixi a la música de forma enterament gratuïta. No és sostenible perquè el negoci s’enfonsa. S’ha d’intentar trobar una manera perquè la gent tingui accés directe i ràpid a la música, però que no sigui un camí totalment gratuït. Una forma que està força bé és Spotify, però es continua guanyant molt poc, pràcticament res. És molt difícil dir a la gent que renunciï a escoltar la música que vol en el moment que vol. “No, no, a partir d’ara hauràs de tornar a pagar”, això no ho pots dir. Hem de trobar la manera per a què els creadors puguin subsistir i seguir creant música.

Durant tota l’entrevista el tema que ens ha ocupat ha estat exclusivament la música, la teva música i la indústria. Tal com diu la frase de V. Jankélévich que inclous a la pàgina: “Que sigui aquest l’últim cop que parlem de música”.

És una cita d’un llibre seu, ‘La música y lo inefable’. És una obra que em va agradar molt i que ha influenciat bastant el meu imaginari. Bàsicament, parla d’allò inefable, el que no podem negar, però no sabem denominar. Tracta de la relació entre la música i aquest aspecte de la realitat que no podem percebre i conclou que si hi ha idees que no sabem designar, que sigui l’últim cop que parlem de música.