KAP: “Com més fotuts estem, més necessari és riure”

Jaume Capdevila i Herrero, Kap (Berga, 1974), ha estat guardonat amb el Premi LiberPress 2017. Aquests divendres proper li faran el lliurament a l’Auditori de Girona. El lector d’aquest virtual ja ha tingut notícia de la importància del premi, dels motius per els quals l’hi ha estat atorgat al Kap, i de l’enorme tasca desenvolupada per aquest ninotaire, humorista gràfic però alhora vivencial i vital.

Una vegada més t’haig de felicitar per rebre un nou premi. Què et suposa aquest en concret que, deixa’m dir, abans que tu l’han recollit personalitats del periodisme com Ryszard Kapuscinski, Ignacio Ramonet, Jon Lee Anderson, Steve Mc Curry o Forges…?

Doncs t’he de reconèixer que Liberpress és un premi important; important pel prestigi del guardó i per la impressionant llista de guardonats. I, és clar, si et conviden a formar part d’aquest club no pots pas dir que no… però et demanes constantment “què hi faig jo aquí?”. Per altra banda, quan et donen un premi, vol dir que hi ha algú que ha pensat que d’alguna manera o altre te’l mereixes…

I per què creus que s’han fixat en tu?

Ja t’asseguro que no ho sé pas. Però jo, en el fons, no m’ho agafo com un premi personal, sinó com un reconeixement més aviat col·lectiu, cap al món de l’humor, i un reconeixement a la professió de ninotaire, en uns temps especialment complexos. No puc entendre el premi si no és compartit: compartit amb els lectors, que cada dia fan la meitat de la feina, descodificant els meus dibuixos, amb els meus mestres i amb els meus companys de professió. Això, compartit, sembla que es porta millor.

Liberpress és un premi fortament vinculat a la llibertat d’expressió… Un tema que està potser massa de moda últimament.

És que és un tema molt complex. Però la llibertat d’expressió és la primera de les llibertats: si hom té unes idees i no les pot expressar, és com si no les tingués. Si tens un Ferrari, però no el pots treure del garatge, és com si no el tinguessis, oi? Doncs això: poder expressar-se lliurement és necessari per ésser veritablement lliure. La llibertat de pensament i la d’expressió haurien d’estar sempre garantides.

Però sovint els humoristes reben del crostó…

És que això va junt. Cal assumir que el revers de la llibertat és la responsabilitat: si un actua lliurement, ha d’acceptar les responsabilitats que es deriven de les seves idees i, molt més especialment, dels seus actes. També ens trobem davant un cinisme de molts que s’apunten a la llibertat d’expressió, però tan sols per expressar el què els convé i alhora silenciar el que no els interessa. Llibertat d’expressió consisteix en poder dir el què et sembli, però també tolerar i garantir que l’altre digui el què li sembla a ell. Això ens enriqueix com a persones.

Ara una pregunta que segur que mai t’han fet. Quin és el paper de l’humor en la societat actual? 

Ja m’agradaria saber-ho! M’agrada pensar que l’humor és una eina que ajuda a la reflexió, amb mecanismes lúdics. Però vagi vostè a saber… 

L’humor no és una manera d’escapar?

Ah! Jo crec que l’humor, al contrari, és un símptoma de maduresa d’una societat. Acceptant que l’humor té una part lúdica, divertida, i que pot servir d’evasió, és cert. Però en realitat l’humor és una manera civilitzada de fer front a un conflicte. Una societat decadent o primitiva, arregla les coses a base de mastegots.

Doncs aquest dies n’hem vist bastants de mastegots.

Doncs una societat civilitzada i madura, permet que la sàtira canalitzi la violència. També en les societats poc democràtiques l’humor és una manera de lluitar, de defensar els febles davant dels forts, de provocar escletxes en l’autoritat. És cert, però, que actualment també s’utilitza l’humor per anestesiar-nos, per banalitzar algunes coses i per evitar entrar a fons en segons quines qüestions… ja et dic que l’humor és una eina, i tot depèn de com s’utilitzi.

No seria l’humor com un analgèsic que alhora enfada la ferida?

Que l’humor és terapèutic no hi ha dubte. Però que hi ha molts tipus d’humor, com molts tipus de medicaments, i que cada persona reacciona diferent davant l’humor, això també és veritat. Per tant, pot haver-hi humor analgèsic, però també humor irritant, humor que cou, humor que fa sortir a la superfície els causants de la infecció, humor que calma, humor que adorm, humor que desvetlla, humor de xoc, humor placebo… i humor que no fa cap gràcia.

Es pot establir diferències o graus en l’etiqueta humor? Ho dic perquè potser és diferent l’humor amb càrrega ideològica del que busca l’enginy verbal i prou.

Sí, i tant. La categoria ‘humor’ és un capmàs on hi cap veritablement tot. Des de la poesia d’en Cesc a l’enginy d’en Perich, passant per la mala bava d’un Ivà, per parlar només d’humoristes gràfics. Per això hi ha, dins de l’humor, conceptes com la sàtira, la ironia, la comèdia, la paròdia, la burla, que permeten acotar. Això si parlem de ‘modalitats’, és a dir, les eines amb les que es busca la rialla. Però a banda hi ha el contingut, o la càrrega ideològica que funcionen de forma independent al tipus d’humor que es fa.

La intenció que hi ha al darrere és la mateixa quan encares una vinyeta per a la premsa esportiva i una altra per a la premsa política?

La intenció última sí: fer riure una mica i activar algun recòndit mecanisme de reflexió sobre el tema. Però potser els mecanismes, les eines, el llenguatge i potser fins i tot el públic són diferents. I això et condiciona necessàriament, perquè l’humor depèn sempre del seu context.

Què vols del lector quan fas una vinyeta? És suficient que rigui o en certa manera se l’ha d’impactar ideològicament?

Ja t’ho he mig dit: la rialla és important, però la resposta intel·lectual m’interessa molt. La gràcia d’un acudit és que no és com una columna d’opinió que et diu el què has de pensar i llestos. La vinyeta, cada lector l’ha d’interpretar. I amb la mateixa vinyeta dos lectors de formació i ideologia diferent poden arribar a conclusions diferents. A mi m’interessa aquesta reflexió. M’interessa que el lector es plantegi si hi està d’acord o no hi està.

Actualment hi ha un auge de la sàtira política, amb programes pioners com el Polònia o El Intermedio o, més recentment, Està passant. Viu l’humor una nova època daurada?

Com més fotuts estem és més necessari el riure. Ja t’he dit que l’humor és una manera civilitzada de canalitzar la violència, la frustració i el malestar en una societat madura. Tal i com està el panorama, sincerament, o ens en fotem una miqueta de tot, o ja s’hauria anat al Congrés a calar-hi foc i penjar els ministres pels collons d’un fanal… La revolució que hem viscut a Catalunya també s’ha anomenat ‘dels somriures’ i l’humor hi ha tingut un paper important: quan ens deien que vindrien els tancs per la Diagonal ens en fotíem, quan vam veure el vaixell dels dibuixos animats al port, en vam fer conya… L’humor conjura la por i ens ha ajudat, n’estic segur, a ser més valents en els moments difícils de la setmana passada. I n’hem estat prou de valents!

I els ninotets poden canviar alguna cosa?

Sí, crec en el poder transformador de la imatge. Si bé també és cert que la influència de cada imatge s’ha vist reduïda degut a aquest bombardeig massiu d’ímputs visuals. Moltes imatges s’han banalitzat, sobretot per culpa de la publicitat. Per això és important que en les vinyetes hi hagi un component ètic, de compromís amb la realitat, de voluntat transformadora, de complicitat amb el lector.

Quin és avui en dia la funció de les revistes satíriques, tan important en la Transició, quan el mitjà de paper tenia molt més impacte que no ara?

Les revistes satíriques han tingut sempre un paper molt important. Per a mi la premsa satírica ha estat sempre la punta de llança de la premsa veritablement lliure i reivindicativa. És cert que avui els mitjans de comunicació es troben a la corda fluixa, però penso que dins el panorama de la premsa, les revistes d’humor encara tenen un sentit, perquè s’han mantingut coherents. De fet, des de la Transició ençà està per aparèixer una publicació catalana que reculli el testimoni de la nostrada premsa satírica d’abans de la guerra.

Tothom coincideix en que en Kap ho sap tot sobre l’humor i és a tot arreu quan es fan coses de dibuixos… tens un doble?

No, no, són calumnies! El que passa és que això de l’humor no és tan sols la meva professió. És la meva passió! Per tant, a més de dibuixar m’he dedicat a buscar i compartir joies que jo crec que valen la pena de revistes antigues satíriques catalanes o autors que van fer coses interessants. Aquesta és la principal raó. I així, anar fent, fa anys que col·laboro a la revista Sàpiens, he publicat llibres sobre autors com el genial caricaturista Bagaria, Muntañola i el seu humorista entranyable, Tísner, que va ser el pont entre la generació de ninotaires d’abans de la guerra i la de la Transició, el geni incomparable de Perich i revistes com Cu-cut!, L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia o Papitu… i estic ficat en col·lectius que treballen molt per la difusió de l’humor, des de Cartooning for Peace, o Dibuixants sense fronteres, a Humoristán o El Web Negre, que fan una tasca imprescindible dia a dia amb les vinyetes, inoculant aquest virus que desenvolupa l’esperit crític dels lectors…