Joaquim Carbó: “El metro et permet imaginar i inventar vides”

8.12.2014

Joaquim Carbó és un dels autors més prolífics de la literatura catalana contemporània. El seu èxit com a autor de literatura juvenil ha eclipsat una mica la seva obra per a adults. A partir d’avui, coincidint amb la celebració dels 90 anys del metro de Barcelona, Núvol publica la primera entrega d’una sèrie de narracions de Carbó ambientades sota terra, que més endavant agruparem en un ebook titulat ‘Histèries del metro’. Hem parlat amb l’autor d’aquesta aventura literaria subterrània.

Joaquim Carbó | Foto de BiBi Oye

Joaquim Carbó | Foto de BiBi Oye

 

Com s’ha gestat aquest recull de proses sobre la vida al metro. Ha estat espontani i acumulatiu o fruit d’un propòsit d’escriure una sèrie?

Les primeres corresponen a una temporada que tenia la dèria d’escriure contes molt curts de temes diferents: bonsais, en deia, perquè eren idees que no deixava créixer. En un volum dedicat a infants que viuen perillosament en vaig aplegar cent sota el títol de Jocs d’infants. El dia que em vaig adonar que en tenia una pila dedicada al metro, em vaig sentir en l’obligació d’arribar a la cinquantena. Sóc un bon client del metro, jo!

Aquest recull de contes té com a origen una relació d’amor-odi envers el metro?

Jo diria que hi ha més amor que no pas odi. I curiositat. I agraïment, encara que m’hi hagin pispat la cartera un parell de vegades. El dia que la línia blava va arribar al barri i va obrir una estació a la cantonada, al Camp de l’Arpa, la vida dels de casa va ser més còmoda. L’enuig es produeix quan tens pressa, te’n refies, s’espatlla i has de sortir al carrer, desconcertat, per buscar-te la vida. Per sort, això no acostuma a passar. I des que ja no l’he d’agafar en hores puntes per anar a treballar, gairebé sempre trobo seient. I acuso el pas del temps quan alguna noia ben jove s’aixeca i m’ofereix el seu. Ai!

El metro és l’espai de l’efímer. Hi passem cada dia però per molt poca estona. Creus que és l’espai idoni per explicar històries actuals, ara que tot és tan provisional i -disculpa la pedanteria de l’adjectiu- líquid?

Em sembla que això és el millor: que és l’espai de l’efímer. Per aquest motiu ho són, també, les histèries que explico: cops de flash, instantànies. Observar els posats, les cares, els tics de tota mena de gent que no tenen res a veure amb mi i que potser no veuré mai més. Quedar-me amb les ganes de saber com acaba una conversa captada a mitges, però que permet imaginar i inventar vides i experiències. Sentir el batec humà i, de vegades, fins i tot, més d’un alè al clatell.

Enguany se celebren els 90 anys del metro i Núvol aporfita l’avinentesa per publicar aquests relats teus. Si poguessis rebatejar alguna estació de metro, a quina li canviaries el nom i quin nom proposaries com a alternativa?

Em costaria molt canviar-ne algun, i més ara que ja ens hi hem acostumat. L’estació de casa, Camp de l’arpa, sembla que hauria de ser Camp de l’arca, perquè al barri ningú no recorda que hi hagi hagut cap arpista famós. I si bé es pot dir que al llarg dels anys les he trepitjat gairebé totes, no em voldria morir sense haver baixat a les profunditats de la que té el nom més curiós i divertit: Can Peixauet, a Santa Coloma de Gramenet.

Trobareu la sèrire ‘Histèries del metro’ de Joaquim Carbó fent clic aquí.