Àlex Rigola: “Poques vegades he sigut tan feliç com amb aquest espectacle”

22.05.2017

Al bell mig dels jardins que voregen la part baixa dels Camps Elisis trobem l’Espace Pierre Cardin del Théâtre de la Ville. Allà, dins la programació del festival Chantiers d’Europe, s’ha pogut veure Who is me. Pasolini – Poeta de las cenizas, el monòleg que Àlex Rigola  va estrenar a Temporada Alta al desembre i que ara ha presentat al públic francès entre el 9 i el 12 de maig, amb dues funcions diàries.

Àlex Rigola

El text recupera un poema pòstum de l’autor italià a qui l’actor Gonzalo Cunill dona veu per a un nombre molt reduït d’espectadors tancats amb ell dins d’una caixa de fusta, de les usades normalment per a transportar obres d’art.

Rigola va topar-se amb aquest poema a Venècia i quan el va llegir va tenir clar que l’havia de muntar, que aquella troballa era un d’aquells regals que et dona la vida. Així que, al meridià de les funcions parisines, parlem amb l’artífex d’aquest muntatge, Àlex Rigola, perquè ens expliqui algunes de les particularitats de l’espectacle.

Per què et va fascinar tant?

Pasolini és d’aquells personatges que són un referent, un dels personatges més importants del S.XX a Itàlia. És una referència no només cultural, artística i literària, sinó que és un home amb unes idees que, quan les envia als lectors, sobretot amb la seva columna al diari, acaba provocant reaccions. Està als marges i per tant es converteix en un reactiu per la societat. Fa que la societat hagi de debatre i accepti algunes idees o s’hi posi totalment en contra. S’enfronta a trenta-tres judicis al llarg de la seva vida, i és perquè és una persona lliure i incontrolable.

Aquest és el seu principal atractiu?

Tot allò que nosaltres no podem controlar ens fascina. I al final són fonts d’aprenentatge. Ens fascina i ens produeix por, i això ens passa absolutament amb tot, des d’una malaltia fins a aquelles idees o cultures de les quals no n’hem tingut un aprenentatge. Pasolini és un home totalment lliure. Per mi s’assembla al moviment punk que va haver-hi posteriorment, on la burgesia no sabia com encaixar que part dels fills dels obrers, però també part dels fills de la burgesia, de sobte arrenquessin amb una estètica que, per ells, era totalment contradictòria amb els cànons de bellesa que tenien. Com tot el que no poden entendre els fa por, ho aparten. Pasolini és un personatge molt diferent al moviment punk, però a la vegada acaba provocant el mateix en la societat i deixa una petjada molt forta.

Encara avui et sembla un personatge tan controvertit?

Quan avui el llegeixes, i llegeixes part dels seus articles, trobes que hi ha una veritat darrera. Pasolini és una persona que és profundament cristiana i profundament anticatòlica, en contra de la religió catòlica i els seus governants. És cristià, però al mateix temps és comunista. És un comunista que es fa del partit comunista després que al seu germà l’hagin matat els comunistes. És un personatge que en un cert moment renega de la poesia, i en aquest mateix espectacle ell t’explica com renega de la literatura per passar al cinema, perquè diu que el cinema és el millor, però, en canvi, per explicar-t’ho, ho fa amb un poema, quan ha renegat de la poesia. Ell acaba fent poesia de la vida i troba que el cinema és el seu mitjà i el seu llenguatge més clar per poder arribar a la gent. Però és un home que viu en contínues contradiccions amb si mateix i amb el seu entorn. I d’una gran generositat sobre el seu pensament, del qual no s’amaga. Això li costa la presó, li costa diners, li costa judicis i sentiment de persecució… És una persona que renega de la burgesia però en el fons sap que del que té més ganes és de comprar-se una casa a Viterbo. I al final se l’acaba comprant i hi va a viure un any abans que l’assassinin, amb el seu amic Moravia. És una persona d’una gran riquesa, perquè, a més, ell és conscient de les seves contradiccions.

Gonzalo Cunill interpreta el poeta a ‘Who is me. Pasolini’

Els teus últims muntatges −El público, Incerta glòria, l’Ivànov que tens en cartell al Lliure…− han sigut espectacles amb molts actors i de gran format. Com passes d’obres tan nombroses i espectaculars, en el sentit escènic de la paraula, a un monòleg?

No és casualitat. M’hi sento molt més a gust. Les grandiositats t’obliguen, a vegades, a buscar efectes teatrals potents per a una gran quantitat de gent. Però la possibilitat d’un monòleg, sempre i quan el facis en un espai petit, és realment gustosa. Jo crec que les paraules de Pasolini s’han de cuidar molt. Tu no pots llegir poesia en qualsevol lloc, has de tenir el teu espai. Hi ha gent que la llegirà en un parc, però difícilment dret en el metro és el lloc per llegir poesia, i menys encara per dir-la. Hi ha poemes que es poden recitar en un gran auditori, però jo creia que aquí necessitàvem un espai molt acotat, molt petit. I per això sens acudeix ficar-les en un lloc on realment es cuidin, com es cuiden les obres d’art, que són aquestes caixes de fusta per transportar els quadres o les escultures. Tenim una peça d’art contemporani i un transmissor que és un grandíssim actor, Gonzalo Cunill.

També vas tenir-lo clar des del principi? 

Sí, perquè buscava una veritat que amb l’actor normal de text m’és difícil de trobar, fins ara. Buscava com trobar-la amb els actors que tenen una formació més performàtica. Perquè a la performance no et queda cap altre remei que ser tu mateix, no et pots amagar darrera d’un personatge. Els actors sempre hi són presents, fent accions o dient textos, però mai darrere d’un personatge. Per tant, calia la forma directa que té el Gonzalo de parlar. Primer sembla que et parli ell i finalment deixes de veure’l i estàs amb Pier Paolo Pasolini, encara que físicament siguin dos persones totalment diferents, senyal que la intuïció era bona.

Com va sorgir la idea de convertir la caixa en escenari?

Va ser bastant al principi, també per aquest desig de recerca, de buscar espais on poder transmetre aquesta veritat. No serà l’última caixa amb la que treballaré.

T’ha agradat l’experiència, doncs?

Sí, estàvem treballant en dos espectacles al mateix temps, aquest i un Giulio Cesare que vam estrenar a Verona amb actors italians, on tot succeïa entorn d’una caixa. El públic estava fora i la caixa era l’espai escènic. Aquí és al revés, però gairebé fem servir el mateix model amb l’artista plàstic, el Max [Glaenzel]. L’únic que en un el públic estava dintre i en l’altre fora. Finalment és com tenir un propi teatre que el pots transportar, mentre el lloc on el duguis sigui hermètic i silenciós.

Per què necessites aquesta proximitat física entre l’actor i el públic i un nombre tan reduït d’espectadors?

Té molt a veure amb la transmissió de l’actor. Estic una mica cansat d’actors que hagin de modular tant la veu per arribar al públic, i buscàvem intimitat. A la poesia gairebé has de notar l’espai entre síl·labes, que tenen cos.

Què esperes que transmeti el muntatge?

Jo amb un espectacle mai espero transmetre cap missatge. M’agrada donar estímuls, que poden ser molt diferents. Normalment són de contingut, però també de forma. Vull dir, no sé què espera un poeta transmetre, però a vegades són uns segons d’elevació, simplement, d’espiritualitat. A vegades és tensar-te sobre tu mateix, entre el que tu penses i el que pugui pensar l’artista. M’agrada més que es creïn preguntes i que el públic se les pugui respondre ell mateix. No crec que el teatre sigui per alliçonar. Només pot educar si genera preguntes, estímuls pel coneixement.

Gonzalo Cunill i Àlex Rigola amb la caixa que serveix d’escenografia

Vàreu necessitar molts assajos?

No, vam estar un mes i mig, aproximadament. Però és que quan tens a la persona adequada amb qui fer-ho i el text enllestit, és ràpid. A més, ens va ajudar com a dramaturga la Carlota Subirós, que està bastant especialitzada en cultura italiana i té una formació entorn del món pasolinià.

Com va ser el procés de creació i de treball de la peça?

Jo ja fa temps que treballo d’una forma una mica diferent als altres. No tinc un escenògraf que només em construeix l’escenografia, o una figurinista que només em fa el vestuari, sinó que ens asseiem tots i aquest treball de dramatúrgia darrere de l’espectacle el fem conjuntament. Jo prenc les últimes decisions, però és un treball col·lectiu. I per tant ja és gent amb qui col·laboro des de fa molts anys. Hi ha alguna incorporació nova, però la majoria són de fa molts anys i es crea una relació molt especial.

I hi ha hagut alguna dificultat especial?

No, res ha estat difícil. Hi ha espectacles que són traumàtics, realment difícils. Però aquest… Poques vegades he sigut tan feliç com amb aquest espectacle.

Hi ha hagut canvis des de l’estrena a Girona? 

Molt pocs. Sempre hi ha alguna paraula que s’ha d’ajustar en algun lloc, però, en general, molt pocs. No ho precisava, realment.

Com està responent el públic francès?

De moment, per les dues funcions d’ahir, bé. Però és difícil de dir… A mi la segona funció em va agradar més que la primera, però se’m fa molt difícil respondre a aquestes coses.

Notes diferències respecte al públic de Temporada Alta?

Sí, n’hi ha una de molt gran: els subtítols. És un espectacle on se n’han de llegir molts. Jo tenia realment por amb aquest tema, perquè, a més, no pots subtitular-ho tot, només un vuitanta per cent. Hi ha un vint per cent que es perd, a menys que es llegeixin l’obra, el poema.

I et preocupava el fet que no totes les paraules de Pasolini arribessin a l’espectador?

No, jo tenia molta por que, a l’estar llegint, no estiguessin dins de l’obra. Però la resposta, per mi, ha estat molt més positiva del que pensava.

Què suposa estar dins de la programació del festival Chantiers d’Europe?

Home, venir a una ciutat com París, sent França un dels països que més cuida les arts escèniques, sense contemplacions de l’origen, d’on venen… El millor festival del món de teatre és a França, que per mi està molt per sobre del d’Edimburg perquè és específic d’arts escèniques i dansa, amb un teatre pel qual jo hi tinc més sensibilitat, mentre que el festival d’Edimburg abasta moltes més coses. I actuar nosaltres aquí a París em fa feliç. Per tota la companyia i també pels coproductors com Temporada Alta, que es permeten col·laborar en un projecte com aquest, i que després et convidin per veure’l fora, malgrat la quantitat de text que hi ha, diu molt.

On més podrem veure aquest espectacle?

Estarà d’aquí poc a Barcelona i també als Teatros del Canal. És un espectacle amb el qual sempre estarem disposats a girar, segons les dates del propi actor.

Tornaràs a Pasolini, potser amb alguna de les seves peces dramàtiques, o prefereixes descobrir nous autors?

No ho sé, si hi tornaré… Cada vegada que entres en un nou autor que no has treballat acabes assumint una quantitat de coneixements nous. Un dels grans plaers de la feina és que, cada vegada que estrenes, et vas enriquint.

Quins futurs projectes tens a la vista?

Doncs hem fet un Txèhov i en farem un altre. I després alguna cosa de teatre document. Però encara s’està perfilant. De fet, jo estava molt en crisi escènica quan vam començar els assajos d’Ivànov, i per sort tenim l’altre Txèhov per abans que acabi l’any. Però li hem de donar un temps, perquè justament estic mirant on em vull situar i quins nous camins vull agafar.

Et veurem dirigint algun text propi, pròximament? 

Escric poc, però està en ment. En tot cas, no seria un text dialogat com el que coneixem. Penso que la meva escriptura és la creació d’un espectacle, no tant una escriptura clàssica d’una obra de teatre textual convencional.

Ara que portes uns mesos com a codirector dels Teatros del Canal, com és això de dirigir un teatre madrileny? 

Treballar a Madrid és fantàstic, però encara està tot per començar. El director general de cultura, Jaime de los Santos, és una persona bastant sensible cap al món de l’art i això difícilment ho trobes a la política. Ell, a més, és historiador de l’art de formació i, per tant, ho porta dins.