Albert Balasch: “El viatge és sempre mental”

El curt A fora ha guanyat el Festival de cinema d’animació Animasivo 2013, celebrat a Ciutat de Mèxic entre el 16 i el 18 de maig. A fora està basat en una novel·la poètica A fora del poeta Albert Balasch, a qui vam entrevistar a Núvol l’octubre passat quan el curt es va presentar a Berlín. Recuperem la conversa entre Albert Balasch i Anna Maria Iglesia.

Albert Balasch és l’autor de la novel·la poètica A fora, punt de partida d’aquest projecte cinematogràfic realitzat, com diu el propi Balasch, amb dos amics, Tià Zanoguera, que s’ha encarregat de donar cos pictòric a la prosa d’en Balasch, i Marc Capdevila, el codirector del curt.

Havent llegit la teva obra, no només A fora, sinó també La caça de l’home, el curt A fora porta indefugiblement a la pregunta, amb un lleuger caire polèmic, de per què posar imatges a una poesia que neix de la desconfiança del llenguatge i que s’estructura entorn a l’abstracció lingüística?

Primer de tot, més que abstracció, un intent d’abstracció…

Pèrdua del referent?

Sí, exacte. I, en relació a la pregunta de per què posar imatges al text a través del curt, sí, pot considerar-se una contradicció, però era també la possibilitat de poder treballar amb el Tià Zanoguera. M’interessa molt la seva pintura. Crec que, en determinada mesura, compartim un imaginari semblant i, a partir d’aquest imaginari, la nostra idea era la d’il·lustrar l’abstracció a través del personatge, de la veu, perquè en el fons, rere l’abstracció, hi ha una veu. Per tant, a partir d’aquesta veu, el Tià Zanoguera era lliure de recrear pictòricament el text.

Evidentment, la pintura de Tià Zanoguera no pot ser definida com una pintura figurativa, però tot i això els seus dibuixos donen rostre a aquella veu que, en canvi, en el teu text és absent

Sí, això és veritat, en Tià crea un rostre per la veu, li dóna carn a la veu.

Encara que, tot s’ha de dir, el dibuix del rostre queda desdibuixat al llarg del curt fins arribar a desaparèixer.

En el fons, la pintura, les imatges són una altra manera d’afrontar la pròpia poètica; és un joc. Si és una contradicció? Evidentment que sí que ho és, però no em molesta, al contrari, m’agrada l’efecte de situar-me dins de la contradicció.

I quin diàleg vas mantenir tu, com a escriptor, amb el Tià Zanoguera? Li vas donar cap indicació, li vas advertir que no recreés massa o potser el resultat pictòric és el resultat de la lectura personal d’en Tià?

No hi va haver cap diàleg inicial, tot va començar amb una proposta meva una mica agosarada: li vaig dir de fer un còmic a partir del text A fora, sense donar-li cap pauta o indicació. Després, quan vaig veure les pintures i vaig veure el bon resultat de la feina, és quan vam començar a parlar més entorn a la il·lustració. Vam pensar d’utilitzar només tres colors que representessin les tres veus que se senten en el text. Són tres veus que conflueixen en el mateix personatge, però que tenen funcions diferents: narrador omniscient, narrador interior i narrador explícit o dialogat. L’única cosa que vam plantejar vas ser això: jugar amb aquesta estructura triangular. Per la resta, el dibuixos són el fruit de la seva lectura…

El curt, doncs, neix de la possibilitat de fer un còmic. Per què un còmic, precisament?

Jo no tinc del tot clar el que és A fora [es refereix al text]. Si és una novel·la breu o si és prosa poètica, encara que hi hagi acció, mínima acció, però hi és. La possibilitat de convertir el text en còmic i, per tant, de reescriure’l en un altre llenguatge, em donava la possibilitat de canalitzar d’una altra manera tot allò que és allà, però que hi és en potència. Tinc la sensació que A fora representa un treball en potència en el qual treballo des de fa molts anys. En el fons, el que a mi m’interessa és tornar a treballar sobre el material ja escrit, tornar-hi per poder experimentar.

Dius que et resulta complicar definir A fora, trobes problemàtica la definició de prosa poètica perquè en el text hi ha acció. En una entrevista vas comentar que uns dels teus referents és T. S. Elliot: en els Quatre Quartets, tot i ser poesia, hi ha acció, hi ha un moviment a través de les estacions. Potser no és una contradicció.

Sí, es tracta de voler fer abstracció i, alhora, de la impossibilitat de renúncia del concret. Això em fa pensar en les últimes pel·lícules de David Lynch. És un director que tendeix cap a l’abstracció, sembla que no li importa la trama, però evidentment l’acció hi és.

Tot i enquadrant-te dins de la tradició de la prosa poètica, uns del teus referents principals és Samuel Beckett que, encara que hagi fet poesia, és reconegut sobretot per la prosa, novel·la i teatre.

Sí, però també és veritat que Beckett treballa molt el concepte d’abstracció. Evidentment, el seu estil no respon perfectament a la idea de prosa poètica, però també he de dir que jo, en un principi, el volia imitar. La seva narrativa, com la de Thomas Bernhard, m’interessa molt, però un cop es comença escriure cadascú fa el que pot. Al final, cadascú escriu com respira. Comences imitant, però acaba sortint la teva veu. Òbviament, darrere la meva obra hi ha Beckett, Bernhard, però també hi ha la Mercè Rodoreda de la Mort i la primavera.

Estàs d’acord que A fora pot ser llegida a partir de Fi de partida de Beckett?

Sí, d’alguna manera hi és. Fi de partida era un joc, un últim joc.

Sobretot el concepte de “fora” és el que uneix les dues obres.

Sí, Beckett té diversos textos en què reflexiona al voltant de “fora”: Textos per no res, per exemple, o també Fi. Tots hi són a la meva obra, m’han indubtablement influenciat.

A fora és el relat d’un viatge.

Sí, segur, A fora pot definir-se com un viatge.

Però, què és el viatge per a tu?

El viatge és sempre mental. Sempre. Al final no se sap si el personatge ha sortit o no, però tampoc interessa. L’acció, per això, és mínima, és volgudament així i els personatges que troba, és a dir, el pare que és fora i la mare, en canvi, que és a casa, apareixen de manera gairebé arquetípica, sense provocar cap moviment de l’acció.

Ell troba la mare i el pare o, potser, els recorda.

Sí, efectivament, el viatge mental com a viatge de la memòria, a través del record.

El lector, involuntàriament, identifica la veu protagonista amb una persona gran que recorda, que torna enrere. Tu ho vas veure també així en el moment d’escriure?

És molt curiós, perquè és veritat que sembla que la veu pertany a un home vell. Curiosament a La caça de l’home, un intent de relectura d’El rei Lear, també apareix la figura de l’home vell. Té molt a veure amb un tema que m’interessa molt i que és la idea de les últimes coses: davant d’un final imminent, què es pot dir, què diria cadascú de nosaltres. Aquest és un tema que m’interessa molt. A més, la figura del vell és molt potent.

En aquest viatge cap a fora, l’home troba un riu.

Hi ha un intent, no sé si aconseguit, de col·locar llocs, personatges, objectes molt simbòlics.

El riu de la vida, per exemple?

Sí, el riu és el riu de la vida, però també és el riu on és possible trobar el pescador, entesa com una imatge gairebé sapiencial.
Hi és, a més a més, una descripció del riu molt pròpia de l’infern dantesc.
També hi ha l’imaginari dantesc, en el moment sobretot en què es descriu els caps dins del riu enmig dels excrements que suren. No són ànimes, però és un intent de recuperar l’imaginari dantesc.

Això resulta molt explícit en el curt.

Sí, el riu és potser allò que resulta més clar des del punt de vista de la imatge. En el curt, a part del riu, hi apareix una carretera que en el text original no és mai esmentada. La imatge de la carretera que ha fet Tià Zanoguera posa en relleu el canvi de llenguatge en passar de l’escriptura a la pintura. És una carretera que no porta enlloc, el pla avança però no hi ha un final clar, només una ciutat desdibuixada al final, però mai s’hi arriba.

És la imatge d’un viatge sense destí.

És com entrar en un espiral on no hi ha sortida.

També és la metàfora de l’existència humana, ningú no sap cap a on va.

Ningú no sap on va, però tampoc ningú no sap què fer exactament amb la seva existència. Mirar cap a fora és una opció, però el fora espanta. “L’a fora cansa i el dintre espanta”, amb aquesta rima conclou el text.

Una lectura freudiana del dins?

El dins espanta perquè hi són els nostres dimonis, els nostres fantasmes… La nostra misèria és en nosaltres, dins de nosaltres. I el viatge és un intent d’alienació, viatjar per matar el temps.

Un intent de sortir per no quedar-se.

En el fons, el viatge només és un intent fracassat de suportar aquest no saber què fer.

Un intent de superar el tedi?

Sí, s’intenta superar el tedi, però sense amargor. Al final, crec, no hi ha tanta amargor pel tedi, hi ha un sentiment de resignació, de calma. El curt acaba amb la veu del personatge que diu: “Recular mai no és bo, o això és el que em van dir”. La veu es resigna a tornar, però no hi ha amargor en les seves paraules. Hi ha foscor, potser, però hi ha sobretot l’acceptació de la situació, és a dir, que som aquí i no sabem què fer.

En una entrevista que et va fer Diego Giménez vas comentar que el que tu volies fer amb la teva poesia era “un pedra perquè cada lector la pugui destruir i així reconstruir-la com pugui”.

Això ho vaig dir referint-me a La caça de l’home, però és perfectament aplicable en aquest cas. M’agrada la idea de la pedra, primer perquè és un element orgànic, després perquè és compacta, dóna la imatge de duresa, tot i que es pot trencar i, per tant, es pot reconstruir. És una imatge que vaig utilitzar per parlar de la meva obra i que Diego Giménez va saber desenvolupar molt bé.

La idea de la pedra que, després de trencar-se, es torna a reconstruir, és la idea que el lector, un cop llegida l’obra construïda per l’autor, la torna a reconstruir.

Sí, i és precisament això, la poesia. És l’el·lipsi, és la imatge… La poesia no és tant l’argument, sinó que la poesia ha de permetre al lector de crear el propi discurs. Més que explicar històries, m’interessa crear atmosferes, imatges lingüístiques perquè el lector les pugui tornar a crear per donar-li una configuració subjectiva, pròpia.

Deia Maurice Blanchot que l’autor, un cop ha escrit la seva obra, no l’havia de tornar a llegir.

Sí, hi estic perfectament d’acord. També és veritat que, com deia Paul Valery, quan un escriu, mai no deixa d’escriure. Abandona l’obra, però no deixa d’escriure. Un no acaba mai d’escriure, l’escriptor estaria sempre retocant i modificant el text. Aquest és el meu cas: jo he comès molts pecats de joventut i d’aquí la necessitat de reescriure l’escrit. Això és el que em passa amb A fora.

A fora és un pecat de joventut?

Sí, sí que ho és. És un pecat essencial, imprescindible per poder formar-me i continuar escrivint. Ara, per exemple, estic tornant a escriure tota la meva obra amb la idea de conformar un únic volum, on A fora funcioni com un estrany pròleg a l’obra poètica que el segueix.

I fins que no abandonis aquesta reescriptura no es pot pensar en res de nou?

No, ara per ara m’interessa aconseguir tancar aquesta obra, però la cosa més curiosa és que en aquests anys de reescriptura han sorgit nous poemes, noves creacions inesperades.

I aquestes noves creacions on les inclouràs?

Aquestes s’inclouran també en aquest futur volum. No comencen un altre cicle. La idea és que aquest volum tingui unes quatre o cinc parts i porti per títol El quadern del frau. I ha de ser precisament això: un quadern on es retrati un frau, el frau de la impostura de quan s’escriu.

L’abstracció, per tant, pot ser també l’eina per allunyar-se del text.

Sí, en efecte, és la idea que l’autor no hi és, a l’obra, no hi apareix. És una forma de plantejar el joc de les identitats de Pessoa. Personalment, a mi mai m’han interessat gaire les lectures autobiogràfiques, són lectures que no aporten res.

En relació a la impostura, sempre a l’entrevista amb Diego Giménez, vas comentar que hi ha alguns escriptors que encara confien en el llenguatge, mentre que d’altres no.

De fet, en realitat, que un escriptor confiï en el llenguatge és el que hauria de ser.

Que ho diguis tu, que precisament mostres desconfiança en el llenguatge, resulta sorprenent.

El que vull dir és que en diverses ocasions, quan afirmo la meva desconfiança en el llenguatge, rebo per resposta afirmacions com “Però, on vas a parar?”. En principi, si un escriu, el llenguatge és la seva eina i, per tant, és lògic que hi confiï.

Però, el llenguatge no és una eina que, alhora, és una impostura?

Sí, però des del moment en què pensem bàsicament en llenguatge, estem condemnats a aquesta contradicció. Utilitzem al llenguatge, hi busquem autenticitat, però és fals, perquè no hi ha autenticitat, el llenguatge no expressa l’autenticitat, la veritat de les coses. L’escriptor fa el que pot, el llenguatge és el seu terreny de joc i d’aquí no en pot sortir.

Tot i això, la teva obra demostra la teva incredulitat respecte del llenguatge.

Podem dir que jo lluito amb la idea del llenguatge com a expressió de l’autenticitat. El llenguatge és la meva eina, però també és el meu enemic. No crec que el llenguatge pugui dir-ho tot, però només tenim el llenguatge per intentar dir-ho. Sóc conscient que la veritat només es pot dir ben dita. La veritat és memorable, i la qüestió és com arribar-hi. Aquesta és la feina del poeta.

Com tu dius, és la recerca del vers perfecte.

Sí, i és una utopia. És l’intent d’arribar a dir una veritat que s’escapa. El llenguatge és la nostra gàbia i, alhora, és el nostre terreny de joc. I no hi ha res. Són dos conceptes oposats, però dels quals no podem sortir. M’interessa molt el concepte de paradoxa. A A fora hi ha moltes frases que són contradictòries, que diuen una cosa i després la neguen. En aquesta negació hi ha més veritat que no en dir una senzilla i contundent afirmació. Això Beckett ho feia molt; jo intento exagerar-ho.

En la trilogia de Beckett i, sobretot, en Malone Mor i L’innombrable és molt evident.
I en aquesta contradicció, apareix la ironia que ho distorsiona tot, que posa en entredit allò afirmat.

Tot i això, com diria Beckett, cal continuar escrivint…

El que més em fascina de Beckett és que té un poema que porta per títol Comment dire. El trobo fascinant. Beckett, que ha dedicat la seva vida a escriure, fins al final no deixa de preguntar-se sobre com dir, com dir les coses.

I, ja per últim, tornant al curt, una persona que es dedica a la literatura i, en especial, a la poesia, que és un gènere comercialment minoritari, com viu l’experiència de fer un curt i anar a un festival internacional?

A mi em fa riure, estic a l’expectativa de veure què passa. Quan hom fa les coses, no les fa pensant en això, en la possibilitat d’un festival. El curt és la creació de tres amics que ens vam reunir i ho vam fer, i crec que això es nota. Sincerament, estic molt content amb el resultat, crec que el curt està molt ben fet. Et pot agradar o no, però crec que es nota que és un treball molt acurat, que hi ha molta sensibilitat al darrere. Estic content perquè el curt s’ha convertit en una obra per si mateixa, és independent del text d’on va néixer. El curt segueix el seu camí tot sol.

Enllaços d’interès: