“Veus al ras”. Només llengua, i pocs fets

22.03.2016

La col·lecció “El club dels novel·listes” aposta fort aquesta temporada per la nova obra de Sebastià Perelló, Veus al ras (Club Editor, 2016), una novel·la monòleg en la línia obsessiva i compungida de Samuel Beckett, un nus que cada vegada estreny més i més. Jaume C. Pons Alorda n’ha fet la lectura.

Sebastià Perelló

Sebastià Perelló | Foto Carles Viel

 

A Pèls i senyals, la novel·la prèvia de Sebastià Perelló, el protagonista no tenia res a dir tot i que la xerrera se’l menjava. A Veus al ras el protagonista calla per sempre perquè amb el seu silenci ja ho diu tot. Ambdues postures reflecteixen un trencament amb la norma imperant, una convenció arbitrària que es desmunta quan la situem en un context diferent de la seva naturalesa: l’efecte aquí és de quelcom que no encaixa perquè simplement no pot encaixar, perquè no pot. La seva impossibilitat és una cicatriu que apunta directament a la nostra derrota subversiva.

Aprofundint en la prosa sebastiaperelloniana, sabem que aquest autor s’especialitza en personatges assolats i assotats per l’existència, convertida en un espai on directament no hi ha possibilitat d’encaix, com comentàvem, o de conciliació de cap mena. Si vivim entre desesperacions, per què no cantar-les? Sense vergonyes. Ni tabús. Veus al ras és un trencament, la confessió obsessiva d’una dona que parla pels descosits perquè l’ésser a qui diu estimar, i esperar, no diu ni pruna. La vetlla es fa menys feixuga a través d’aquest doll de mots entès com un udol. El gest de la dona s’entén, doncs, com una operació de compensació en la balança còsmica: tot aquest silenci necessita crits que sollevin. El discurs d’aquesta dona desconcertada, flux continuat, indeturable, ens porta una de les llengües més fanàtiques i outsiders de la literatura recent.

En trobem davant d’una aposta molt forta de Maria Bohigas, que amb els darrers títols que proposa continua insistint en l’incontrolable estrafer de ferides de la incomunicació. Bohigas és una de les poques editores d’autors desafiants: s’ho creu i ens obliga a creure. Sap que el seu és un ofici de dignitat i treball. Si més gent seguís el seu exemple estaríem salvats.

El protagonista de Veus al ras, un protagonista que no és narrador perquè ha renunciat a la parla per desaparèixer en un anonimat de ventríloc, és absolut i omnipresent a través d’una veu aliena a ell: tant la que no mota com la que sí són aquestes veus al ras que donen títol, desesperades, desfetes, desobeïdes i desobedients. Aquest protagonista oligàrquic, doncs, que vol portar la llibertat a l’extrem, és algú que actua com si el seu entorn fos un titella de les seves gesticulacions. Per això viu en un espai fronterer, no travessa el llindar de la porta de casa perquè ha decidit existir en una mansió d’abandonament, allà on la dilatació de cada gest possibilitat una immortalitat de mentida però real dins del seu ordre mental.

Però el gran misteri, el més excepcional d’aquest llibre, és la narradora. Per favor, llegim atentament. Creu aquesta dona abandonada que parla del seu mascle, del seu amor, del seu abandonador, i que pronuncia cada síl·laba en nom seu, en nom de l’altre, per omplir aquesta esquerda eixamplada com un cony. Però en realitat està instaurant el seu dret al desconcert, el seu triomf pel simple fet de sí deixar un testimoni que l’altre no pot donar. Està insistint en la predominança del seu desig abanderat, pur egoisme, excelsa vanitat. Ha fet ella alguna cosa? En realitat s’està disculpant? Què és el que vol? Llegim amb cura, calma, atenció. Veus al ras és un tractat de la supremacia d’un jo enfront d’un altre. O no: també es pot llegir com una carta d’amor, tapís de Penèlope que clama el retorn de l’antic heroi.

José Ángel Valente entenia la poesia com un pou des d’on pouar allò que el mateix discurs genera: la veu crítica que consuma una opinió o una lectura, doncs, només recull l’aigua d’allà on surt. No inventa ni proclama, segueix el verb en la seva ordenació sagrada. Per aquest motiu, com tot autor amb un món propi, Sebastià Perelló ens ofereix les pistes per a la seva pròpia interpretació, el camí que traça, el llenguatge amb què podem intentar articular un discurs de comprensió al voltant del que a poc a poc va aconseguint amb la seva cada cop més extensa i cohesionada obra. A la pàgina 116 llegim aquest text clarivident que ens ajuda a entendre l’essència del que tenim entre mans: ¿Què t’he d’anar a dir? I no en sortíem. Tot el que ens passava, tot quant vivíem tenia lloc en la boca, com si només fóssim llengua, llengua travada, perduts en aquell teixit contràctil, sense ossos, amb pèls i arrugues, i érem allà, com si fos un lloc estrany, a la punta tèrbola i molla, d’on només vèiem terra erma i calcigada, com si fóssim malalts en un lloc desert i tot fos lluny. Només llengua, i pocs fets.

Sols això, o sigui, tot això. Testimoniem, per tant, una exploració claustrofòbica que contemplen uns fets incomprensibles però pronunciables: parlar sembla la manera de trencar amb l’hegemonia d’aquest no-res que tant omple. Aparentment no hi ha trama, sols llenguatge, però en realitat la història atrapa per l’anomalia que representa: estem davant d’un text inèdit, quasi impossible, que existeix per posar el dit a la nafra i per tocar mare.

Sebastià Perelló és el Béla Tarr de la prosa europea, un provocador, un suïcida, un director de fotografia que retrata els mateixos mots una vegada i una altra per aconseguir una espiral de buit perfecta, un monument als marges, una oda al blanc. Això sols es pot aconseguir amb una escriptura lúcida, incisiva, irònica a estones, tràgica sempre, il·luminada i insistent. Per dir el no-res cal una llengua plena, armada, i aquesta ho és. L’única cosa que es pot criticar és el que Ponç Puigdevall deia de la prosa de Biel Mesquida: que és com anar al desert sense ombrel·la. Allà on l’ombra seria una concessió al lector, un caramel que confiti i que estiri, aquí només trobem sol abrasador, inclement. Sebastià Perelló, indomable, no renuncia mai al seu sentit de ser, al seu vertigen, al seu deliri, a la seva intenció i a la seva radicalitat expressiva. Un plat tan fort de gust que no és apte per a tots els paladars, i això tant l’autor com l’editora ho saben i volen córrer el risc a favor de l’alegria d’uns lectors que encara creiem en la rotunditat del poder de la paraula despullada, crua com carn crua per a un caníbal. Val molt la pena. Poques vegades trobarem un text tan vigorós.

Veus al ras seguirà el seu pelegrinatge com aquesta elegia suprema, tot essent la prova de la mestria indiscutible de Sebastià Perelló perquè ens rendim als seus peus, perdó, a les seves veus. Ha aconseguit una novel·la sobre un no-res que ho esdevé tot.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Acabo de fer-vos un comentari elogios.
    I em reponeu demant-me una adreça electronica vàlida ???
    Només en tinc una: la que està posada aqui’ damunt (que és a on m’envieu el vostre correu)
    Cordialment
    Renada