Trapezi, “l’aguanta-somriures”

Amb un “exit through the gift shop”, els quatre clowns de Brunette Bros ens acomiaden  després d’una hora d’intriga i humor irreverent per a petits i grans. Un Roberto Begnini alt i esprimatxat es dedica a vendre l’artefacte estrella: una goma amb uns ganxos a les puntes per aguantar el somriure. T’ho poses cada nit i voilà! Per només 3 euros seràs feliç tota la vida, assevera el clown. Existeix un producte per a la felicitat com els que anuncien per perdre pes? No, però uns dies d’immersió de dieta circense poden resultar feliçment saludables. Adrenalina i humor cuits amb un combustible molt orgànic, l’empatia.

L’edició del Trapezi d’enguany, la Fira del Circ de Catalunya que es va fundar i se celebra a Reus des de fa vint-i-dos anys, va servir riallades amb unes 100 representacions i va meravellar a uns 75.000 espectadors. Aquesta edició que s’ha celebrat del 10 al 13 de maig –i que és la segona de Leandro Mendoza com a director artístic– s’ha desplegat amb poques estrenes, però això sí, nou companyies internacionals i una programació bastant de talla única.

Flaires de circ clàssic: crispetes amb maionesa i l’home sobre el fil

Divendres a la tarda, el Trapezi va arrencar al Parc de Sant Jordi amb el caos irresistible dels Brunette Bros. Passin i … “Què tal com va? Tot bé?” pregunta serrant les dents el personatge rondinaire (Maria Solà) amb un puro a la boca quan rep els espectadors a l’entrada de The greatest and second smallest Circus in the World.  El llatí simpàtic –el Roberto Benigni– que va deixant frases tant en italià com portuguès (Luca Tapino) va oferint crispetes amb maionesa a la gent. Ecs, quin fàstic! Donant-nos la benvinguda també hi ha un de malaltissament tímid i nerviós (Lisa Skjøth Madsen) i un que amb la cara ben pintada de negre, aparentment mut pot sortir per peteneres en qualsevol moment (Emanuele Fiandri). L’espectacle és una invitació al seu univers: sabor a circ clàssic tronat al 100% amb un vernís à la “Brunette”,  que consisteix en una combinació de música, titelles i ginys impossibles.

Els clowns, músics i titellaires ens entretenen en quatre quadres diferents d’aquest món tant ric com rònec, i que et fa somiar tant com et fa riure.  Presenciem números amb ninotets i marionetes estrella: el “mico elàstic”, la Rapunzel enfilant amunt i aval per la seva cabellera –un nen assegut al meu costat al·lucina: “la Rapunzel treballa al circ?”, li pregunta a son pare–, “Sir Stronso” el forçut que a la mínima plora o “Pep the Bear”, un personatge anunciat als decorats.

Sense sortir del Parc Sant Jordi, a pocs metres vam anar a fer cua per entrar a la carpa de l’Homme Cirque. Fill de Dimitri (1935-2016) l’il·lustre clown i mim de fama mundial, David Dimitri (1963) és un funambulista reconegut internacionalment per la seva dansa sobre el cable. I vet aquí, que l’Homme Cirque, un espectacle estrenat el 2007, ha arribat a Reus per deixar gairebé tots els espectadors bocabadats –sempre hi ha algun escèptic que es queixa de l’abscència de dramatúrgia. Ara bé, l’espectacle consisteix en un tast de múltiples disciplines del circ que inclouen des d’una dansa tirolesa sobre una cinta de córrer, l’acrobàcia eqüestre, l’home bala, malabars, tocar la trompeta sobre el cable, fer de tècnic i director i què més… ? Ah, sí: sortir pel sostre de la carpa i enfilar –mai millor dit– amunt i amunt, creuant bona part del parc pel cel. David Dimitri sempre ens anticipa el repte i després l’executa, mostrant-nos les dues cares del virtuosisme: l’esforç i la constància per una banda, i les fites realitzades, per una altra. L’Homme Cirque et captiva des de la intimitat de la seva carpa en la qual et sents una privilegiada per veure cada gest des de tan a prop, et diverteix quan convens a la mainada que les caques de plastilina del cavall de fusta fan pudor i t’enlaira quan camina sobre el fil. Pels petits és un viatge intrigant, pels grans, un retorn dolç a la infància.

Preparats per donar voltes?

La companyia Mumusic Circus  il·lumina la Plaça de la Llibertat divendres al vespre amb la poesia circense i pausada, però intensa que els caracteritza. Flou Papagayo és un espectacle en el qual Marçal Calvet (verticals, violí, dansa i barret de cowboy) i Clara Poch (veu, dansa i professional d’embolicar la troca) conviden al seu cercle a Marta Camuffi (patins, dansa i suspensió capil·lar), natural de Kriptó i cosina valenciana de Superman per línia materna. Flou Papagayo és un viatge que pivota al voltant de la perxa oscil·lant que presideix la plataforma circular. Com ens van mostrar a Amigoo, Clara Poch amb la seva veu i carisma és capaç de conduir-nos per un univers oníric esquitxat d’humor “onomatopeic”. Marçal Calvet ens demostra que estar cap per avall és d’allò més elegant i que segurament les grans decisions s’haurien de prendre així. Al seu torn, Marta Camuffi tant sobre els patins com suspesa pel monyo ens hipnotitza i sedueix amb els seus moviments felins i la seva expressió hieràtica. Sigui dit que Mumusic Circus són especialment bons artesans del moviment entès de la manera més transversal possible. Flou Papagayo, en el que Calvet i Poch ens ofereixen literalment aigua, és summament hidratant, revitalitzant… i que de tant somriure et deixa el cutis perfecte.

 

De la nit enlluernada al matí ennuvolat

El Cabaret, instal·lat per segon any consecutiu al rovell de l’ou de Reus –la Plaça del Mercadal–, reuneix una colla d’artistes de diferents disciplines. Itziar Castro i Piero Steiner formen parella còmica per presentar els diferents números. Des dels malabars amb barrets de bombí de Lorenzo Mastroprieto, passant pels equilibris vintage de les finlandeses Lotta & Stina (Lotta Paavilainen y Stina Kopra), el número d’antipodisme de Nata Galkina, el trapezi fix de Júlia Ferrero, les incursions “pallassils” de Rhum & Cia –que ens van brindar un “els bombers seran sempre nostres” amb un striptease matusser–  a l’impressionant número de trapezi basculant d’una parella de déus aeris, Avital i Jochen Pöschko. Tot plegat amanit amb la música dels Circonautas. El cabaret en general funciona i surt del pas, però tant els números de Rhum & Cia com el guió conduït en escena per Steiner i Castro van tirar d’acudits desgastats.

Riallades i comentaris de tot tipus, però també alguns silencis analògics.  Dissabte al matí a la plaça del Baluard es va començar puntual, servidora hi aterra quan l’espectacle ja ha començat. Tothom està atent, gairebé ningú mira el mòbil, i la feinada és fer-se un lloc. Trait pour trait de Compagnie Cirque au Carré (tàndem suís format per Isabelle Schuster i Loïc del Egido) proposa un escenari cosit per gomes, un trencaclosques de malabars, diàbolos i bitlles que et reté inmòbil preguntan-te en loop: “com s’ho fan?” Isabelle Schuster i Loïc del Egido destil·len enginy circense en estat pur.

L’enginy servit amb més pressupost i amb capes de poesia musical el serveixen al Teatre Fortuny on ha desembarcat la companyia belga D’Irque & Fein amb Sol Bemol o un concert intermitent per a dues grues i quatre pianos. Dirk Van Boxelaere and Fien Van Herwegen es refugien en món meravellosament tronat sobre una plataforma de fusta inclinada. Arriben com si fossin nàufrags empenyent un piano de paret. Integrats en l’escena, dos tècnics assisteixen als dos personatges. Al llarg de l’espectacle, se’ls van sumant pianos que apreixen de sota una tela enorme, per anar fent més difícil encara el concert a la deriva. Dirk Van Boxelaere és l’acròbata i malabarista i Fien Van Herwegen és la música i còmplice d’aquesta aventura circense. Sol Bemol és un vals d’equilibris molt ben construït amb un fraseig lent, però imatges molt potents. Després d’aquesta balada al migdia, tot sortint del teatre Fortuny en direcció a la Plaça Evarist Fàbregas per veure TiraVol del duet Daraomaï, el cel amenaça pluja però encara queden molts espectacles per veure al carrer.