Secrets de família

El director argentí Lautaro Perotti porta a escena la història d’una família plena d’intrigues, on un secret sepultat fa una dècada emergeix de sobte i posa en risc la seva existència. Fins on som capaços de mentir? Fins on som capaços de ser còmplices d’un engany? La resposta, a Cronología de las bestias, una obra coral on destaca l’actriu madrilenya Carmen Machi. Al Teatre Lliure de Gràcia fins al 2 de desembre.

Diuen que per sostenir una mentida en el temps cal tenir memòria. I si la mentida es teixeix en el sí d’una família, tots els seus membres han de ser còmplices sòlids si no es vol que, a la primera badada, l’engany es desplomi com un castell de cartes. Aquesta és la tesi que planteja Lautaro Perotti a Cronología de las bestias, una faula que neix de la necessitat d’indagar fins on l’ésser humà és capaç de mentir i de mentir-se, explica l’autor i director argentí, fundador de la reconeguda sala Timbre 4 de Buenos Aires, i que acaba d’aterrar al Lliure de Gràcia.

En Beltrán (Patrick Criado) torna a casa després d’estar onze anys desaparegut. Es va volatilitzar quan era un nen de 12 anys i ara reapareix com a un home de 23. On ha estat? Què li ha passat? Per què va marxar? O no va marxar, sinó que el van segrestar? Massa preguntes per a una família en estat de xoc, que busca respostes on no n’hi ha. “Me acostumbré a vivir pensando que te habían matado”, confessa, plorosa, la mare.

La família, però, grinyola per tots costats. La mare (Carmen Machi) és una dona pertorbadora, la tieta (Pilar Castro) no hi és tota i està obsessionada per fer jerseis vermells de mitja i retallar fotografies, i el cosí (Santi Marín) és inquietant. Per acabar-ho d’adobar, el nen (que ja no ho és) té una pistola que no fa servir. Salta a la vista que alguna cosa del clan no va a l’hora, i el comportament que adopten quan el fill pròdig torna a casa és, com a mínim, singular. La presència d’un capellà (Álvaro Lavín), estranyament tafaner, amenaça a destapar els misteris i posa en perill la supervivència familiar. La intriga planeja en aquesta comèdia negra de suspens, de la qual, per raons òbvies, no podem explicar res més.

Cronología de las bestias és un thriller ben cosit que juga a desconcertar l’espectador durant la primera meitat de la trama, que s’entesta a fer encaixar les peces del trencaclosques, perquè res no quadra per enlloc. Una desaparició. Una casa en un poble, cosit a rumors i xiuxiuejos. Una conxorxa que s’esquerda i comença a esfondrar-se. Tots els ingredients són vàlids per parlar-nos sobre on podem arribar els humans en el nostre compromís amb la mentida. Perotti ens va desgranant les incògnites a base de salts cronològics (d’aquí, part del títol de l’obra) en un joc dramatúrgic molt mironià. El perquè de les bèsties ho deixarem a les mans del públic. Perquè a part de jerseis, aquesta família també teixeix pactes i codis silenciosos.