Retrat d’una societat malalta

13.02.2019

Torna a Barcelona un dels èxits de fa dues temporades: Davant la jubilació, de Thomas Bernhard. Protagonitzada per tres monstres com Mercè Aránega, Pep Cruz i Marta Angelat, aquesta radiografia d’una “humanitat esguerrada”, en paraules del seu director, Krystian Lupa, pren més vigència que mai. Al Teatre Lliure de Gràcia fins al 3 de març.

Una escena de ‘Davant la jubilació’ al Teatre Lliure de Gràcia. © Felipe Mena.

Els nord-americans van escollir Trump. Els brasilers, Bolsonaro. Els austríacs, Kurz. Le Pen pul·lula per França, Wilders esgarrapa a Holanda, Salvini escup bilis a Itàlia, i els grecs tenen la seva Aurora Daurada. Coses alienes? No pas! Fa tot just tres mesos, 400.000 andalusos van votar VOX. I esperem-nos, que el 26 de maig hi ha eleccions municipals i igual ens enduem alguna sorpresa. La ultradreta ja és aquí, i ha vingut per quedar-se.

Aquesta arrancada tant aixafa-guitarres ve a tomb de la reestrena al Lliure de Davant la jubilació, el retrat d’una família nostàlgica del nazisme, que Thomas Bernhard va estrenar el 1979 (aquí no va arribar fins al 1996, a la Sala Beckett) però que sembla escrita avui mateix. Feia lustres que la II Guerra Mundial havia acabat, i ja s’havien celebrat els judicis de Nuremberg i de Frankfurt, però l’autor austríac volia escriure una obra sobre l’amnèsia col·lectiva i sobre una “humanitat malalta i esguerrada espiritualment”, com descriu el director polonès Krystian Lupa, que firma la versió catalana.

Tres germans (uns formidables Pep Cruz, Marta Angelat i Mercè Aránega) conviuen sota el mateix sostre en un casalot decrèpit on la humitat s’enfila per les parets. Tot està brut i rònec, aquí: el menjador i la família. En un ambient sinistre, claustrofòbic, fred i asfixiant –metàfora de la societat a la qual pertanyen– Vera i Rudolf, en un macabre ritual anual, preparen l’aniversari de Heinrich Himmler, qui va ser el comandant en cap de les SS. Mentrestant, humilien i turmenten l’altra germana, la Clara, l’ovella negra amb “idees boges i contranatura” que llegeix diaris i coses “fastigoses”, limitada en una cadira de rodes.

S’acosta el 7 d’octubre, el moment culminant de l’any, i tot ha d’estar a punt, fins i tot l’uniforme nazi, impol·lut. Abans, però, caldrà baixar les persianes i posar la música fluixa, perquè els veïns no els vegin o els sentin. “La majora pensa com nosaltres, però només poden fer-ho d’amagat. És terrible no poder mostrar al món el que som”, es queixa la Vera, una estupenda (com sempre) Mercè Aránega. Fins i tot s’encarrega de planxar acuradament, perquè quedi ben bonica, una camisa de ratlles (“autèntica, eh!”) treta d’un camp de concentració –amb sets i taques incorporades-, i obligaran la Clara (una resignada i impotent Angelat) a posar-se-la, per amenitzar la vetllada.

Marta Angelat en una escena de ‘Davant la jubilació’ al Teatre Lliure de Gràcia. © Felipe Mena.

Aquest és el panorama en aquesta casa dels horrors. El duel interpretatiu dels tres germans, especialment entre les dues dones, és de traca i mocador. No tan sols les pulles que es llencen (“Tu en realitat no vius, només et dius mentides”, “La nostra víctima, com es troba?”, “La democràcia és el més gran disbarat que mai ha existit”, “Som una conspiració. Som un mecanisme ideal, els tres”), si no les mirades de reprovació i de fàstic i la gestió dels silencis. No és d’estranyar que Davant la jubilació rebés el 2016 els Premis de la Crítica al millor espectacle, a la millor actriu principal per Marta Angelat i al millor espai sonor (Roger Ábalos).

Estructurada en tres parts, i amb una durada de més de tres hores, assistim a un debat dialèctic que posa la pell de gallina, i que tristament, no ha caducat. De fet, la projecció a la immensa paret del saló de rèpliques d’imatges d’ells mateixos, multipliquen la idea que hi ha més persones que viuen i pensen com ells, i que no estan sols, tal com defensa la Vera. Rudolf, el germà, representa la brutalitat i la vilesa, l’executor de les idees, que sotmet i subjuga els del seu voltant. Un home, antic director “en funcions” d’un camp, que després de la guerra va viure amagat deu anys al soterrani de la casa (“amb les rates”) i que ara presideix l’Audiència, amb una toga tan negra i tan fosca com l’uniforme que es posa en el tercer acte.

Bernhard es preguntava què coi li passava pel cap a la societat austríaca –i de retruc, l’europea- per haver oblidat i passat pàgina amb tanta lleugeresa un episodi tan ignominiós de la seva història. El drama de l’obra resideix a posar de manifest que no només no està oblidat, sinó que encara hi ha persones que ho defensen i, per tant, disposades a repetir-ho o, com a mínim, a adaptar-ho a la nova era. Arribarà un dia, diu Vera, que “no caldrà celebrar l’aniversari de Himmler a casa, sinó a la llum del dia, davant de tothom”.

“Sembla una tragèdia grega actualitzada”, deia una espectadora en finalitzar la funció. Una dona que anava amb bastó i amb l’edat suficient d’haver viscut la guerra. Algú que segurament es pensava que els monstres eren cosa del passat, i que no els veuria retornar. Potser entendrem, més encara després de l’esgarrifosa escena en què els tres germans fullegen un àlbum de fotos com si fos una col·lecció de cromos, què li va passar a la mare de la família: “estava feta d’una material fràgil, no resistent pel món real”. Un món real que, pel que sembla, ha tornat. Si és que mai havia marxat.