Quatre impressions vagues del Festival de Sitges

Albert Aixalà ha passat quatre dies al Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges i en fa la seva crònica personal. En l’edició passada Aixalà va fer una crítica magnífica de Holy Motors de Léos Carax, que va resultar ser el film guanyador de Sitges 2012.

Escalfament i exorcismes

Són dies estranys. Sembla que visquem instal·lats en un estiu perenne. Les samarretes verdes omplen els carrers i les places de Ses Illes. Cristóbal Montoro sosté que la gent no va a veure cinema espanyol perquè no val res (i Albert Serra, qui sap si encara posseït per l’esperit de Sade, rebla que el ministre té raó). L’ex-ministra de Cultura —i ex-cineasta— Ángeles González-Sinde és la finalista del flamant Premi Planeta d’enguany. El premi Nobel de la Pau hom l’ha concedit a l’Organització per la Prohibició de les Armes Químiques (OPCW). Les injeccions de gas metà al magatzem Castor causen desenes de moviments sísmics al delta de l’Ebre i un terratrèmol de 4,1 graus en l’escala de Richter. L’expresident Aznar parla de «poner fin al desfalco de soberanía nacional», mentre Luis Bárcenas apunta amb el sobre la secretària general del PP. La PAH atura, amb la intercessió del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, el desnonament de 43 persones (de les qual 21 són nens) d’un bloc de pisos de Salt que és propietat del Sareb. Els Estats Units d’Amèrica són un país cada cop més anarcaïtzat. El món es mou, però ignorem cap a quina direcció. El cinema actual també palesa aquest desconcert. Eppur si muove, com diria en Soleràs d’Incerta glòria, però no sembla que ens vulguem moure.

Abans d’anar a Sitges, veurem dues pel·lícules. Totes dues esplèndides. La primera, espanyola, El muerto y ser feliz, del notable cineasta madrileny Javier Rebollo (La mujer sin piano). La Filmoteca l’ha programada en el marc d’un cicle dedicat a les pel·lícules candidates als Premis Goya, els que guardonen el cinema que bescanta el ministre d’Hisenda. La protagonitza un crepuscular José Sacristán, qui interpreta un assassí a sou que no mata, i a qui un triple càncer va arrabassant-li les darreres alenades. És una road movie que transcorre per la província argentina de Córdoba. El viatge que Santos emprèn amb una desconeguda dalt d’El Camborio, que és com anomena el seu cotxe de quan els cotxes “tenien noblesa”, ens duu per associacions de pesca, hotels balneari desnonats, colònies alemanyes, pistes pedregoses, criadors eugenèsics de gossos,… tot amarat d’una poètica liminar, la que traspuen els indrets que són a punt de desaparèixer. L’acidulant Carlos Boyero, amb aquell llenguatge que put a l’alè allenc de l’esmentat Montoro, l’ha descrita com «un pretencioso e insufrible buceo en la nada» (val a dir que cau víctima de la seua pròpia invectiva amb una frase ídem). El passi anà precedit de la presentació de Lluís Miñarro, productor de la pel·lícula. Miñarro, el nostre Marin Karmitz, ens parlà tot serè, però amb un to de profund neguit, de la dràstica retallada per part del Ministeri de Cultura pel que afecta als ajuts destinats al cinema. Així, vàrem saber que, només en tres anys, hom ha passat de 96 milions d’euros, als 37 d’enguany.

El dia després de la presentació encatifada al Melià de Grand Piano, d’Eugenio Mira, vàrem tornar al búnquer de la nova Filmoteca. Allà ens retrobem amb un vell conegut del Festival de Sitges, el canadenc Guy Maddin. Hi ha pocs cineastes com Maddin, posseïdors d’una poètica visual tan idiosincràtica. Amb el pas del temps, el cineasta de Manitoba ha afermat un dels imaginaris més singulars del cinema contemporani, però alhora amarat d’una melangia invencible. Un encreuament de Tod Browning i Federico Fellini no apte per a totes les retines. Tanmateix, My Winnipeg tal vegada sigui la seva pel·lícula més accessible, la menys mòrbida, almenys si pensem en films precedents com ara Dracula: Pages of a Virgin’s Diary o Cowards Ben the Knee. Em recordà el poder d’evocació que invocava Terence Davies a Of time and the city, tot i que amb un leitmotiv clarament edípic (Maddin hi invoca els fantasmes del passat en una mena d’exorcisme cinematogràfic que, imbuït de recança bernhardiana, l’ha d’alliberar de la gèlida Winnipeg). Amb l’esglaiosa imatge dels caps dels cavalls congelats al llac, vaig allitar-me.

Midlife Crisis

En arribar a Sitges, ens hi hem trobat un estiu fora d’hores. Enfilem l’itinerari de cada any: carrer de Sant Sebastià, la platja, les parades de samarrates nerds i devedès gore, el passeig dels Balmins i les belles atzavares, els banyistes nudistes i mollassos, el cementiri emblanquinat, el bar Bonanza… Encerclant l’hotel Melià, ens hi trobem una corrua de gent. Semblen ser part d’un congrés de cardiologia, si no fos que els delaten les samarretes d’Star Wars que els cisen les corbes gàstriques, bo i amagant estómacs de ferro colat: són la gernació d’acreditats que cobreix el festival. Ahir Terry Gilliam hi presentà The Zero Theorem, una nova faula distòpica que entronca amb Brazil. La recepció de la pel·lícula, però, ha sigut tirant a tèbia. Sembla que el foll de Minnesota segueix obsedit amb el seu quixotesc Quijote (ja fa vint anys que prova d’aixecar-lo). Ens trobem l’auditori ple de gom a gom per veure-hi el que resultarà ser una veritable inanitat, A Glimpse Inside the Mind of Charles Swan III. Roman Coppola, l’autor d’aquest despropòsit yuki[1], és el coguionista habitual dels films de Wes Anderson i productor de la seva germana, Sofia Coppola, qui acaba d’estrenar The Bling Ring. La pel·lícula és més buida que una canya. A A Glimpse…, Coppola Jr. ens parla d’un exitós dissenyador gràfic californià, el Charles Swan III (Charlie Sheen) del quilomètric títol, que passa per una crisi existencial ran d’una ruptura amorosa. Les tranuitades i els excessos etílics, han convertit el rostre de Sheen en una carota hieràtica que, mancada de recursos interpretatius, ho fia tot al poder gestual de les seves celles. La pel·lícula se serva el que duren el pròleg i els títols de crèdit. Mancada de ritme, Coppola hi celebra la seva vacuïtat estètica a còpia de glam rock, les afrodisíaques anques de l’actriu Katheryn Winnick (Ivana) i una història delirant que no se serva per enlloc. A l’últim, la pitjor versió que he sentit mai d’Águas de Março, una corrua a la platja à la Otto e mezzo, i, entremig, algunes de les pitjors frases sentides en una pel·lícula (en particular, les que amolla un Bill Murray que, com a Atrapado en el tiempo, sempre us sembla a punt de fer un badall després de dir-les). Mentre a mitja tarda passegem per la platja dels Balmins, ens arriba la veu de Frank Sinatra cantant Corcovado.

A la nit, al Melià, ens trobarem de bell nou amb un altre adolescent perpetu, el Gary King (Simon Pegg) de The World’s End. La pel·lícula d’Edgar Wright és un blockbuster prou entretingut. El protagonitza un xic tronat que ja quaranteja (malgrat vesteixi com quan en tenia divuit). A fi de sortir de la sima on s’ha fotut de lloros (alcoholisme, politoxicomanies, discapacitat emocional, intents de suïcidi), convoca els seus vells amics d’institut per reviure el dia en què varen afrontar el repte de beure’s una pinta a cadascun dels dotze pubs del seu poble. Aquell cop no se’n sortiren. King, a qui sembla que la vida se li hagués aturat a l’últim curs de l’institut, se les enginya per convèncer els seus amics, tots ells amb vides més o menys respectables, i tots cinc es van fent petar les barres de La Milla d’Or fins arribar al darrer pub, The World’s End. La primera mitja hora de la pel·lícula és hilarant, però quan King i el seu amic Andy (un pletòric Nick Frost) hagin d’enfrontar-se amb l’exèrcit de body snatchers que s’han ensenyorit del poble, la pel·lícula perd pistonada a una velocitat vertiginosa, adopta un to d’allò més formulari, i hom la tanca de forma atropellada, com si Wright no sabés què fer-ne. Homes a frec dels quaranta que vesteixen com si en tinguessin divuit, mirant-se pel·lícules protagonitzades per homes que no volen créixer. Sitges, certament, convoca jocs especulars, el fantasma de Ferdydurke i situacions desconcertants. En direm fantàstic.

La dona és el futur de l’home

Milius és un documental de Joey Figueroa i Zak Nutson que gira entorn de la controvertida figura de John Milius. Milius, juntament amb els seus amics Steven Spielberg, Francis Ford Coppola i George Lucas, tots ells estudiants de la University of Southern California, fou un dels artífex del New Hollywood dels anys setanta. Se’l recorda principalment com a guionista d’Apocalypse Now i Harry el sucio, però també és autor de pel·lícules com The Wind and the Lion (1975),l’elegia surfer Big Wednesday (1978)i Conan el bárbaro (1982).Després d’aquella cosa tova  i displicent de Roman Coppola d’ahir, John Milius us acaba resultant entranyable: fal·lòcrata visceralment antiruski, posseït d’un batibull ideològic típicament ianqui (es vanava de ser un “anarquista zen”) i una vehement fília per les armes, l’exèrcit i els pistons, de jove degué caure en una marmita on s’hi barrejaren els cants més sangonosos de la Ilíada, Akira Kurosawa i la segona esmena a la Constitució estatunidenca. Trufat de testimonis d’excepció (Scorsese, Coppola, Eastwood, Coppola), és un bon document del que suposà per al cinema de Hollywood la irrupció de la colla de la USC. Val a dir, però, que Milius s’esguerra miserablement als títols de crèdit. Expliquem-nos. En el film se’ns parla de com Milius fou defenestrat pels estudis arran de la pel·lícula Amanecer rojo, una faula antisoviètica tenyida de paranoia nuclear exacerbada. Milius no tornà a dirigir fins al cap de cinc anys. Recentment, quan Milius semblava que podria dreçar el seu projecte més cobejat, un biopic de l’emperador mongol Genguis Khan, patí un ictus cerebral que el deixà força malparat. Tot just acabat el documental, mentre a la pantalla es projecten els títols de crèdit, contemplem estupefactes com Figueroa i Nutson decideixen rebentar-lo. Sembla que l’operació de captura de Sadam Hussein hom l’anomenà Red dawn, en honor a la pel·lícula de Milius, i se’ns mostren les imatges del moment en què les tropes estatunidenques varen caçar el dictador iraquià. Ben bé és com si Milius se us plantés al davant amb un rifle de repetició a les mans i etzibés a tot estrop: “Amb un parell d’ous!”. Em trec el mal regust de boca llegint En una cambra i mitja (València, PUV), de Joseph Brodsky. Allà hi trobo una correspondència sobtada, car Brodsky parla de Genguis Khan i ho fa en uns termes que farien revoltar el bàquic John Milius: «Així doncs, em pregunte: quan i on adquireix la transició de la llibertat a l’esclavatge l’estatus d’inevitabilitat? […] Un revolucionari o un conquistador si més no hauria de saber la resposta correcta. Genguis Khan, per exemple, la sabia. Simplement va cosir a punyalades tothom que treia el cap per sobre de l’eix d’una roda de carro». Engego la tele. M’hi trobo Dean Norris, l’esplèndid Hank Schrader de Breaking Bad, amollant un discurs mil·lenarista. A Sitges fets banals com ara aquest, adquireixen la categoria de les coses inefables.

Mentre fem temps a l’hotel abans no veiem Nobody’s Daughter Haewon, a la tele hi fan un parell de capítols de Crematorio, la sèrie de Canal Plus que adapta la novel·la de Rafael Chirbes, l’escriptor de Tavernes de la Valldigna. Sòbria, ben dita, amb un Rubén Bartomeu a qui el malaguanyat Sancho Gracia conferí una presència gairebé intimidatòria, em recordà la sequedat de No habrá paz para los malvados. En baixar al vestíbul, ens trobem Alex van Warmerdan, qui duu a les mans la Màquina del Temps que acaba de recollir. Fa cara de pomes agres. Ens arriba que la seva darrera pel·lícula, Borgman, que competeix a la secció oficial, és una mena de Teorema surrealista i sanguinari.

Baixem al Prado a encesa de llums a veure-hi l’última pel·lícula del sudcoreà Hong Sangsoo. De bell nou un director de cinema de mitjana edat que es nega a créixer, i una jove estudiant de cinema, la Haewon (Jeong Eun-Chae) del títol, que compon un personatge femení memorable, a afegir a la Kim Mun-suk de Woman on the beach i la Sung-in Han de Night and Day. Una nova variació, a la manera bachiana, a partir dels motius que articulen la filmografia de Sangsoo: la immaduresa masculina, la fortalesa femenina, sojo a bell doll i el cinema, sempre el cinema i la seva capacitat de copsar allò intangible. És infal·lible Sangsoo, no us decep mai.

Gente en sitios

Es respira per l’ambient del festival una mala maror agra, gens dissimulada. La programació sembla força més erràtica que d’altres anys, i hi sentiu queixes dels cronistes amateurs pel que fa al tracte dispensat per part de l’organització. El cert és que, a tall d’exemple, en les sessions de l’Auditori no hi trobeu, ni de bon tros, l’ambient eufòric i la claca habituals. Allò sempre era un ritual catàrtic, i aquests dies, altrament la gent sembla més abúlica que mai. Potser ho fa l’oratge i les al·lèrgies. D’altra part, a la secció oficial sembla que el canibalisme s’hagi ensenyorit de la programació. Signes d’aquests temps neofeudals. El carnisser Eli Roth, amb The Green Inferno, i sobretot We What We Are, de Jim Mickle, remake estatunidenc de la notable Somos lo que hay, del mexicà Jorge Michel Grau, han fet somoure les butaques del Melià. Fins ara el balanç artístic del festival és francament discret, i alguns webs de referència (Miradas i Transit) parlen d’una de les edicions més tèbies que hom recorda. Tanmateix, a la perifèria del festival sempre hi trobeu bones pel·lícules, tot i que allunyades del cinema de gènere. És el cas de la nova pel·lícula de Juan Cavestany, Gente en sitios, ben segur un dels artefactes més singulars del cinema espanyol recent. Cavestany és el director capdavanter d’un cinema de baix cost que treballa amb digital, quatre quartos i una bona colla d’actors còmplices (entre els quals, Antonio de la Torre, Roberto Álamo o Luis Bermejo). Cavestany vindica un cinema d’idees, que parteix de la banalitat i la incomunicació hodiernes per abismar-se en l’absurd i l’amoralitat rampant: se situa a mig camí entre Samuel Beckett i el posthumor de La Hora Chanante. És com si els personatges de la pel·lícula hom els hagués abocat als blocs de pisos serialitzats del Bartomeu de Rafael Chirbes, i hi deambulessin perduts, sense nord. A Gente en sitios Cavestany poleix les arestes de les seves anteriors pel·lícules, Dispongo de barcos i El señor, i engalza seqüències disposades en sketchos perfectament travats. El resultat és una pel·lícula divertida i inquietant ensems, que us deixa amb un somrís esbiaixat a la cara. Potser la pel·lícula de Sangsoo és la que més s’hi acosta de totes les que hem vist, però en el cinema de Cavestany ningú no pot sortir del sot on ha caigut. Vet aquí que som mesquins, malfiats, torracollons, hem oblidat els actes més essencials com ara caminar, beure i dormir, i quan volem fotre els altres, ens quedem tancats en una cambra, o, després de caure de lloros contra un piló, se’ns apareix onejant una colossal bandera espanyola tota borrosa, talment un malson amb sentor d’àcid úric. Mentre la veig, em sembla sentir les coples de León, Quintero i Quiroga que cantava José Sacristán a El muerto y ser feliz. Gente en sitios és una pel·lícula que posseeix una insòlita profunditat, com ja s’esdevenia amb El señor. No crec que arribi a estrenar-se.

A Field in England, per contra, ens decebé per complet. N’esperàvem força de Ben Wheatley i la seva aliança amb Channel Four. Una història alquímica ambientada durant la guerra civil anglesa, filmada en blanc i negre i amb culminants seqüències estroboscòpiques, feia presagiar un film, com a mínim, de resultats estètics reeixits. Però l’autor de Kill List i Sightseers, tot i partir d’un material prou prometedor, acaba convertint la lluita alquímica entre el racionalista Whitehead i el diabòlic O’Neil en un trip que, per no deixar, ni ressaca no us deixa. Tota una altra cosa és Only God Forgives, la darrera pel·lícula de Nicolas Winding Refn. De bell nou associat amb Ryan Gosling, que protagonitzà l’esplèndida Drive, i també amb música de Cliff Martínez, aquest cop evocant Vangelis més que no pas el Jan Hammer de Miami Vice, el director danèsafaiçona un exercici d’estil accentuadament esteticista, formalment impecable, a voltes hipnòtic, i on Gosling segueix essent el personatge lacònic, ara quasi autista, de Drive. Tanmateix, el manierisme de la pel·lícula en certs moments arriba a embafar, i els sàdics rituals venjatius del tremend policia Chang (Vithaya Pansringarm) a cop de katana, poden privar-vos de tenir una bona digestió. La història d’Only God Forgives ja no és un relat de redempció, com sí ho era Drive, ans una espiral de violència que es desferma al bell mig d’un Bangkok governat per proxenetes i traficants de drogues dures. Amb el so esmolat de la katana clavat entre les temples, ens acomiadem de Sitges. Ens reca haver de marxar abans no puguem veure White Epilepsy, del francès Philippe Grandrieux. El fet que l’hagin programada un dijous a les quatre de la tarda, juntament amb una pel·lícula “feta amb collons” (que és com presenten l’esguerro The Taking els seus directors), ens dissuadeix de fer el viatge de retorn a Sitges. També ens dol perdre’ns la incursió en el cinema de vampirs del mestre Jarmusch, però Only Lovers Left Alive ben segur la veurem estrenada. Així podrem pair-la millor que no immersos en aquesta grande bouffe gargantuesca que és el festival. I per acabar, a Ángel Sala volem recordar-li les belles paraules que Roberto Bolaño li adreçà un cop al seu amic Juan Villoro: «Lo importante es que tenemos memoria. Lo importante es que podemos reírnos sin manchar a nadie con nuestra sangre. Lo importante es que seguimos en pie y no nos hemos vuelto ni cobardes ni caníbales». Així sia. Fins l’any vinent.