Pere Antoni Pons, la nit atreu una llopada de misteris

10.07.2019

El poema Vigilància de Pere Antoni Pons (Campanet, 1980) diu íntegrament: «Cal passar de la prosa a la poesia / – i viceversa, tan sovint com calgui- / no per lluir destresa literària / sinó com qui fa un canvi de guàrdia». Una divisa, una declaració de principis que indueix el poeta a titular el seu darrer poemari amb un contundent Canvi de guàrdia (Viena, 2019).

Pere Antoni Pons. Foto: Ester Roig

Pere Antoni Pons conrea, a més de la poesia, la novel·la, l’assaig i el periodisme, i en tots aquests àmbits ha estat reconeguda la seva vàlua en forma de premis i altres elogis. Una diversitat de discurs que predisposa les excel·lències d’un camp en favor d’un altra per enriquir així la globalitat de la seva arquitectura literària.

Recentment Pere Antoni Pons ha presentat en societat el llibre Un arxipèlag radiant (Ensiola, 2019). Es tracta d’un retrat biogràfic que analitza el caràcter i l’obra de divuit personatges de les illes balears que l’antòleg creu fonamentals per entendre, culturalment parlant, els últims setanta anys del territori insular. L’autor cartografia un mapa literari mesclant gèneres: entrevista, crònica narrativa, anàlisi interpretativa de les obres i trajectòria intel·lectual dels personatges referenciats. Un reportatge que es llegeix gairebé com una novel·la, com una fusió de diferents perspectives on Pons lluu la seva màxima destresa literària. En podeu llegir la crítica publicada a Núvol.

A Canvi de guàrdia, poemari amb el qual Pere Antoni Pons va guanyar el Premi de Poesia Josep Maria López-Picó 2018, també hi trobem un aliatge d’estils narratius. En aquest petit volum, entre altres fites, assaja el subtil trànsit de la prosa a la poesia i viceversa. Els 52 poemes que componen el llibre presenten un notable contrast de registres, unes «llepades de llum del far damunt l’aigua», aixoplugats en una atmosfera molt emocional. Reflexiona, amb un discurs variat de forma i fons, sobre el passat, «el cor adolescent és una tessel·la / arrabassada d’un mosaic falsificat». Arbora poemes, prosa poètica o, fins i tot, relats curts per furgar en la vulnerabilitat perquè «l’home és una ferida perfecta», com va deixar escrit en el seu primer poemari El fibló i la festa (Pagès, 2003). Aposta pel retrat de capteniments i pel dibuix d’escenes que li han deixat petja tot pouant en «la memòria estibada de greuges». Una mixtura sàvia i calculada, d’elements esparsos.   

Pere Antoni Pons, per damunt de tot, és un crític literari amb fina mirada avesada a escodrinyar la d’altri. Observa, des de la tangent, experiències alienes i, amb cert recel, els anys ja viscuts amb «l’ambició renegociada a la baixa». Escorcolla el pas del temps perquè «el passat és una estàtua / que ens ha relliscat / entre les mans». Escriu amb predomini de la segona i tercera persona, el jo ocult, reinterpretant conductes punyents d’una crònica vital, «el fracàs és un dels ports fascinants del viatge». Escriu per comprendre, per radiografiar, «ara té por de si mai sabrà tornar a desitjar». Escriu per fer emergir la veritat i així poder donar forma a la intimitat inescrutable. Fins i tot, escriu per donar curs a la vena crítica amb certa ironia, «petulants poetes carronyaires». Una poesia que, sense vagareig, sap perfectament on vol anar, salvant transcendentalismes i revelacions gratuïtes.

He llegit a Canvi de guàrdia una poesia gasiva de figures retòriques, gairebé sense mètrica ni rima, que combina amb elegància diversos estils i temàtica per desplegar un discurs compacte i ben temperat. Crec, però, que rebaixen tensió al conjunt alguns poemes carregats de moral o altres d’anecdòtics. Això no resta enters a poemes d’alta volada com Abisme, de llenguatge precís, rigorós i molt proper a la poètica del valencià Vicent Alonso o d’altres com El llimac-centaure o Història personal de l’art que m’adrecen al gran poeta empordanès Francesc Prat.

Pere Antoni Pons, un poeta que de la diversitat en fa virtut.