Oskar Hansen al MACBA

L’arquitectura del museu s’ha debatut moltes vegades a partir de la teoria de l’art, i també amb aquelles obres que, des de dins, han intentat adoptar una posició guerrillera de cara a la institució. Pràctiques que volien fer caure les parets de l’espai museístic i que, a la fi, van haver de lluitar per no ser anul·lades pels mateixos murs que volien qüestionar. Es tracta d’una llarga batalla que a hores d’ara encara sembla perduda per l’art que podríem anomenar crític amb la institució.

L’exposició que ara dedica el MACBA a Oskar Hansen, arquitecte finlandès que va morir a principis dels 2000, no va precisament per aquest camí, però en podríem traçar certs vincles que potser podrien partir de la “forma oberta” – concepte cabdal desenvolupat per Hansen- i acabar inoculant l’arquitectura que l’acull per l’ocasió. I és que si alguna crítica podria fer de l’exposició, és que potser no acaba d’aprofitar prou l’enorme potencial que es desprèn d’una proposta tan radical com la “forma oberta”.

Si bé el disseny de la mostra ha optat encertadament per un recorregut que aposta per redefinir el típic itinerari lineal i estrictament cronològic, inserint estructures que modifiquen i aporten volum a la superfície blanca del museu, no deixa de ser una instal·lació confinada dins les sales pròpiament habilitades per l’exhibició. Puc entendre les limitacions logístiques, i no sempre és fàcil expandir els llocs de l’art, però no puc evitar pensar que segurament, tenint en compte aquest espai en potència que tant àmpliament se’ns dibuixa (i m’agrada aquesta paraula, perquè em recorda a un espai en perpètua construcció) en els projectes de Hansen, es podria haver fet un intent per aprofitar aquells espais de transició del museu, aquells llocs que són simplement de pas, per transformar-los en forma i contingut. Per propiciar que passin coses, permetre que la forma oberta posseeixi realment les estructures enquistades.

Precisament, la millor virtut d’una proposta com la de Oskar Hansen és que en tractar-se d’un material tan abstracte, permet disparar cap endavant les vies de l’experimentació, i seria molt interessant que el museu s’atrevís a assumir aquesta tasca de laboratori, d’assaig-prova-error. En aquest sentit, s’ha de dir que el MACBA també està fent passos endavant, amb el desplegament recent de tota una sèrie d’iniciatives, xerrades i nous projectes que volen apropar el museu a un públic més local, i al mateix temps, acostar l’art al diàleg amb altres disciplines – com la ficció televisiva, el cine i, en el cas que ens ocupa, l’arquitectura- per tal de nodrir la capacitat dels discursos i per fer que l’art pugui arribar allà on no podria si només es mira a si mateix al mirall.

El contacte amb l’exterior, de poder establir vincles de portes enfora, és una connexió que necessita el museu per poder fer caure la seva aura de respecte, el seu aspecte de temple que tan sovint tira enrere els escèptics amb l’art contemporani. Tot i la seva rigidesa, les columnes de les esglésies de l’art també poden arribar a ser més orgàniques i participatives, i en aquest sentit, crec que amb una mica més de volta, aquesta retrospectiva dedicada a Oskar Hansen hauria estat una gran oportunitat per apuntalar definitivament el túnel que ha de connectar les entranyes del museu amb la realitat de l’exterior.