Maria Mercè Marçal. La poesia, la sang i el drac

Dijous 10 de maig es va celebrar al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona la cerimònia d’entrega dels Jocs Florals. Lluïsa Julià hi va llegir aquesta glossa de Maria-Mercè Marçal, amb motiu del vintè aniversari de la seva mort.

Als vint anys de la seva mort, la figura de Maria-Mercè Marçal s’ha convertit en referent entre les veus més altes de la lírica. Referent literari, per la seva obra poètica, recollida en el títol Llengua abolida que vol que la representi; per l’immens text de la novel·la La passió segons Renée Vivien o pels poemes, inclosos a Raó del cos, que pretenia enllestir per presentar-los el 1998 al Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona, que justament avui celebrem. A més de l’obra assagística que assenyala les baules de la tradició literària escrita per les dones, i de les traduccions: Yourcenar, Colette i, sobretot, Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva, amb qui comparteix la gran tensió lírica. “Arc i tenebra” per dir-ho amb els seus propis mots; poesia feta de resistència i força davant l’estrall i la passió amorosa.

Marçal també és un referent per la  seva postura vital, compromesa amb la llengua, el país i les dones. Desfà mites i estructures perpetuades. Traça nous paisatges, obre panys i finestres per agafar la vida i viure-la a pler, “amb totes dues mans”, com escriu en el poema “Vuit de març”. Mostra del que dic són les lectures i el diàleg fructífer que les i els poetes actuals, en especial els més joves, estableixen amb els seus versos des de perspectives ben diverses. Ara que vivim un altre cop temps convulsos i incerts per a la nostra cultura i llibertat alguns dels seus primers versos, fets des de la gosadia de qui vol una transformació radical de la societat, tornen a ser divisa i estendard. Cant i música. També en els versos més madurs de Sal oberta a Desglaç. L’obra de Marçal, escrita en plena joventut i en un període de temps breu, ha esdevingut allò que ella mateixa apuntava com a fita de l’escriptura: que les paraules “no sols perdurin”, sinó que llegides “en nous contextos” “prenguin nous significats, siguin nou aliment, nova sang per a un públic lector.”

La sang. “És a la sang que demano uns ulls nous…” conclou a La germana, l’estrangera. Pensant en com al·ludir avui a Maria-Mercè Marçal, —ella que s’havia fet barcelonina d’adopció, nòmada pels carrers i barris de la ciutat, que havia guanyat la Flor Natural en els Jocs Florals de 1981 amb el duet Raval d’amor, llavors que la ciutat tornava a reivindicar el valor de la poesia contra la por, la mandra o la indiferència, com va assenyalar Maria Aurèlia Capmany en el seu parlament—,  se m’ha imposat de forma natural la imatge del drac de sant Jordi, nuclear en la nostra tradició literària en què Marçal enfonsa les seves arrels. Però Marçal gira la llegenda, la problematitza. Centra la mirada en el drac sofrent. El monstre que ritualment ha de morir cada any. Que cada any torna a ressuscitar. Imatge de doble tall perquè si la poeta identifica l’origen de l’escriptura literària amb el drac, la sang del drac, la passió del drac; també n’apunta la seva monstruositat. La representació dels impulsos primaris, d’allò amenaçador, desconegut, identificat amb el mal i que, per tant, la civilització defuig i condemna. Exclou. Així, la dona.

Marçal és la poeta de la passió desbridada. La poesia  la defineix, és el seu “esquelet”. S’hi aboca amb imatges intenses, brillants, extremes, sagnants, en la línia d’Ausiàs March, ben present en la seva obra. “Desitjo, doncs, existeixo”, llegim a La passió segons Renée Vivien. A voltes, però, per sobreviure, cal “matar la passió”, matar el drac: “Cada vegada que em passa, un i altre cop, empenyo de nou el drac amb el peu cap a dins de l’aigua”, continua. “M’agradaria saber sentir d’una altra manera: eliminar la cara fosca del sentiment, i deixar només la intensitat, la meravella, la volada… M’és impossible”. Llavors la poesia esdevé sang presa, coagulada, xuclada –recorda.

Terra de Mai, el llibre de quinze sextines que arrenca de la tradició trobadoresca i beu de l’esperit experimental de Joan Brossa, és paradigmàtic d’aquesta poètica que nua tradició i investigació, virtuosisme,  joc lúdic i expressió de les pròpies emocions, d’aquells amors obsessius, circulars, amb una altra dona. En aquest bussejar sense treva, Marçal aconsegueix que “el monstre parli”, que “digui bocins de la seva veritat obscura”.

Però la bellesa i el terrible són inseparables: “Quan m’abandona l’obsessió de l’amor, m’assalta l’angoixa de la mort”, reprèn en aquesta quête vital, de contorns místics, que és La passió segons Renée Vivien. La mort, potser l’únic tema de la poesia. Llavors la paraula, aquella “fona” que tantes vegades Marçal havia dirigit contra el caos i la incertesa personal o col·lectiva es converteix en l’humil reflex del propi cos malalt: aquella “rosa monstruosa” que s’atreveix a mirar i a dir. I en aquest acte de dir-lo, conjura la mort, trascendeix la finitud, i en certa forma la venç. Així, la paraula.