La crítica teatral, encara

Arran del debat espontani sorgit a Twitter i reflectit fil per randa a Núvol a l’entorn de la crítica teatral i el paper del crític, ja feia dies que tenia ganes de dir-hi la meva.

És molt complicat de definir la crítica i al llarg de la història hi ha hagut debats i força lletra impresa a l’entorn del tema, ja que la relació entre els crítics i els professionals de l’escena és i ha estat sempre complexa, ja des dels seus orígens a l’Anglaterra del segle XVII. En aquest sentit podeu consultar l’obra del crític teatral britànic Irving Wardle, Theatre Criticism (1992), en la qual s’analitzen els inicis i l’evolució d’aquest gènere “periodísticoliterari”.

Sense entrar en una anàlisi profunda, personalment vaig una mica a la contra del que ha exposat la majoria en aquesta polèmica: jo crec que sí que la crítica pot tenir influència en els dramaturgs i directors escènics. No tant una crítica concreta sobre un dramaturg determinat, però sí que el global de la crítica ofereix una visió històrica que permet copsar com l’estètica teatral, l’anàlisi i la representació escènica recorren camins paral·lels amb dalts i baixos i estira i arronses ben diversos. La crítica reflecteix l’esperit dels temps –teatrals i parateatrals– i entra en plena dialèctica amb el desig artisticoexpressiu del creador. La crítica coneix el teatre que s’ha fet, que es fa i pot oferir una visió del que caldria fer (erratica o profètica, de tot hi ha a la vinya del senyor!) Subjectivitat i objectivitat són termes que estan superats: és evident que la visió del subjecte és inevitable en tot acte de creació -i contra el que sovint es pensa, la crítica ho és, un acte de creació!-, però com deia Giorgio Strehler (el fundador del Piccolo Teatro de Milà), la crítica ha de dirigir-se envers les anàlisi comparatives, ha de rastrejar el sentiment i les realitats que es mouen en el teatre contemporani; ha de reflectir les tendències que sorgeixen, moren i tornen a néixer.

Un exemple pràctic en aquest sentit: quan a mitjan anys cinquanta Joan de Sagarra substitueix el crític teatral falangista José Maria Junyent [oncle de l’expolític, per cert!] a El Correo Catalán, la visió d’una nova estètica a l’entorn d’un cert teatre social i compromès que surava per Europa i que per raons òbvies a la Península es feia més necessari que a cap altre lloc, aconduïa el crític a resultar punyent amb aquelles obres que reflectien una estètica diferent a la desitjada. Va ser el cas, per exemple, de Tennessee Williams. Aquest dramaturg a Espanya va ser vilipendiat per immoral per part dels crítics més rapatàniament afins al règim franquista durant els anys quaranta i cinquanta del segle passat; quan aquests crítics es van anar jubilant i deixant pas progressivament als joves a partir de la dècada dels seixanta, es va seguir condemnant Williams, però ara ja per poc compromès socialment: es va passar, doncs, de la condemna moral a la condemna estètica. I això com ho podem saber? Doncs evidentment mercès a la crítica! Joan de Sagarra, fidel la seva particular visió del teatre, era un defensor del teatre independent ergo un ferm defensor de la cooperativa del Teatre Lliure. Quan a mitjan vuitanta Max Cahner ofereix el Centre Dramàtic de la Generalitat a un nouvingut afrencesat –Josep Maria Flotats– del tot aliè als moviments teatrals clandestins o semiclandestins del país, Sagarra treu foc pels queixals i destrossa Flotats de dalt a baix fins al punt que el programador-director-actor el veta al Poliorama. Això és només un exemple de definició de polítiques i idees teatrals i l’important paper que hi pot jugar el crític.

Pel que fa a la polèmica pròpiament iniciada a Twitter trobo que les diverses aportacions pequen de massa immediatistes i els manca perspectiva i visió històrica. D’altra banda les crítiques als blocs d’Internet acostumen a ser opinions personals raonades i argumentades (algunes molt ben argumentades, per cert!), però que per regla general no passen d’aquí. És més, hi ha casos que aquests escrits manifesten unes certes limitacions quant a coneixements teatrals generals i molt sovint solen tendir més cap al diari personal que no pas cap a la crítica convencional. No hi ha un enfocament determinat ni cap necessitat de definició estètica, fet que tota bona crítica professional comporta: jo sé que Michael Billington (l’històric crític de The Guardian), per exemple, escombra sempre cap al teatre social, ja que no pot deixar de pensar que el bon teatre britànic contemporani neix i es nodreix a l’ombra dels Angry Young Men de la dècada dels seixanta. Quan jo llegeixo Billington ja sé què li agradarà i què no. Ara bé, els seus immensos coneixements, els seus matisos, m’interessen d’allò més per enriquir la meva pròpia visió (que per cert, no ha de coincidir necessàriament amb la seva). I el mateix li passava a Haro Tecglen a casa nostra. Això, però, no té a res a veure amb el que es pot llegir en els blocs… i no cal dir que incloc el meu propi bloc en aquesta reflexió!

D’altra banda, quan parlo de crítica professional parlo sempre des de l’idealisme, és a dir, des de la perspectiva dels grans crítics, una espècie, al meu entendre, en vies d’extinció a causa de la mort per inanició dels mateixos mitjans escrits. Recordo una crítica de Joan de Sagarra a La gavina de Txèkhov, versió Josep M. Flotats, que ocupava una plana sencera a El País. Ara mateix això seria del tot inversemblant. Les columnes de crítica són, això, columnes que cada cop són més “columnetes”. I és cert que allò que es pot dir d’una obra en una d’aquestes “columnetes”, l’espai 2.0 (blocs i fins i tot Twitter, com en el cas del fenomen #postfuncio, per exemple) substitueixen aquestes “critiquetes” com a eina d’informació teatral. En aquest sentit, doncs, trobo una simple boutade classista l’opinió d’Andreu Gomila: cobrar per escriure el resum d’una obra en 800 caràcters no aporta gaire res de diferent del que es pugui llegir a molts blocs. Ni estètica, ni posicionament, ni reflexió… ni res del que deia Strehler. Simplement tens la sort de cobrar i d’altres no, però no pots demostrar ni transmetre res que vagi més enllà d’una opinió raonada.

Potser el futur de la crítica professional escrita passa per recuperar les anàlisis i les reflexions de caire més general a l’entorn del que s’estrena i no pas obra a obra (una mica el que ja fa, per exemple, Marcos Ordóñez a El País). Amb això es destriaria el gra de la palla (els que en saben dels xerrameques), els experts podrien ensenyar i marcar una via determinada (com comentava a l’inici de l’escrit) i el públic expert (o no) ja s’encarregarà de difondre la immediatesa postfunció com millor li plagui de manera que tothom hi surti guanyant.

Crec que els espais comunicatius s’estan redefinint i la crítica teatral no n’és (o no en pot ser pas) aliena a tots aquests moviments.