Francesc Prat. La manta sagrada que tapa els misteris

13.01.2018

Francesc Prat és un poeta determinant, en el sentit que determina una passió lectora cada cop que algú el descobreix. Però també es planteja determinant perquè és un poeta més important del que sembla, i del que se sap entre els entusiastes de la poesia. Tant de bo aquest humil text serveixi per exposar una poètica genuïna, bellíssima, poderosa, com la que ens proposa Francesc Prat, nascut a la Bisbal d’Empordà el 1950.

Francesc Prat | © Ester Roig

Francesc Prat | © Ester Roig

En el meu cas, vaig accedir a ell gràcies al deliciós El soldat rosa (Editorial 3i4, 1983), que va rebre el Premi Vicent Andrés Estellés dels coneguts Premis Octubre. A partir d’aquí vaig assolir, també, la lectura de Larari (Península, 1986), que al seu torn va rebre un altre guardó de prestigi, en aquest cas el Premi de la Crítica Serra d’Or. Llavors va esdevenir-se un silenci de vint anys, un silenci en què l’autor segurament es va dedicar de ple al seu vessant docent en instituts de secundària. Aquesta trajectòria, i aquest silenci modest, em fan pensar en el viatge còsmic del poeta Francesc Garriga, que també va viure un espai lluny dels focus abans de tornar a encarar-se amb el poder dels versos i en el coratge de l’escriure. En el cas que ens ocupa, Prat va tornar amb Fingiments (CCG Edicions, 2008) i poc després amb Escarabeu (Eumo Editorial/Cafè Central, 2011). Fa poc, per fortuna per a qui estima la seva poesia, ha lliurat de bell nou la seva extrema i exquisida veu lírica: el resultat és el sensacional Celístia (Eumo Editorial/Cafè Central, 2017).

Gràcies a una de les dues citacions que encapçala el volum, en aquest cas de Thomas Hardy, traduït per Marià Manent, entenem que “la gran celístia” és una mena de manta sagrada que tapa els misteris, una manta sagrada que es destapa en el moment de clarividència darrera: “a la fi”, quan “ve el repòs”. El llibre ja anuncia, des del seu principi, que en aquestes pàgines es proposa una recerca espiritual fonda: l’essència de l’Ésser, de la Història, de la Poesia, fins i tot de la Religió i de totes les seves branques adjacents. Qui llegeixi les pàgines que venen després trobarà, per tant, una veu poètica que indaga, que es qüestiona i que es demana si en el futur les esglésies d’ara s’entendran talment llances que “apunten al cel com frustracions infinites”, o si no hauria de ser necessària una estona de reflexió no superficial per poder bastir els pilars d’una societat més justa, més conscient. En un món sense fe, sembla que ens vingui a dir Prat, quina nova fe bastirem a partir d’ara? I quines seran les arrels d’aquesta fe? M’agrada pensar que aquesta nova fe futura haurà de passar per la poesia, però no una poesia que ens allunyi de la mística quotidiana, sinó més aviat una poesia que reflecteixi tot allò sagrat que ens envolta cada dia, també en els moments més durs i colpidors (“Per Déu, que profund és tot!”). Aquestes imatges descomunals de lucidesa que ens regala Prat connecten molt bé amb les revelacions a les quals arriben autores actuals com Anna Gual, Laia Llobera o Lucia Pietrelli, que com Prat és autora de la col·lecció Jardins de Samarcanda amb V (Eumo Editorial/Cafè Central, 2016).

Francesc Prat vist per Ester Roig

Francesc Prat vist per Ester Roig

A més d’un cant a una nova fe, Celístia és també el record de la memòria trista dels anys de la dictadura, que el poeta va haver de patir en la seva infantesa i adolescència:

“Després de la guerra civil van destruir els valors democràtics, la recuperació cultural del país, els jardins antics i el seu art: la bellesa dels dies i la claredat empordanesa. Els vencedors podriren les aigües dels rius i devastaren el paisatge. Mentre passaven per aquests indrets no es van preguntar mai: què cal conservar? Què cal millorar de la creativitat laboriosa dels avantpassats?”.

En efecte, el seu testimoni convida consciències. Lamentablement, aquests dies Celístia parla de la nostra realitat immediata, aquesta que recupera monstres del passat i els retorna amb el seu horror descomunal: tan sols fa falta que cadascú s’acosti a les notícies dels diaris per tornar a copsar que el que estava adormit ha despertat amb inclemència. Llegir Celístia, doncs, ens confirma que el món no ha canviat tot tant com crèiem… Ara bé, sempre hi ha d’haver l’esperança de la saviesa i l’entusiasme de la bellesa, i aquest és terreny indubtablement fèrtil per a la poesia, sobretot per a la bellíssima poesia de Prat: “Intel·ligència i bondat, relligueu-nos, consoleu el desig”.

La majoria de textos de Celístia es presenten en una febril i efectiva prosa poètica, que a vegades es complementa amb incrustacions de versos mètrics que funcionen com codes, com resums, com cops de puny o simplement com explosions sapiencials. La tècnica recorda la d’Enric Casasses amb Canaris fosforescents, per exemple, o també moments determinats de La Bíblia, en què la història dona pas al cant. Això ens obliga a llegir des de la certesa que la prosa poètica feta servir aquí per Prat no és arbitrària, sinó el vehicle de transmissió d’un pensament elevat, i els versos, pròpiament, obeeixen a una mètrica i a un ritme, a un impacte estructural. El contrast fa que cada poema disposi de diferents textures i de diferents lectures, eminentment. El resultat és una nova escriptura sagrada que no té por d’evidenciar una religiositat latent, una religiositat que s’entén precisament com un bàlsam per a temps obscurs, com els nostres:

“Conscients com som de tant sentit i intel·ligència, no és estrany que hàgim mitificat qui ens va dir «estimeu-vos els uns als altres».

Abraçada bondadosa de l’abril, tenim el missatge, la llum… Mostra’ns el nucli de la tendresa, els gèrmens d’on retornen les albades.”

Dividit en diferents parts, o seccions concretes que s’identifiquen amb conegudes celebracions religioses (“Nadal”, “Pasqua Florida”, “Pasqua Granada”, “Temps després de la Pentecosta” i “Advent”), Celístia s’assembla més a un assaig de caràcter poètic que no pas a un llibre convencional de poesia. Perquè té metàfores alades però també planteja una recerca en el terreny de l’Art, una recerca conjunta, transversal i multidisciplinar. Aquí es parla de poesia, però també de narrativa, d’arquitectura, de pintura i fins i tot de cinema. Això ja és un encert! Perquè és necessària una transformació d’arrel de la poesia, que no pot repetir els models anteriors, però sí alimentar-los per crear un nou futur. Per això estic plenament convençuda que Prat proposa una síntesi molt clara entre el Calvari d’Antoni Vidal Ferrando i el Talismà de Lluís Calvo: un punt d’encontre fervorós i apassionat entre el classicisme de les lectures i les noves propostes del mil·lenni que tot just ara s’ha obert. Per aquest motiu Celístia és un llibre tan diferent: un poemari que dialoga directament amb la poètica d’una autora emblemàtica com Marianne Moore, que en referir-se a la poesia va dir “Al llegir-la, però, amb absolut menyspreu, un descobreix en / ella el lloc del que és genuí.” I, en efecte, Celístia és un llibre que aconsegueix arribar a aquest lloc genuí. Impressionant és la final “Nota de l’autor” en què accedim als secrets i als misteris d’aquesta escriptura prodigiosa, meravellosa, deliciosa.

Segurament, la Celístia de Francesc Prat és el Four Quartets de T. S. Eliot de la literatura catalana. Celístia és, sens dubte, una obra de geni, un llibre exquisit però contundent amb què se’ns explica, i Prat es corona com un dels poetes que obligatòriament s’ha d’incloure en el llistat de grans noms del segle XXI. Simplement fabulós!