Fractura d’Aiga

Aquests dies m’he posat al corrent d’algunes lectures endarrerides, i això m’ha fet reflexionar una mica sobre un parell de corrents –o, millor dit, tendències– de la jove poesia catalana. No parlaré, naturalment, de la tendència de l’acudit banal i buit i sovint escrit de forma maldestra, ni de la tendència de la sobresaturació de referents llibrescos i culturals, ni de la tendència d’escriure filigranes formals sense ser-ne prou aptes, ni de la tendència dels poemes-garbuix que semblen (o són) només un enfilall d’imatges més o menys ben trobades i sorprenents sense ser gaire res més que això, sense discurs i sovint sense forma. D’això ja en parlen moltes ressenyes als diaris dient que es tracta de llibres excelsos.

Aiga

Potser ha estat una casualitat de lectures, però es pot veure que hi ha una generació de poetes (o unes generacions) que manifesten la reivindicació d’una llengua col·loquial i dialectal o fins i tot d’un idiolecte. No puc dir res en contra d’això, al contrari; és interessant i positiu si està al servei de la bona literatura, i ja ens hi vam acostumar fa temps quan van començar valencians, mallorquins o rossellonesos (o tortosins).

Aquest fet m’ha vingut al cap només de veure el títol del darrer llibre de Misael Alerm: Aiga (AdiA edicions, 2017). Així, tal com sona: “Aiga”, com es diu a bona part del territori (des de Perpinyà a Vilafranca del Penedès, segons l’Alcover-Moll).

I no és només la grafia del títol. El llibre, que ve a ser un poema llarg, és tot ell construït a partir de l’oralitat, de la llengua col·loquial. Un poema-riu que va desgranant-se fluidament i que remet, a més, a una discursivitat primigènia, gairebé pura o innocent; com la llengua que s’hi persegueix (i s’encalça amb mà destra). Un poema-discurs fet de marrades, de giragonses, de camins drets…, que va portant el lector per diferents paisatges, tots lligats per una gran força poètica que ve de les entranyes del poeta i de la llengua.

Llegir Aiga és capbussar-se en una bassa de pagès a l’ombra una tarda calorosa d’estiu, és parar la tramuntana en un espadat de la costa i deixar-s‘hi endur, és tornar-se flama d’una foguera crepitant; és viatjar amb el rai de la llengua pel riu del pensament i l’acció de l’autor, per allò que passa pels seus ulls i el seu cap. La fascinació d’aquest poema (i que em permeti l’autor que tracti el llibre de poema) rau justament en allò més potent i més modest: la quotidianitat de la vida i de la llengua fetes literatura.

Si deia que em semblava una tendència és perquè pensava en un llibre de Carles Dachs, A dalt més alt (Pagès ed., 2015) i també en Quanta aigua clara als ulls de la veïna, de Jaume Coll (Ed. de 1984, 2014) –a qui Alerm dedica la cloenda del seu llibre)–, dos autors que crec fonamentals per assenyalar la ruta de la bona poesia de les darreres generacions. Hi ha altres poetes que juguen aquesta carta lingüística, però dels que conec aquests són aquells en qui no hi he trobat ni impostura ni posa, ans al contrari: una gran consciència del que es porten entre mans, usar la llengua com a llengua poètica, sense escarafalls ni etiquetes, amb la mateixa naturalitat i dignitat amb què es parla. Agafin Aiga i capbussin-s’hi.

Fractura

L’altre llibre que tenia endarrerit és Fractura, de Núria Armengol (Edicions del Buc, 2017). I m’ha portat al terreny de la poesia que es fa, justament, des de la fractura, des de l’escletxa, des de la fissura. La poesia de l’obscur, de la duresa, del cruixir, de l’intens tremolor interior. Una poesia des del dolor, des de l’entranya remoguda. Des de fa temps veiem epígons d’Andreu Vidal, però darrerament han aparegut alguns llibres i autors que n’han sabut recollir i treballar l’herència. I no només la seva, naturalment. El primer premi Francesc Garriga, Guillem Gavaldà, en seria un bon exponent i, pel poc que n’hem pogut veure, la premiada de la segona edició, Maria Isern, segueix també aquests viaranys (cosa que hauria de fer rumiar els membres del jurat). Ara bé, deixin-me dir que està per veure si l’estela de Vidal és seguida des d’una posició només estètica o també hi ha un compromís ètic i vital amb una manera de concebre el món. (El temps ens ho dirà? No ho sé, també el temps a vegades ajuda a fer passar bou per bèstia grossa.)

Armengol escriu des de la fractura d’un món que ella posa a la taula de dissecció, escriu amb el bisturí a la mà; un bisturí de doble tall, que mentre desentranya el món desentranya també qui dissecciona. L’aspror, La boira, l’angoixa, la foscor, el gemec, el trémer, la ferida, la punxa, la culpa, el coltell, la pedra, el glaç, l’hostilitat, són alguns dels marcs que donen llum en aquests textos. Hi donen llum justament perquè el món des del qual parla és justament aquest, i aquesta és la seva llum resplendent. El poema, com la glopada de respir del qui s’ofega, un crit sord de vida entre el bleix impotent. Un crit fet amb una llengua sovint aspra, rocosa, però que es deixa acaronar en la lectura, en el so. Una poesia que “plora pedra” i que projecta miralls en paisatges tan diferents com Verdaguer, Quevedo, Warburg o Bataille, i que els acorda tots en la seva nebulosa prenys de mirada, de misteri, de pols i de papallones.

Fractura s’endinsa en un magma on el cos és exposat a totes les hostilitats i on el pensament esdevé lúcid per les hostilitats. Un magma on la llengua arrenca vigorosa, gairebé urgent, i desplega una punyent i rica efectivitat amb uns recursos ben simples (incloent-hi alguns neologismes precisos i altament eficaços). Fractura és un primer llibre que fa desitjar els que han de venir.

Dues consideracions

Els dos llibres que ens ocupen contenen una mena de textos de suport. La impressió no és tant d’un pròleg o un epíleg, sinó de cercar autoritats que els avalin A les Edicions del Buc és habitual un epíleg, no tant –crec– a AdiA. En el cas de Fractura, Ramon Boixeda, Víctor Sunyol i Arnau Pons són les “auctoritas” de Núria Armengol. A Aiga, l’és Perejaume. (Això sí, tots quatre mascles, que d’”auctoritas” es tracta.) No conec Boixeda, però pel que diu es pot afirmar que tant a ell com als altres tres els és molt pertinent la tasca encomanada; qui sigui ha triat bé els padrins. Però la pregunta és si calia que hi fossin, cada un dels dos llibres ja tenia prou pes com per presentar-se sense cap aval.

I també em demano si calien les il·lustracions de l’autor al llibre de Misael Alerm. Reconec que sóc del tot refractària als llibres de poemes amb il·lustracions; sempre m’hi han fet més nosa que cap altra cosa (i moltes són d’escàs nivell). La pregunta és què aporten al llibre, quin sentit i justificació hi tenen més enllà que són del mateix poeta. Però, al capdavall, l’autor i l’editor ho deuen ben justificar; val més no posar-s’hi.

Un final

Per si no ha quedat clar, aquests dos llibres, que considero representants d’unes tendències que s’escampen i que alguns poetes mediocres fan servir per a intentar salvar-se; aquests dos llibres, deia, són mostres ben clares que en tota tendència hi ha uns capdavanters, honestos, sincers i amb consciencia, rigor i qualitat. No cal desemmascarar els fatus. Parlant dels consistents n’hi ha prou.