Feliços Malnascuts de la vila franca (i una intrusa a L’Auditori)

A cada poble n’hi ha un o molts, i ens en podem ben alegrar, no sé si els coneixeu, pels qui no: “ELS MALNASCUTS és un laboratori de teatre per tal que la gent de 16 a 30 anys, professional i no professional, pugui experimentar en qualsevol àmbit de les arts escèniques”. Així es defineixen. I segueixen: “El nostre objectiu és ampliar els marcs sobre els quals estem acostumats a treballar, generar un espai de risc i descoberta de noves possibilitats d’expressió. Els espectacles dels Malnascuts es generen a partir d’una convocatòria oberta de la qual en sorgeix un grup. Aquest conforma l’equip artístic de l’espectacle que es crearà de manera conjunta”. Noves generacions i noves maneres que entren en els espais escènics, gràcies. Aquest cop però no parlarem dels de la gran capital, sinó dels et al., un grup de teatre experimental i ànimes bessones d’una altra capital, la de l’Alt Penedès, i que des del 2016 conceben també noves maneres de viure l’experiència teatral.

Aquesta vegada els hem trobat enmig del festival del pensament Vila?ensa, dedicat enguany A LA RECERCA DE LA FELICITAT i que del 2 al 7 d’abril ha tingut lloc a Vilafranca del Penedès; fent treure fum per les orelles a tot aquell que s’atrevís a reflexionar una mica més encara, si és que es pot, a donar-hi una altra volta, a aquest concepte tan físicament com metafísica: indefinible, eteri, inconcebible i alhora tan físic, plaent i perseguit: la Felicitat i la seva recerca. Uf!

Aquest grup de joves molt joves, lluny de les misses filosòfiques oficials, celebrades amb grans i petits erudits que ponderaven, van ocupar un parell de nits la Capella del VINSEUM per delectar-nos amb sensualitat sobre la cosa… que com la seva sinopsi conclou: Ei, i si pot ser, felicitat… I sí, va poder ser sí, i tant!

Com s’agraeix sortir de les automàtiques postures recurrents i viciades. I deixar-se endur enmig de brindis, flaires de menta, massatges cranials, respiracions meditatives, guerra de coixins, poesies del Cant Temporal d’Estellés i empastifada final a tort i a dret de dolços pastissos, engrapats, llançats i devorats amb fruïció…  Podent compartir així, amb aquesta bellesa de nois i noies, aquesta acció-participativa-performativa o el que sigui… Tots entregats a celebrar, a celebrar-se i a celebrar-nos, i és que al capdavall no anava d’això la cosa? Quan hi tornem et al.? Aquesta Oda a la Felicitat l’haurien de viure més persones.

Continuant amb la sensualitat i la matèria, a L’Auditori aquest cop sí de la gran capital, la companyia de dansa La Intrusa ha presentat MUD GALLERY en concert, una peça expansiva composta musicalment per Jesús Díaz i amb direcció de Virginia García i Damián Muñoz (Premi Nacional de Dansa 2015), i la creació escultòrica en viu de Joaquín Jara.  I al bell mig, ella: dona, musa, tòtem, resistent, resilient, estoica i sensual, hipnòtica, ballarina de moviment lent i mínim, de mirada penetrant plena de calma i compassió, on l’escultor va abocant i incrustant el seu barroquisme: Flors, fruita, cendra, pintura, daurats, pols… materials i murmuris. I fins i tot, un cop sec de martell a la cara que no oblidarem.

L’experiment-trobada de tots aquests elements resulta plaent; i s’hi afegeixen en aquesta composició finita i infinita (a ella no la veurem mai entrar o sortir d’escena), les veus del mateix Jesús Díaz i Cintia Lundh, l’Electrònica de Pau Robert, les guitarres de Joan Giménez i el cello de Björt Rúnarsdóttir.

Mud gallery també té una altra pell com a espectacle de dansa, on la vibració de la música en directe i el treball exuberant d’escultor i musa transformen aquests Animales de hermosa piel en un gran goig pels sentits, estranyament continguts. I és que com deia Jean-Luc Godard: “No ens fan bells els nostres sentiments o les nostres emocions, sinó la tenacitat silenciosa amb què ens hi enfrontem”. Cordin-se els cinturons. Una primavera radiant acaba d’arribar.