El llarg camí de Reese Witherspoon

Cheryl (Reese Whiterspoon) empren un llarg viatge a peu iniciat en el desolat desert de Mojave per fer la ruta de senderisme del Pacífic de mil quilòmetres. No és una excursió qualsevol sinó que Cheryl fuig del seu passat. El llarg i costerut trajecte es fa sempre mirant enrere, l’itinerari està ple de breus flaixos que retraten com llampegades episodis de la vida de Cheryl d’abans d’emprendre el camí. A cada passa anem reconstruïm la seva vida anterior presidida pel dolor traumàtic de la pèrdua de la mare i la caiguda posterior en l’infern de la drogodependència i el sexe embrutidor.

El viatge de Cheryl és un viatge transformador gràcies a la teràpia del caminar sense parar. Endinsar-se en la naturalesa conforma un viatge interior a la recerca d’un mateix. La marxa fatigosa serveix per curar ferides interiors, netejar culpes a cops de passa. Cada cim i turó que puja significa sortir del pou del dolor i de la tragèdia. Cada metre que fa és un ascens purificador a la seva rehabilitació personal.

Aquesta idea d’encetar una feixuga expedició per arribar a una fita marcada, assolir l’horitzó desitjat, reposa sobre una constant abastament patrimonialitzada pel cinema nord-americà, tan comercial com bona part de l’anomenat cinema indie, que és el concepte de la redempció. Una virtut conformadora de procedència religiosa que converteix el fer camí en un viacrucis catàrtic.

Es fa present la imatge de la passió, del pelegrinatge. O la mortificació del cos com a càstig, el recurs a l’autoflagel·lament per elevar-se, místic remei sanador. Primer ens pensàvem que la pel·lícula complia amb l’esperit de Thoreau que apostava per endinsar-se i fondre’s en nous territoris inexplorats de naturalesa salvatge i verge com a experiència primigènia i enriquidora. Però ben aviat ens adonem que Cheryl esdevé sobretot una versió femenina del mite de Sísif, bescanviant la seva pesada pedra lligada a l’esquena per una rocosa motxilla que esquinça i llaga la carn com una penitència.

Entenem i compartim que l’esforç, la voluntat i el sacrifici de Cheryl tingui recompensa amb la nominació a l’Oscar com a millor intèrpret femenina a l’actriu que li insufla vida, Reese Witherspoon. En canvi trobem desmesurada la nominació a l’Oscar a millor actriu secundària per Laura Dern, que interpreta la mare de Cheryl, ja que apareix de forma entretallada a la pel·lícula, una presència entrevista.

Agraïm les bones intencions i la força de la pel·lícula però li retrauríem el plantejament narratiu curtcircuitat. L’estratègia de fondre passat i present a cada revolt del camí esmorteix la potència de la pel·lícula. Aturades forçades com a peatge per complir amb el comentat impuls redemptorista ens deixa la sensació només d’avançar per recular. Com aquell que fa un pas endavant i dos enrere.