Descobrint Pauline Viardot

Dimecres la sala Tete Montoliu de l’Auditori va convertir-se en l’escenari d’una descoberta a través del diàleg entre uns Lieder i una carta, en un homenatge a la figura de Pauline Viardot (1821-1910) de la mà de Montserrat Carulla, Mireia Pintó i Vladislav Bronevetzky. Amb una posada en escena sòbria però acurada en els detalls, el talent del trio i la genialitat de l’homenatjada, l’espectacle esdevingué tota una revelació, un bombó farcit de didactisme i essències de Lied.

Els llums es van atenuar i una veu serena, avellutadament greu, de dicció perfecta i amb el matís de l’experiència va encetar el desvelament del personatge encara poc conegut de Pauline Viardot. Es tractava d’una carta que la secció alemanya de l’Associació Antroposòfica dirigia, pels volts de 1908, a la compositora, cantant i pianista Viardot, filla del tenor Manuel García, el cantant predilecte de Rossini. L’objectiu de la carta era transmetre a Viardot l’admiració que l’associació i el seu dirigent, Rudolf Steiner, li professaven, ja que, segons els sotasignats, el seu “daimon o geni natural” exemplifica els ideals de comunió entre allò espiritual de l’home i allò espiritual en el cosmos. “Tot allò que ens passa és allò que som o el ressò de com ho som” i, havent oït aquestes paraules amb color metafísic, Bronevetzky i Pintó prengueren la paraula.

La qualitat artística de la compositora es va desenvolupar en petit format, però amb la màxima expressivitat: el Lied, gènere revelació del dinou, va ser l’encarregat d’exemplificar les referències que la carta anava suggerint. Mireia Pintó i Vladislav Bronevetzky van demostrar gran compenetració escènica, ja que el timbre del piano i el color gruixut de la veu femenina s’anaven entrellaçant amb una harmonia gens casual, fruit del treball constant i d’una dedicació entusiasta. L’encís envers la mezzosoprano va anar in crescendo, des d’una aparició notable al capdavant de les notes de Viardot fins al desplegament, amb elegància, d’una gran potència vocal acompanyada del dramatisme que els versos musicats demanaven.

La carta ens exposava les meravelles creatives de la protagonista i les relacions que establí amb les primeres figures del moment, i destacava la relació que Viardot va establir amb Chopin i Gounod. Aquests dos compositors van ser presents musicalment entre els Lieder de la compositora. De les catorze peces interpretades, dotze foren de Pauline Viardot i les altres dues dels compositors citats. Bronevetzky va interpretar amb maestria una Masurca de Chopin i l’obra que va tancar el concert fou l’O ma lyre immortelle de Gounod, amb lletra de la poetessa Safo. Segons el tesimoni –no sabem fins a quin punt cert- que oferia la carta, els antropòsofs consideraven que allò que representa Safo –allò femení, allò delicat i allò espiritual- també ho encarna Viardot, segons la carta, amb predilecció per la música antiga. Els altres poetes que posaren la lletra a les cançons foren Ronsard, Gautier, Pomey, de Maistre, Mörike, Pushkin i Turgèniev.

Pauline Viardot fou compositora, cantant i pianista, però també una font d’inspiració per a compositors com Meyerbeer, Massenet, Saint-Säens, Berlioz o Gounod. El seu destí, expressava la carta, era encarnar el mite d’Orfeu. L’esperit del Romanticisme era present a cada compàs, a cada paraula, a cada gest; “Tot està en Tot”, deia la carta o, en paraules de l’Hiperió de Hölderlin, “Ser l’U amb el Tot”, la confluència entre la paraula, la música, el sentit més íntim de l’ésser en comunió amb la Natura. Si segons Schopenhauer la música expressa l’essència de la Voluntat per si mateixa, ahir, les glosses de l’Associació Antroposòfica van acabar d’il·lustrar la capacitat de la música de transcendir la mera individualitat i esdevenir missatgera de l’Absolut.

Cal felicitar l’Auditori per programar joies com les d’ahir, que promouen artistes que encara són a l’ombra i, en especial, quan són dones. Però sobretot cal donar les gràcies al trio que va sacsejar l’espectador amb una experiència estètica única, rodona, que ens va endinsar en un cosmos ple de subtileses literàries i melòdiques.

En darrer terme, volem mostrar l’agraïment a Montserrat Carulla per la seva trajectòria, una diva atemporal que aviat, com ha manifestat, abandonarà els escenaris i ens deixarà orfes del seu ethosartístic, perquè el directe és la forma més pura d’interacció entre el Jo i el Mi Mateix.