A les acaballes del 2013, el Gran Teatre del Liceu ha presentat la segona producció escenificada de la temporada: Cendrillon de Jules Massenet. Com en el cas de l’anterior Agrippina haendeliana, ha significat la seva estrena al coliseu de Les Rambles i, talment com la primera, ha merescut una càlida acollida.
La fabulosa història de La Ventafocs de Charles Perrault nodreix els quatre actes d’aquesta òpera còmica concebuda pel polifacètic llibretista Henri Cain, que segueix el nus argumental del conte amb força més fidelitat que La Cenerentola rossiniana. La seva estrena primerenca, el 24 de maig de 1899 (i no pas el 1889, com apareix referenciada al llibret divulgatiu de la temporada del Liceu), va tenir lloc a la recent remodelada Sala Favart – seu de l’Opéra Comique- i fou un dels èxits més sonats del fin-de-siècle parisenc, al qual hi contribuïren en gran mesura els recursos que oferí la nova il·luminació elèctrica.
Com va poder apreciar en la seva estrena barcelonina, els pentagrames de Massenet fan gala del refinament i la sumptuositat de l’escola francesa, amb unes pàgines farcides de reminiscències estilístiques que van des de Lully i les solucions belcantistes fins a la versió més edulcorada del romanticisme tardà. Si bé la inspiració melòdica de la partitura no assoleix les quotes de Werther o Manon, el lirisme de l’obra pren especial volada en els duets del tercer i quart actes, que funcionen alhora com a contrapunt ideal del caràcter buffo de la major part de les escenes.
L’obra fou encarnada amb notable encert pel competent repartiment congregat per a l’ocasió. La cantant nord-americana Joyce DiDonato – qui per cert va interpretar la ventafocs rossiniana al mateix escenari amb gran èxit fa ja pocs anys-, tal i com ens té acostumats,va defensar amb intensitat i delicadesa el rol titular, compartint el favor del públic amb l’exquisit príncep de la debutant Alice Coote – qui, tot i no ser una soprano “falcon”, va fer gala d’una impecable línia canora- i l’extraordinària fada d’Annick Massis, d’aguts i ornaments sobrenaturals. La veterana Ewa Podlés (Madame de la Haltière), a més de les ja ben conegudes proeses vocals, va donar bones mostres de les seves dots còmiques, conformant un simpàtic trio buf amb les caricaturesques germanetes de Marisa Martins (Dorothée) i Cristina Obregon (Noèmie). Laurent Naouri va sobresortir també com a baix buf en el paper del desvalgut pare Pandolfe. Completaren brillantment el repartiment Isaac Galán com a Rei i els servent, criats i esperits de Toni Marsol, Manel Esteve Madrid, Ana Puche, Núria Vila, Maria Miró, Mariko Yokoyama, Marta Valero, Laura Vila, Beñat Egiarte.
A la lluïdesa vocal va sumar-hi la intensitat i la fluïdesa de l’experimentada batuta d’Andrew Davis, que va conduir una orquestra titular que en els pitjors temps sembla sonar millor mai… El cor es va afegir al bon fer general, mentre que el muntatge escènic i el fantasiós vestuari de Laurent Pelly van saber explotar imaginativament la fantasia i la comicitat de l’obra.
Fes-te subscriptor de Núvol
Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges
-
Participa en sortejos setmanals i guanya llibres
-
Rep la revista anual en paper
-
Accedeix a la Biblioteca del Núvol
-
Aconsegueix descomptes culturals