Petites Bestieses. Circ als nassos

Us indico el camí perquè paga la pena. Serà un trajecte en transport públic. Planteu-vos a l’Estació de Sants i compreu un bitllet per baixar a Sant Celoni. El viatge dura una hora curta. Arribats al poble, el pas següent és dirigir-se a la Plaça de la Biblioteca. Per arribar-hi, aneu fent carrers endins des de l’estació (uns deu minuts). Per evitar-vos tombs absurds, pregunteu als celonins (són bona gent, no cal dir-ho). Un cop sigueu a la plaça en qüestió, a tocar del Passeig de la Rectoria Vella, veureu el que us semblarà una carpa. Però ep: no és pas una carpa! Es tracta d’una iurta. És la iurta (habitacle dels pastors nòmades de Mongòlia) de Los Galindos. A dins, la companyia de circ, hi representa el seu últim espectacle de Nadal: Petites Bestieses, que podeu veure entre el 27 de desembre i el 4 de gener.  Una combinació gustosíssima de monocicle, rulo, hula-hoop, equilibri, animalitat humana, música i cos, molt de cos. Les possibilitats lúdiques del cos.

Marcel Escolano, de ‘Los Galindos’. | © Ester Roig

Les dimensions de la iurta deixen poc espai a la intimitat (a l’amagatall) i, de fet, l’ofereixen tota, la interioritat. El circ passa en un ambient acollidor i amable. Els números ens desfilen als nassos, amb el perill de magnificar l’error més petit. Només tres fileres. Malucs amb malucs. Estretor i certa penombra. Això pel que fa al lloc. Després, l’espectacle. Pura artesania. Los Galindos facturen alegria feta a mà. Assaborir-la és un plaer.

Petites Bestieses és circ en la justa mesura. Sense pretensions. La iurta no permet grans acrobàcies i això fa guanyar punts a la perspicàcia i la pensada. Un enginy que ja es manifesta abans de la funció. L’entrada és un palet de fusta.

Cal esprémer la ment. I la ment no és només Marcel Escolano, le Grand Galindo. El cervell és tot l’equip. “Partim de la creació col·lectiva”, explica el capità. Les idees de grans i joves. Escolano i la seva dona (Bet Garrell), pallassos i pinyol de la companyia, les seves filles (Bruna i Berta), els germans Maurici i Mariana, els seus pares (Emilio Conti i Irene Argüello) i Aran Sala i Andrés Melero. Ells són una família (dues, de fet) i nosaltres, els espectadors, una altra. Ens uneix un fil d’enlluernament. Una brillantor acriaturada.

Escolano dona als nanos (Bruna, Berta, Maurici, Mariana i Aran; entre els onze i els quinze anys) un protagonisme justificadíssim. Són novells en escenari (no pas en escola: fa anys que es formen al Circ Los) però tenen la pell d’uns autèntics artistes. Asseguren estar nerviosos durant la funció i la veritat és que ben poc se’ls nota. Es mouen i s’enfilen amb un somriure permanent. Professionalitat modèlica. La sensació és que Escolano i Garrell només surten a donar una ullada. A mirar que tot estigui bé sobre l’escenari de fusta rodó.

Tots treuen suc al cos (i no només suor). Usen pocs objectes: el rulo, el hula-hoop, algun llençol, un barret, un cub… La qüestió és evidenciar les facultats de la caixa corporal. Amb acrobàcies de tota mena, teles aèries i ballet. Es posa a prova l’equilibri i la coordinació. Una aguerrida distribució del pes.  Els números són barrejats amb dosis d’humor. La comicitat no abandona mai les taules. Ensurts amb gràcia, diversió. Entre els números més hilarants, hi ha el de l’home foca (del clown Melero). Una destra manera de rebatre l’ús dels animals en circ. També hi ha destresa en els enllaços de número a número, que són cosits subtilment.

Tots els angles de la funció estan estudiadíssims. La llum té un paper central. Un fanalet juga en molts dels números. La música, composata per Conti, acompanya amb gust durant tot l’espectacle. És un repertori adaptat als nens, que també tenen traça amb els instruments (guitarra, violí, percussió i flauta travessera). Sona vals i ragtime. Una delícia. El vestuari és un altre dels punts estudiats. Una indumentària que recorda les robes típiques de fin-de-siècle. “Una mica Charles Dickens”, veu Escolano. Roba vella, humil i senzilla. Amb charme. Armilles, jerseis apedaçats, pana. El conjunt encomana les ganes de girar amb ells. De voler compartir la manera de viure que és el circ.

I com que és un espectacle també per a nens (no descartem a cap adult), durant tota la funció hi ha murmuri. Riures, comentaris, relaxament. “Sempre hem dit i reivindicat que fem circ per a tots els públics. És més, com que ‘tots els públics’ es malentén que és pels nens, de vegades hem de dir que no, que no fem circ per nens, fem circ per persones humanes”, li explicava Escolano a Clara Moliné. No tingueu cap dubte en agafar el tren (o el cotxe, o el trineu) i plantar-vos a Sant Celoni. No us doldrà.

Del 27 de desembre al 4 de gener. No hi ha funció 31 de desembre i 1 de gener. Podeu comprar les entrades per Petites Bestieses a www.santceloni.cat/agenda o trucant al 609280398.