Calderón de la xarxa o la postveritat dels somnis

“Quién soy yo?”, es pregunta Segismundo a La vida es sueño de Calderón de la Barca, encadenat  a la presó d’una torre i amb el dubte existencial sobre la veritat de la seva existència. Viscuda o somniada? I segles després, atrapats en la bombolla de les xarxes socials, la nostra torre contemporània, ens ho seguim preguntant. O més ben dit, ens busquem a nosaltres mateixos al núvol, no pas al filosòfic, sinó al virtual. I la xarxa ens respon… amb missatges de postveritat.

Precisament un assaig del clàssic calderonià obre la capsa dels trons en aquesta recerca de construir el propi jo, empresonat en “un mundo tan singular/que el vivir solo es soñar”. Dues actrius, Gemma Brió i Tàtels Pérez, i un tècnic/actor, Enric Alarcón, en escena. I Mürfila, Mar Orfila, l’actriu/personatge que no acaba mai d’arribar a l’assaig, però que es fa present a les pantalles i encarnant-se en les companyes, tot reinventant-la. Així comença la nova aposta de la Sala Versus Glòries ¿La vida sueño? o #Gwenismürfila, de Les Llibertàries, dirigida per Norbert Martínez a partir de la dramatúrgia de Martínez, Brió i del mateix procés de creació per part dels membres de la companyia. Després de l’èxit de Llibert, el 2013, al Festival Grec, la companyia, fundada el 2003, manté el seu “color” —com els agrada dir-ne—, un esperit crític, amb sentit de l’humor, aconseguit a partir de comportaments o anècdotes de les quals se’n poden extreure veritats universals. D’aquí la voluntat de teixir, en aquest cas, “una obra de creació filosoficocòmica sobre la postveritat”.

Postveritat, un neologisme —traducció catalana de post-truth, admès al Diccionari d’Oxford del 2016—, que ha fet fortuna per referir-se a tota aquella informació o asseveració que no es basa en fets objectius, sinó que apel·la a les emocions o desitjos del públic. S‘associa amb els “fets alternatius” (maquillatge semàntic per camuflar mentides, en realitat) i compta amb un potent aparell mediàtic i propagandístic al darrere que fa tot el possible perquè aquestes falsedats —fake news, en diuen— semblin explicar la realitat. I tothom veu el vestit nou de l’emperador. “Res es verifica, res es confirma. Res que no encaixi en la manera de pensar que se’ns ha inculcat es posa en dubte”, diu un dels personatges que interpreta Brió, en un diàleg brillant. Com que la dificultat de l’aprenentatge i la veritat poden resultar doloroses ens sentim més còmodes en un món amable, on l’objectiu bàsic sigui agradar seguint el patró clonat de les emocions compartides amb altres que viuen presoners de la mateixa bombolla que nosaltres. Com diu el company nuvolaire Joan Burdeus a Per què la veritat fa mandra o de Kant a Trump —article citat com a referent explícit a escena—, “el coneixement ens arriba precuinat i, si fa bona pinta, ens l’empassem. No sabem ni preparar-lo nosaltres ni on mirar l’etiqueta amb el seu valor nutricional. El que importa és que ens entri pels ulls”.

Vivim reclosos i estancats en una realitat somniada, enganyosa i enganyada, que ens han fet creure com a viscuda. I el nostre entorn immediat ens en dona exemples, dia rere dia, de veritats de mentida en format pantalla que, seguint amb el símil de la menja fàcil, ens empassem sense voluntat de fer-ne cap mena de crítica gastronòmica. Heus ací el desllorigador del símil. Les Llibertàries associen postveritat amb Segismundo a la torre vivint la ficció guionitzada que li han fet creure: “¿Qué es la vida? Una ilusión,/una sombra, una ficción;/y el mayor bien es pequeño;/que toda la vida es sueño,/y los sueños, sueños son”.

Coexistència de personatges i de nivells teatrals a la Versus amb una diferència temporal de 400 anys. Teatre i metateatre. Mentre Segismundo viu presoner de la realitat creada i s’interroga sobre qui i on és, la Mar/Mürfila no acaba d’arribar a l’assaig. On deu ser? Qui és Mürfila? Deduccions i especulacions per WhatsApp, Facebook, Twitter, Instagram, Youtube… “Si poso el meu nom i futur a Google sabré què em passarà al futur, mama?”, em va preguntar el meu fill amb només 6 anys! Els algoritmes de Google ho saben tot, les xarxes socials no dormen i ens informen de la nostra veritat. La veritat?

I comença, com diuen Les Llibertàries, la “gamberrada”. La voluntat de sorprendre i desconcertar ja es posa de manifest des del mateix títol, que uneix la filosofia existencial d’una ficció teatral amb una realitat etiquetada amb un hashtag que ni tan sols sabem què vol dir (ei, però que fa modern, això sí). Amb una complicitat absoluta entre elles i amb el públic, i gràcies a l’ajut del tècnic/actor/cantant in situ, es desdoblen, es tripliquen i multipliquen, i creen situacions perfectament tramades. A la història calderoniana i a la de la Mürfila s’hi entrellacen subpersonatges,  subtrames i subformes que es van cosint com pedaços de patchwork emmarcats per un espai sonor (a càrrec de Ramon Ciércoles) de contrastos i amb un joc lumínic de clarobscurs que remet al tòpic barroc del contrast entre llums i ombres. Multiplicitat de referències, també: musicals, de successos, d’espais, cinematogràfiques… Segismundo i Mürfila transformats en Thelma i Louise perquè, com diu Calderón de la xarxa: “Y los sueños, cine son”.

Amb absoluta versatilitat, s’aconsegueix arrencar la rialla de l’espectador mitjançant situacions hilarants i, alhora, representar el dolor i la tragèdia del personatge del clàssic barroc. El fons és una mateixa tela d’anàlisi criticohumorística sobre la teoria del coneixement barroca/contemporània que rebutja el procés raonador i d’anàlisi per creure’s que la vida és somni. La menja fàcil. La forma, multiplicitat de veus i de personatges, diversitat de disciplines artístiques, interpel·lacions al públic, cançó en directe, vídeos en streaming, connexions a internet… que il·lustren allò que la paraula no arriba a expressar. Caos, desordre, associacions, hipèrboles, proximitat, surrealisme… Mecanismes que aconsegueixen atrapar-nos, involucrar-nos, agafar-nos de la mà per viatjar per aquest camí de somni, embolcallar-nos amb la bombolla de postveritat i encadenar-nos a la torre de La vida es sueño o #Gwenismurfila. Un cop allà, encarats a una realitat imposada i irrisòria, som nosaltres els que hem de decidir si volem despertar d’aquesta falsa veritat. Realment, és cert el hashtag #GwenisMürfila? Per què no ho comproveu? Us convido a anar a la Sala Versus, parar-hi atenció, analitzar, processar, raonar i decidir-ho. No deixeu que ni els altres —ni una servidora— triïn i cuinin el plat definitiu per vosaltres. Atrevim-nos a tastar nous plats i decidir si ens agraden o no, sigui quina sigui l’aparença, la valoració dels altres o allò que n’hem preconcebut. Atrevim-nos a conèixe’ns. Atrevim-nos a descobrir qui som.