Brillant Dido del Cor Jove

11.02.2015

Esteve Nabona va dirigir, al Petit Palau, Dido i Aeneas de Purcell, amb un Cor Jove molt madur, acompanyats de l’Ars Musicae, Orquestra Barroca, i amb Elisenda Arquimbau (Dido), Josep-Ramon Olivé (Aeneas), Jordi Domènech (Sorceress) i solistes del mateix Cor com a protagonistes.

Dido&Aeneas del Cor Jove de l'Orfeó Català -Foto: Lorenzo di Nozzi

Dido&Aeneas del Cor Jove de l’Orfeó Català -Foto: Lorenzo di Nozzi

El tercer Dido de la temporada ha estat un plat fort. Hem pogut sentir el mite de Dido i Enees de la mà del The King’s Consort de Robert King a l’Auditori, el Dido Reloaded de Xavier Bonfill, Raquel García-Tomás, Joan Magrané i Octavi Rumbau al Lliure, dues versions excel·lents de l’òpera de Purcell, i, aquest diumenge, era el torn del Cor Jove de l’Orfeó Català al Petit Palau, amb Elisenda Arquimbau, Josep-Ramon Olivé i Jordi Domènech i l’Ars Musicae, Orquestra Barroca.

Aquesta és una producció que ja es va presentar fa dues temporades a la mateixa sala, i es va notar. Tot fluïa a l’escenari i a la part instrumental, en una versió molt fresca de Marc Rosich, que va transformar una versió concert en l’autèntica Cartago. Els moviments, tan espontanis i alhora minuciosament cuidats, el joc del blanc, el vermell i el negre, el minimalisme dels mocadors blanc i vermell sobre el sofà-llit com a centre dramàtic i, sobretot, la manera en què va integrar el cor en la trama, com un personatge més del joc de rols, van demostrar la vàlua artística de Rosich. I tot potenciat pel vídeo d’Aleix Viadé, que il·lustrava amb un equilibri entre el classicisme i la transgressió la història del mite virgilià de Dido i Enees, que explica que el troià arriba a Cartago i s’enamora de la reina Dido, però els Déus decideixen enviar Mercuri a Enees per encomanar-li que abandoni Cartago i reemprengui el seu viatge, i això comporta que Dido se sotmeti a un gran turment fins occir.

La mezzosoprano Elisenda Arquimbau va ser una Dido molt digna, amb caràcter i dolçor alhora. El seu timbre enfosquit va convèncer la sala en el “lament”. Josep-Ramon Olivé, per la seva banda, va demostrar una tècnica molt neta i un timbre de baríton molt rodó, encara que va estar una mica estàtic en el seu paper d’Enees. La millor interpretació escènica va ser per part del contratenor Jordi Domènech, en el rol de Sorceress. Musicalment va defensar el paper de manera notable i va empastar molt bé les veus amb les bruixes del segon i del tercer acte, totes solistes del Cor Jove: Queralt Fuentes, Judit Muñoz, Mireia Carmona i Anna Tajadura. Les quatre van tenir el punt just d’agosarament que demana el seu paper i van sorprendre amb les seves veus ben treballades.

El tenor Ferran Mitjans, com a mariner, la soprano Anna Niebla, com a Segona Dona, es van desenvolupar molt bé en l’escena, amb una tècnica molt notable. Aquests solistes reforçaven la vàlua del cor, ja que demostren que la formació està dotada de grans talents. Però el personatge que va brillar va ser el de Belinda, una excel·lent Serena Sáenz que va saber trobar el seu lloc, situant-se en primer o segon pla quan la dramatúrgia ho requeria però, sobretot, amb una joveníssima veu que promet èxits. Sáenz té un talent natural innegable, acompanyat d’un treball vocal molt acurat. Una veu tendra, amb gran facilitat pels aguts, però que poc a poc va agafant més presència, a més de comptar amb una dicció envejable.

L’orquestra va resoldre molt bé el seu paper, especialment en els tempos ràpids. L’agrupació, amb un planter de joves músics, va demostrar que creix a cada representació, amb un so homogeni i avellutat. Edwin Garcia, a la tiorba i la guitarra barroca, va saber lluir-se i el binomi cello-clavicèmbal va resultar clau per l’èxit: Oriol Aymat i Gregori Ferrer van esdevenir un pal de paller que aportava seguretat al conjunt.

Però el gran protagonista va ser el cor. Una massa compacta, sense impureses, amb una solidesa que només es pot aconeguir a partir del treball minuciós i constant, a banda de les qualitats naturals dels seus integrants. La formació va entomar el repte d’interpretar amb molta naturalitat i desimboltura. Els cantaires es van entregar totalment a la tasca i sobretot van gaudir. El Cor Jove viu un moment dolç.

I tot això sota la batuta d’Esteve Nabona que, una vegada més, va saber empastar tots els elements i va donar el caràcter que Purcell havia imprès en les seves pàgines.