El Quartet Casals torna a L’Auditori

Bon cap de setmana musical a la Sala Oriol Martorell de L’Auditori de Barcelona: dissabte i diumenge, 12 i 13 d’octubre, el Quartet Casals va oferir els dos primers concerts d’una sèrie de cinc que compendrà la integral dels quartets de Franz Schubert (1797-1828), dins de la temporada L’Auditori més.

Vera Martínez Mehner (violí), els germans Abel i Arnau Tomàs (violí i violoncel, respectivament) i Jonathan Brown (viola) estan encara al ple de la joventut: el més gran i el més jove són els germans Tomàs, nascuts a Barcelona el 1973 (Arnau) i el 1980 (Abel); Jonathan Brown va néixer a Chicago el 1974, i Vera Martínez Mehner a Madrid el 1978. Però ja fa setze anys, des del 1997, que tres d’ells (els violins i el cello) formen el Quartet Casals (el viola s’hi va afegir el 2002); en aquest temps, el quartet s’ha consolidat com una de les formacions europees de cambra amb més projecció en els escenaris internacionals. Compten amb una discografia àmplia (nou enregistraments al segell Harmonia Mundi), que dóna mostra del ventall obert del seu repertori: de Haydn i Mozart als compositors contemporanis. A desgrat que solen fer servir arcs d’època quan toquen música del XVIII o de primers del XIX, la seva mirada a les peces és sempre idiomàticament moderna; el seu acostament estilístic a les obres no és, doncs, historicista, i això els singularitza en aquest moment en què es va generalitzant l’atenció a aquest criteri interpretatiu primordial. Però també els caracteritzen la qualitat instrumental de cadascun (si em permeteu expressar una preferència, triaria sense dubte, pel so i per la musicalitat, la viola extraordinària de Jonathan Brown), la compensació exacta de les veus, la precisió tant en l’afinació com en els atacs i l’energia envejable que es desprèn de la química del conjunt. I encara un detall, que trobarà sens dubte rellevant qui hagi vist la pel·lícula A late quartet (El último concierto, en van dir aquí, per desgràcia: Un cuarteto tardío hauria sigut no solament més fidel sinó també molt més just): Vera Martínez Mehner i Abel Tomàs s’alternen en les funcions de primer i segon violí, sense que això alteri de cap manera l’equilibri ni la qualitat del quartet.

Aquesta temporada, el Quartet Casals té programats set concerts a l’Auditori: dos a la primavera, de repertori variat, i abans una sèrie de cinc per presentar la integral dels quartets de Schubert (ja ho van fer, al mateix Auditori, fa cosa de cinc anys, i la temporada passada, que celebraven els quinze anys del quartet, ho van fer en una gira per Europa, els Estats Units i el Japó); la peculiaritat és que aquest cop els cinc concerts s’enregistren en directe per fer-ne una edició en Blu-Ray. El cicle de Schubert va començar el cap de setmana passat, amb una sessió dissabte (12 d’octubre) i una altra diumenge (13 d’octubre). Va ser, musicalment, un molt bon cap de setmana.

El primer dia vam escoltar, per aquest ordre, els quartets núm. 4, 1 i 9; el segon dia, els núm. 2, 8 i 10. La qualitat de les composicions, escrites totes entre 1810 i 1815, no és homogènia: els dos primers quartets són peces pròpiament infantils (Schubert amb prou feines tenia tretze o catorze anys), i dels altres quatre només n’hi ha dos (el núm. 4, en do major, i el núm. 10, en mi bemoll major) que resultin francament memorables (el núm. 8, en si bemoll major, els va just al darrere). Va ser molt d’agrair que el primer concert s’obrís amb un d’aquests dos quartets i que el segon concert es tanqués amb l’altre. I també va ser molt d’agrair que, en l’únic bis després de cada sessió, el Quartet Casals escollís un moviment de Haydn (dissabte) i un de Mozart (diumenge), com a tast dels antecedents immediats que Schubert tenia més presents en els seus anys d’aprenentatge. Quina música més bona!

Als concerts en directe sempre hi passen coses, sovint inexplicables. La tensió entre els músics i el públic, l’expectació sumada a l’efecte escenogràfic de la sala a les fosques, la força insospitada del so trencant el silenci, un seguit de factors impossibles d’individuar, de vegades, produeixen atmosferes d’autèntica màgia musical, que ens permeten viure des de dins la condició sublim de l’art. Així va començar aquesta sèrie de cinc concerts, amb el quartet en do major que l’obria. Tant de bo en els tres concerts que queden (els dies 5, 7 i 9 de novembre) es torni a produir un moment de comunió en la música com aquell.