Aquí tenim una bona obra?

2.06.2016

Una companyia de teatre viu les darreres hores d’existència abans d’afrontar el tancament definitiu de la sala que la va veure néixer. Aquesta perspectiva és dramàtica pels personatges de Qui bones obres farà, que opten acomiadar-se amb una representació final: La gavina, de Txèkhov. Aquesta proposta, que acull la Sala Petita del TNC fins el 12 de juny, fa una crida en defensa del teatre de qualitat i amb gust, aquell que permeti tornar a atrapar al públic desencisat.

Miquel Gelabert i els ninots de Mim Juncà. © May Zircus - TNC

Miquel Gelabert i els ninots de Mim Juncà. © May Zircus – TNC

Pep Tosar dirigeix aquesta peça on ha volgut traslladar una reflexió que fa temps que el sacseja. El dramaturg considera que, actualment, ja no es fan bones obres; el motiu, segons ell, és que el teatre ha agafat un rumb purament comercial que ha provocat un cert distanciament amb el públic que es considera amant del teatre. Doncs bé, si realment moltes persones han decidit deixar d’anar al teatre perquè no es fan bones obres, un es pregunta: Aquesta proposta del TNC permetrà l’esperada reconciliació entre aquests assistents i el teatre? La resposta és difícil.

Qui bones obres farà recull els darrers moments d’una companyia de teatre que sempre ha apostat per fer obres de qualitat, però els comptes no es poden quadrar i la sala es veu abocada a tancar. L’única alternativa que hi ha sobre la taula és sumar-se al carro del teatre comercial i d’impacte que es fa a la resta de la ciutat.

Les referències a Txèkhov són constants, i és que s’utilitzen alguns elements de L’hort dels cirerers i La gavina, dues de les peces que va fer el dramaturg rus, el qual apareix en alguns breus moments interpretat pel propi Pep Tosar. Aquestes intervencions són anunciades amb una gran ornamentació però, finalment, es queden en poca cosa, perquè el discurs és força superflu i buit.

La resta de l’elenc d’actors sembla poc unificat i cohesionat, cadascú va pel seu compte; això provoca una falta de compenetració que l’espectador acaba notant. Tanmateix, cal destacar el paper de l’Imma Colomer, que amb la seva naturalitat es guanya al públic. A més, permet donar un toc d’humor i dinamisme a una obra que es caracteritza per un ritme excessivament pausat i pla. Colomer encarna el paper de la Caterina, el més agraït i estimat de tota l’obra. La seva demència senil la porta a confondre paraules d’una forma simpàtica i agradable, però alhora ella esdevé el verdader vèrtex d’unió de tota la companyia. Ella s’ha encarregat del vestuari de totes les obres i, per tant, ha estat un dels pilars que ha permès tirar endavant la companyia. El paper de l’actor Miquel Gelabert també és encertat i permet donar més valor als diàlegs que empren amb els seus interlocutors.

Imma Colomer i Pep Tosar a 'Qui bones obres farà'. © May Zircus - TNC

Imma Colomer i Pep Tosar a ‘Qui bones obres farà’. © May Zircus – TNC

Qui bones obres farà és llarga, més del compte. La mateixa història es podria haver explicat amb més menys minuts i prescindint d’alguns elements feixucs. L’estructura de tota la primera part es basa en la presentació dels personatges i, a través de les seves converses, es va descobrint tot el que els ha passat anteriorment. És excessiu, i és que durant una hora i mitja van passant per l’escenari petits grupets de personatges que emprenen diàlegs massa forçats i nostàlgics, encabits en forma de petits sketchs. Això sí, si us agraden els culebrots, aquesta és la vostra obra. En la segona part, la representació agafa més ritme, però l’execució d’algunes accions no acaba de funcionar, com el so que acompanya als dispars de la pistola.

Cal destacar molt positivament els vídeos que s’intercalen en forma d’entrevista als personatges de l’obra. Tanmateix, aquest recurs resulta massa evident que s’utilitza per guanyar temps per a la preparació de la següent escena, és a dir, està posat amb calçador. Finalment, el fil musical corre a carrer d’Elisabet Raspall, que interpreta unes melodies encertades però amb un toc massa monòton. Això sí, pel que fa a la música, al sortir de l’obra no pots deixar de pensar en la interpretació que fan els personatges, especialment el de l’actor Pere Eugeni Font, de Cachito mío.