Aire brut, de Lluís Bosch

Aire brut, del barceloní Lluís Bosch (1964), és la novena obra publicada per l’Editorial Alrevés dins la seva col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat. Amb aquest títol, Bosch debuta en el gènere, ja que fins ara les seves publicacions havien anat per altres camins: dos llibres de relats juvenils, una obra de teatre i una novel·la no negra guardonada amb el Premi de Narrativa Ciutat de Lleida (Les petges invisibles, 2007).

No puc amagar que ressenyar Aire brut em fa una il·lusió molt especial. M’hi sento agradablement implicada. Sabia des de feia temps que en Lluís l’estava escrivint (tot i que no me n’havia avançat absolutament res) i després he anat seguint l’evolució del llibre fins a la seva publicació. Bosch és un seguidor incondicional d’A l’ombra del crim, espai que ens ha permès conèixer-nos.  Els qui llegiu el bloc ja sabeu que les seves aportacions i els seus comentaris sempre són intel·ligents i contribueixen a enriquir el debat. El cas és que, després d’empassar-me la novel·la amb molt d’interès, puc assegurar-vos que en Lluís Bosch s’estrena en el gènere per la porta gran, sense manies, tot oferint-nos una novel·la de qualitat, singular, curiosa i extremadament personal.

Aire brut és molt més que un producte negre a l’ús. El vessant policíac està amarat d’elements del terror i del fantàstic al més pur estil dels clàssics del segle xix. No debades la citació que encapçala la novel·la prové d’un dels relats més coneguts d’Edgar Allan Poe, La caiguda de la casa Usher: “Jo llegiré i vostè m’escoltarà; i d’aquesta manera passarem junts la terrible nit”.

La història està ambientada a Barcelona poc després del final de la Guerra Civil, durant la primavera de 1941. Una Barcelona miserable, degradada i sotmesa que l’autor descriu a la perfecció i que acaba esdevenint un personatge més. Un falangista extremeny, del cos de policia, arriba a la ciutat amb el cap a vessar d’ideals i de projectes. Comença a treballar, però allò que troba no s’avé massa amb el que havia esperat…

La conjunció dels diferents aspectes de la novel·la llisca com un guant. El terror fantasmagòric, la trama policíaca i la recreació fidel de la crua realitat històrica se superposen i dialoguen amb eficiència. El text enganxa i resulta gratificant. Gratificant des d’un claríssim punt de vista: demostra que tenim gent amb talent, autors diferents, originals, amb estil propi. Demostra que en català podem conrear una narrativa negra d’alt nivell, innovadora, que fusiona gèneres i obre camins sense cap tipus de complex.

No vull deixar de remarcar, perquè per a mi ha estat un indubtable incentiu, l’ambició estilística del text. Lluís Bosch no es limita a narrar uns fets, sinó que decideix fer-ho amb un registre elevat, ric i molt estilitzat. Tipa de la poca cura que molta gent mostra amb la llengua, el vull felicitar calorosament. També destaco l’encert d’una altra iniciativa. En nom de la versemblança, els falangistes i la policia franquista s’expressen en castellà. M’hi jugo el que sigui que no tothom hi estarà d’acord, però és la solució idònia, la millor, la més valenta i la més apropada al real. La novel·la guanya moltíssim, perquè esdevé creïble. La mateixa decisió va prendre Agustí Vehí a Quan la nit mata el dia i també em va semblar excel·lent. Ja que vivim la circumstància de ser bilingües, aprofitem-ho.

Gràcies, Lluís, per aquesta joieta. Ara ja resto a l’espera de la següent. Endavant les atxes, company!