Coetzee, Sant Jeroni i la (in)comunicació

Sempre que algú menciona el nom de J. M. Coetzee (Josep Maria, per als amics), penso en en Gerard Ventura, en ell i en aquella tarda remota en què em va voler fer entendre per què li agradaven tant els seus llibres. Li recordo una mirada inquieta, que saltava d’un costat a l’altre, com si les parets del bar on ens havíem reunit haguessin d’oferir-li una resposta que no aconseguia atrapar. Així vam passar-nos una bona estona, immersos en el més rigorós dels silencis, fins que, esgotat, el meu amic va decidir que era millor deixar-ho córrer. Va ser una escena prou estranya, poc de bar. Acostumat com estava a les seves digressions literàries –gènere en el qual sempre ha excel·lit– em va sorprendre que no pogués explicar-me què feia especial a aquell escriptor sud-africà de nom impronunciable. No va ser fins al cap d’un temps, després d’haver llegit Joventut, que vaig començar a intuir quina era la clau del misteri.

“Coetzee és refractari a la sinopsi”, deia, en un pòdcast, algú més estudis que servidor, i la veritat és que hi vaig estar prou d’acord. Sense ser difícil de llegir, l’autor de Vida i època de Michael K costa d’explicar i, si hom intenta fer-ho, és probable que li acabi sortint malament. Potser –i dic “potser” perquè hi ha coses de les quals sempre val més dubtar–, tot es deu al fet que el guanyador del Nobel del 2003 és un comunicador –qualsevol escriptor ho és– que ha basat el gruix de la seva obra en parlar-nos de fins a quin punt és complicat això de comunicar-se. Un clar exemple el trobem a Desgràcia, una història truculenta que ho esdevé, encara més, a causa de la incapacitat dels seus personatges per entendre’s entre ells. A mesura que avances en la lectura, tens la sensació que David Lurie, el seu protagonista, no parla el mateix idioma que la seva filla o que els seus veïns o que el grup d’acadèmics de la Universitat de Ciutat del Cap que prova d’arrencar-li una mostra de penediment pel cas d’abús sexual que l’involucra.

A ulls de Coetzee –i a ulls meus, també– el de la comunicació és un procés tan difícil que ni tan sols els llenguatges presumptament universals poden simplificar-lo. D’això últim ens parla El polonès, la seva darrera novel·la, on l’amor compartit per la música de Chopin no aconsegueix trencar les múltiples barreres que separa a en Witold, un ancià pianista, de la Beatriu, la musa dantesca –en el sentit positiu del terme– de qui s’enamorarà després d’un concert a la Sala Mompou. Molt a prop d’aquest indret, a tan sols 20 minuts caminant, l’escriptor va oferir el que, fins al moment, ha estat la seva darrera aparició pública a casa nostra. Ho va fer convidat pel CCCB, dins el marc d’un cicle de conferències que duia per nom Europa! En la seva intervenció, conduïda per les preguntes de l’editora Valerie Miles, Coetzee va indagar, novament, en les complexitats que envolten la transmissió d’informació entre dues o més persones.

Aprofitant que era 30 de setembre, dia de Sant Jeroni i diada dels traductors, Milles va voler confrontar el sud-africà amb les seves teories (expressades en un assaig dels anys vuitanta) sobre la impossibilitat de transportar, d’un idioma a un altre, “els sistemes de suposicions que hi ha darrere les paraules”. Coetzee va confirmar que les mantenia, però que, tot i això, fa temps que procura evitar “frases fetes i expressions” que puguin causar gaires problemes a aquells que tradueixen els seus llibres. Aquest acte de cortesia podria servir d’exemple per entendre la relació especial que el pare d’Elizabeth Costello manté amb els traductors, un col·lectiu amb qui afirma treballar de forma més propera des de l’inici de la seva croada contra la universalitat de l’anglès. Es veu que tot va començar per pura casualitat, quan, durant una visita a Reykjavík, va conèixer dos adolescents que havien decidit apostatar de l’islandès en considerar que “no tenia futur”. No sé si a l’autor li va venir al cap el procés de germanització de la seva rebesàvia materna –una polonesa de Silèsia que va adoptar l’alemany per ascendir socialment– o l’acomplexament lingüístic que va dur el seu pare a abandonar l’afrikaans en pro de l’anglès, però el cas és que, d’aleshores ençà, la seva relació amb la llengua de Shakespeare no ha tornat a ser la mateixa.

Per molt que el seu òptim domini de l’idioma pugui fer-nos sospitar el contrari, fa anys que Coetzee es defineix com “un foraster assimilat”, algú que havent-se criat a Sud-Àfrica i habitat durant anys a Austràlia, forma part d’allò que els responsables d’organitzar les llibreries consideren “escriptors del món” i no pas “escriptors anglesos”. Aquesta condició, sumada a la seva desconfiança en vers “la forma en què l’anglès s’està apoderant del món”, l’ha dut a imposar que la versió canònica de les seves obres, és a dir, aquella que cal tenir en compte de cara a les traduccions, sigui la castellana. El polaco, per exemple, va publicar-se a Buenos Aires molts mesos abans que The pole arribés a les llibreries britàniques, tot plegat en un intent de trencar la dinàmica segons la qual “els anglòfons es poden permetre restar indiferents al món exterior mentre que el món exterior no es pot permetre restar indiferent al dels anglòfons”. “Il giorno della fine non ti servirà l’inglese”, deia Franco Battiato i es diria que Coetzee vol que aquesta màxima sigui aplicable abans de l’arribada del “giorno della fine”.

En contrast amb les tendències d’una Europa on el “bad english” va consolidant-se com a lingua franca, l’autor de l’Edat de Ferro oposa una defensa aferrissada de les particularitats lingüístiques i de les qualitats universals de les literatures no-anglòfones. De fet, la conferència, titulada Europa i el món de fora, va tancar-se amb els elogis de Coetzee a figures com Robert Musil, Robert Walser o Zbigniew Herbert, tres noms que no acostumen a figurar dins els cànons literaris que ens arriben des de la Commonwealth. Especial atenció mereix l’últim d’ells, de qui fa temps que prepara una selecció de poemes. Molt probablement –o això espero– hi inclourà Chciałbym opisać (M’agradaria descriure), un text interessantíssim, on el poeta de Lviv (actual Ucraïna) narra fins a quin punt és complicat explicar les coses de forma genuïna, sense repetir les imatges literàries que ens han vingut llegades per segles de tradició. “Canviaria totes les metàfores per una paraula, arrancada del meu pit com una costella”, diu Herbert i se m’acut que potser era aquesta la mena de paraula que en Gerard buscava a les parets d’aquell bar de mala mort, una paraula capaç de resumir una obra, de transmetre una veritat, d’explicar què és el que fa únic a algú com Musil, com Walser, com Herbert, algú amb la màgia indescriptible de J.M. Coetzee (Josep Maria, per als amics).