Xavier Valls. Escoltar amb els ulls

La Fundació Vila Casas va acollir l’any 2013 a l’Espai Volart del carrer d’Ausiàs March una exposició de Xavier Valls (Barcelona, 1903-2006) i Lluís Marsans (Barcelona, 1930). Glòria Bosch, comissària de la mostra, ens parla de la mirada atenta de Xavier Valls.

En veu baixa, vessa damunt nostre aquella tranquil·litat d’esperit,
aquella calma misteriosa que irradien també d’un interior de Vermeer
o de la música callada de Mompou.
Vladimir Jankélévitch

Un Xavier Valls que ens parla en sotto voce, tal com ell va dir referint-se a l’essència intemporal de la pintura a través de l’obra de Joaquim Sunyer com si fos “un artista del Quattrocento i del segle xxi, no del xx”. Recordo aquelles paraules dites amb motiu d’un debat,[1] però sobretot la passejada amb ell per l’exposició, 27 anys després de la mort de l’artista, mirant les mateixes notes que ara tinc damunt la taula i sobre les quals també vaig anotar coses per a fer un article,[2] però la diferència és que ara descobreixo unes altres línies d’escriptura a tinta sobre aquells fulls escrits a màquina: “La síntesi i la depuració d’un clàssic”, “El passat de què?” o “Per què la vigència de la figuració?”. El que em captiva és la coincidència entre el que diu de Sunyer i com es pot aplicar al mateix Valls, aquest sotto voce que respon a una persona oberta i sensible a tots els corrents de l’art del seu temps.

No hi ha com quedar-se sol davant d’una pintura i escoltar amb els ulls la melodia sunyeriana. (…) serà un solitari, un obsessiu, apassionadament enamorat de la bellesa i, com va dir Gaziel [3], aquesta vall no li sembla pas de llàgrimes sinó plena de pures meravelles vitals.

La música callada, el sotto voce d’una melodia que tant ens fa sentir quietud com silenci. I és inevitable parlar de música, la seva segona passió: “La música ha estat, amb la pintura, una de les coses més importants per mi”. A banda de l’amistat amb compositors i musicòlegs, de ser cosí germà de Manuel Valls Gorina, de compartir-la amb grans amics com és el cas d’Alejo Carpentier ―les seves vides s’uneixen a partir de 1962, quan els presenta la seva galerista Henriette Gomès―, hi ha les complicitats sempre obertes on “el silenci que comporta l’obra musical, les tonalitats, els sons, no es diferencien dels colors, la llum i la geometria” que l’han fet reflexionar a l’hora de pintar.

Si donem la volta a Debussy quan compon La mer mentre resta absort davant d’una pintura de Hokusai, trobarem que Valls, de la mateixa manera que necessitava el buit que l’envoltava, no pot escoltar música i pintar alhora, amb tot i que en el fons de la seva obra entren en joc la música i la poesia, fins i tot analitzant-ne la pintura com un cant tal com fa Antoine Terrasse: “Una distribució parella de les línies verticals que tallen les horitzontals d’una taula, d’una finestra o d’una paret. I cap soroll. Menys, però, de silenci que de cant contingut. L’acord final, en sordina, d’una cantata”. Lluny d’una societat plena d’impactes buits, immersa en un món on la majoria de les coses són fum, ell va aprendre a escoltar i, referint-se de nou a Mompou, ens endinsa a escoltar “enmig del silenci del caminant solitari” aquelles altres veus que desvetllen coses adormides en l’interior de cadascú.

Ahir, escoltava la música de Frederic Mompou interpretada per ell mateix. M’agradaria que en moltes de les meves obres hi hagués la mateixa harmonia i l’exigent simplicitat dels seus acords. El que fa tot el misteri (…) no és altra cosa que una memòria. Observació depurada per a eliminar tot el que no és pura musicalitat, el silenci volgut.

Quan llisquem per un món ple de saturació i pèrdua, cal aturar-se i escoltar el so del silenci. Si Jankélévitch ens parla de la consciència nostàlgica de l’exiliat que “para l’orella per a percebre el pianissimo de les veus interiors a través de l’estrèpit de la ciutat”, Valls creu que no fa falta aquest rebombori per a trobar en tot el que observa “la soledat sonora de sant Joan de la Creu”. De fet, sempre ens trasllada cap a l’instant fugitiu que permet estendre una emoció i retenir-la en la memòria per a portar-la a la tela, com quan reflexiona sobre Góngora i apareix “la part fugitiva” que vol deixar el pintor, el desig de cadascú per a “cristal·litzar el seu pensament i deixar alguna cosa de si mateix”, perquè la mirada del pintor ha d’estar sempre vigilant a tot el que el pot commoure. En la composició dóna “misteri i quietud”, ens transmet com atrapa “el temps fins a aturar-lo”.

---