Us trobo a faltar, artistes

De Belltall estant, trobo a faltar la companyia dels treballadors de la cultura. La companyia dels grans o dels petits artistes i poetes, tant se val, perquè no cal ser massa espavilat per saber que, en el terreny cultural, la grandesa o la menudesa no existeix en termes absoluts. Trobo a faltar sense més explicacions la companyia dels col·legues que estiguin amatents als problemes de proximitat on vivim, no als grans temes que el sistema artístic institucional fomenta. No sóc ningú per incidir en les trajectòries i en els projectes que emprenen els creadors catalans, ja ho sé. Però fa temps que em sorprèn i em decep l’allunyament general dels artistes respecte a les problemàtiques més properes.

En concret, de Belltall estant, trobo a faltar que els treballadors de la cultura no contemplin en els seus projectes les dificultats per les que passa el món rural: la sequera i el tancament del canal d’Urgell com a símptoma; les plagues de conills que es mengen la collita; la impossibilitat de viure de la pagesia amb l’escanyament de preus que pateix des de fa temps; la creixent pèrdua del patrimoni rural (pallisses, cabanes, masies, marges esbaldregats); l’abandó del treball de pagès i l’acumulació de les feines en les grans empreses; entre moltes més qüestions. Però, sobretot, ara necessitem més que mai la mirada de l’art respecte a la invasió de parcs d’energies alternatives (que no ho acaben sent, d’alternatives) que proliferen i proliferaran per tot el territori català. I que afecten sobretot, si no exclusivament, aquelles parts del territori més pobres. M’explicaré.

Primer, dic que necessitem la mirada de l’art perquè la seva lectura simbòlica de les coses ens ajudaria a complementar el marc de la protesta social, de la resistència, de l’activisme. L’exposició “55 urnes per la llibertat” va ser un exemple d’això que suggereixo: cinquanta-cinc artistes van agafar una urna i van fer-ne lectures simbòliques que, com el llibre que n’ha quedat també demostra, van més enllà de l’estricta reivindicació política. Em sembla que alguns d’aquells artistes no són independentistes i, amb més raó, la seva lectura de la repressió era més coent. Ara, en plena acció de les companyies elèctriques i petrolieres de sempre (que, inversemblantment, són les que promouen els parcs d’energies renovables: Shell, Endesa…) no puc ni arribar a imaginar-me què podria fer un artista amb una placa fotovoltaica o amb una foto dels arbres fruiters amb estrès hídric o amb una altra foto dels camps de cereals esmicolats per la sequera; o què podria fer un poeta amb l’angúnia dels que ens trobem que ens volen furtar el paisatge, que és un mot que va molt més lluny del que han mostrat els paisatges bucòlics de la història de la pintura.

Sobre el nostre municipi, Passanant i Belltall, compost de sis pedanies, i alguns municipis adjacents, penja la imminent amenaça de la invasió de 450.000 plaques solars en un poblet de quaranta habitants, si arriba.

I, en segon lloc, dic que necessitem l’ajuda de l’art i de la literatura perquè això que està passant és molt greu. A uns ens passa ara mateix: sobre el nostre municipi, Passanant i Belltall, compost de sis pedanies, i alguns municipis adjacents, penja la imminent amenaça de la invasió de 450.000 plaques solars en un poblet de quaranta habitants, si arriba. Si fos veritat que són energies alternatives, no us demanaria ajuda. Aquí ja tenim aerogeneradors des de fa molts anys. Però no ho són, d’alternatives: les mateixes empreses de les energies fòssils busquen continuar tenint beneficis; els governs presumptament progressistes (PSOE a Madrid i ERC a Catalunya) donen suport al simulacre; s’aproven línies de molt alta tensió que creuaran Catalunya, s’aprova la massificació de plaques en llocs de dèficit històric (Belltall, Alcarràs…) i, alhora, s’alliberen territoris d’aquesta invasió de llarga tradició glamurosa (sic); es fa tot precipitadament, sense marge per a preparar al·legacions… El capitalisme i els seus còmplices en plena acció.

I com podeu respondre els artistes a la meva súplica? Alguns ja ho han fet o ho estan fent. Però sou pocs, ara mateix només em ve al cap un projecte molt interessant de Paula Artés sobre els aerogeneradors; una exposició a l’IEI de Marco Noris; la preocupació constant d’Albert Gusi pel territori; i, és clar, els treballs històrics de Fina Miralles o de Perejaume. Segur que em deixo artistes i projectes, perdoneu-me. Però estic nerviós i, d’altra banda, no crec equivocar-me si dic que “la proximitat” no és la primera preocupació dels artistes ni dels centres d’art catalans. El colonialisme està de moda —sí, en el món de la cultura, tan vertical i industrialitzada, hi ha modes—, però aquí es prefereix generalitzar o parlar de colonialismes llunyans abans que referir-se a totes la diverses menes de colonialisme que vivim. El comissari de la pròxima Biennal de Venècia, sempre marcant tendència, també vertical i de referència, ha imposat com a tema una cosa així com “estrangers a tot arreu”, i m’agradarà veure si hi ha algun projecte català que, per posar un exemple, tracti dels temporers de Lleida abans que de les grans tragèdies d’immigrants del Mediterrani, que profetitzo que tindrà una atenció —una justa atenció— per part de molts artistes del món.

Ajudeu-nos, companys; o camarades, que arriba un moment que aquest voler ser modern i que no ens confonguin amb els antics rojos, ens subsumeix en un món de carcasses i aparadors. Ajudeu-nos, ajudeu-me: treballeu sobre tots els problemes que arrossega el món rural. És veritat: si aposteu per un projecte d’aquestes característiques mai no l’exposareu al MACBA. Però és que, encara que vulgueu, la gran majoria de vosaltres mai no exposareu al MACBA: no sé si ho sabeu, però per ells sou poc moderns.