Una història política del traç

Potser no tot el personal és polític, però el traç d’una dibuixant de còmic segur que sí. A mig camí entre l’art i l’enginyeria, el còmic comercial reprodueix els llocs comuns de la societat que el consumeix i alhora ofereix un petit marge per a la dissidència gràfica. La dona noucentista que il·lustra Lola Anglada a les seves vinyetes no està feta amb les línies robustes i gruixudes per casualitat, igual que la Mari-Pepa que Maria Claret dibuixa durant la dictadura no va repentinada perquè sí. Si el cos de la dona és un camp de batalla, la quantitat de cossos de dona que cal delinear per a cada historieta convertiria el còmic en un testimoni privilegiat de la història de la guerra de les dones per alliberar-se.

Marika Vila, il·lustradora, historietista i experta en representació d’identitats de gènere, ressegueix aquesta història popular a “Cossos que parlen“, la nova exposició itinerant de la Diputació de Barcelona sobre la representació del cos femení al còmic català des del segle passat i fins al present (del 17 de setembre al 21 de gener al Museu Palau Mercader de Cornellà, i després girarà per la Xarxa de Museus Locals). Que el títol procedimental no enganyi: encara que els últims anys hem vist desenes d’exposicions de recuperació de dones ocultades pel cànon en diferents àmbits, aquesta sobresurt. Gràcies al sentit de l’humor inherent al món del còmic, la qualitat de les imatges reunides i la naturalitat amb què s’expliquen els tombs de la història, la mostra evita el moralisme redemptor que pot arribar a anquilosar aquest gènere expositiu i permet una experiència vitalista i sorneguera. El picant de les caricaturistes és perfecte per la base neutral de la pedagogia museística.

Per als nadius digitals que han crescut amb còmic feminista d’autores com Lola Vendetta i Flavita Banana triomfant a les xarxes, el més impressionant és descobrir els principis de la història, que sempre ens imaginem més carca del que va ser en realitat. És interessantíssim veure les ganes de trencar els estereotips de les dibuixants que treballaven a la hipermasculina premsa periòdica de principis del segle XX (les autoanomenades dones del ¡Cu-cut!); i és brutal l’explosió en fons i formes de la transgressió feminista de les últimes dècades del mil·lenni en el món del còmic més independent, amb obres de Núria Pompeia, Montse Clavé, EIsa Plaza, Isa Feu i la curadora de la mostra, Marika Vila. La diferència entre l’ortodòxia de les més antigues i l’expressionisme salvatge de les més modernes demostra la importància de la imatge al mateix temps que subratlla la persistència d’una mateixa demanda d’igualtat.

Però el gir que millor resumeix l’amplitud de l’exposició és l’àmbit “La dictadura: de la submissió a una falsa llibertat tutelada”. El triomf del franquisme arriba com una bufetada que fa inquietantment obvi que les regressions morals impliquen regressions artístiques, i com la representació popular del cos de la dona en una art de masses com el còmic està amarada d’ideologia. Però la gràcia és el concepte de “falsa llibertat”. Amb Mary Noticias, personatge icònic creat per Carme Barberà, la primera protagonista femenina d’històries amb un “Continuarà…” i que va publicar-se entre el 1962 i el 1971, el còmic popular trencava certes cotilles socials i estètiques de l’època (una dona que treballava, que no estava casada, amb els cabells a la francesa) i alhora reproduïa clixés que avui sabem que són reaccionaris (el seu xicot era qui la treia dels embolics, la fidelitat era total, era periodista perquè li agradava el safareig). La capacitat de seducció del còmic comercial i la capacitat de xoc del còmic independent es posen al costat en aquesta exposició mentre, mirant els còmics que llegia de petita al costat dels que va dibuixar de gran, Marika Vila ens recorda que hem d’estar lluitant contínuament.