Una estrella postutòpica

L’estrella va trigar a encendre’s més del que esperava, com si la Sagrada Família es resistís a acabar-se. El minut desesperant que va transcórrer entre la il·luminació de les finestres de la torre de la Mare de Déu i l’esclat final de l’ornament va oferir-nos una estampa d’angoixa molt catalana, perquè no hi ha tara més nostra que deixar les coses a mitges. Sabem per Francesc Pujols que Gaudí creia que la diferència entre un temple grec i un de gòtic era la mateixa entre el dubte d’Orestes i el dubte de Hamlet, un era exterior (la llum a fora de l’edifici), i l’altre interior (la llum a dins del temple). Si la Sagrada Família vol redimir els catalans dels seus pecats, potser el dia que estigui acabada fem alguna cosa fins al final.

Una ciutat és un projecte contra la natura: escapar de les cadenes de les jerarquies ancestrals per revolucionar el món. La gent es mudava del camp a les ciutats per poder esmenar l’etern retorn del mateix i construir un futur al qual poguessin donar forma i controlar amb les seves pròpies mans. Però, com sabem, amb la pandèmia la gent està fugint de la ciutat per anar al camp a teletreballar. La fe en transformar la vida per nosaltres mateixos s’ha erosionat, i l’èxode urbà és la resposta a un naufragi, intentar sobreviure terra endins a les aigües del capitalisme i el canvi climàtic que inunden la ciutat. En comptes d’oferir el resultat lluminós d’un projecte il·lustrat, Barcelona es pot veure cada cop més com la documentació d’un projecte fallit. És una manera adequada de descriure totes les ciutats modernes, o la modernitat en el seu conjunt.

Si la Sagrada Família vol redimir els catalans dels seus pecats, potser el dia que estigui acabada fem alguna cosa fins al final.

Gràcies a l’exposició de Gaudí al MNAC podem veure la documentació de la vida de Gaudí com a projecte artístic, polític i existencial i comparar-lo amb el resultat en forma d’edificis, tot al mateix temps, passejant per la ciutat. Tal com ens explica el comissari Juanjo Lahuerta, la Sagrada Família neix com un projecte inscrit en els conflictes del seu temps, per als quals l’arquitecte de Reus ofereix l’expiació cristiana com a resposta. En una sèrie d’articles que Joan Maragall va dedicar a La Sagrada Família entre el 1900 i el 1907, el poeta transforma Gaudí en “l’arquitecte de Deú”, sublimant les lluites polítiques concretes en un relat místic, fregant el kitsch. L’últim de tots els articles es diu “Fora de temps”, i en ell veiem un Maragall a qui cada cop pesa més la certesa que el Temple no s’acabarà en vida seva. Com sempre, l’anhelada redempció es consigna a les generacions del futur.

Les temporalitats lineals tenen la música inconfusible de l’excusa. Amb el cristianisme, les desgràcies de la ciutat dels homes es justifiquen per la realitat alternativa de la ciutat de Déu, el gran projecte de la redempció total del món. T’has de resignar, perquè la revolta violenta no està permesa, però alhora pots tenir esperança, perquè l’episodi fosc que estàs vivint no és res més que una giragonsa del guionista que, ho saps del cert, acaba amb un final feliç. Amb la Modernitat, els homes assumeixen aquest projecte per ells mateixos a través de la ciència i la tecnologia, els estats-nació i les ciutats. Però ens tornem molt més queixosos quan els resultats promesos no arriben. Cada cop que un projecte que ha viscut en el “fora del temps” maragallià s’acaba i es resincronitza amb el flux social, es produeix una decepció.

La fugida de la ciutat per teletreballar a les segones residències representa la instal·lació de l’esperit postutòpic. Als carrers de la ciutat es pot organitzar una revolta, i la història de la democràcia és també una lluita entre urbanistes i constructors de barricades. El poder del poble depèn de que les masses puguin agrupar-se en un lloc i amenaçar físicament els poderosos, que és com dir que depèn dels carrers de la ciutat. Dispersos en ordinadors i jardins, no fem gaire por. Si a la façana del Naixement Gaudí hi va posar un obrer anarquista amb una bomba d’Orsini, la culminació parcial del projecte que veiem amb l’encesa de l’estrella ens dona una oportunitat per treure el projecte gaudinià de la seva temporalitat mística i comparar-lo amb el present, jutjant com va la cosa. De moment, la ciutat ha estat pacificada i els treballadors, en comptes d’encendre focs i posar bombes, fugen al camp a teletreballar. No tinc ni idea si això faria feliç a Gaudí o no, però és ben bé que la Modernitat s’està tornant medieval.